En
un dels seus reculls d’articles, Sagarra escrivia que el nom de
Josep Carner «sempre serà d’una gran actualitat per a tota
persona de bon gust» i afegia que «és un artista que segueix una
trajectòria marcada de temps, no s’aparta del seu camí fent salts
i giravoltes insospitats, es va afinant i es va madurant d’una
manera gairebé imperceptible», per això arribava a la conclusió
que la poesia de Carner «és una necessitat de l’esperit que no
pot ésser més natural ni pot ésser més sana».
És
a dir, l’any 1925, Sagarra ja s’adona que Carner, que tot just
acaba de publicar El
cor quiet,
és un clàssic, en el sentit més rotund i expansiu de la paraula.
Ho és perquè la seva poesia es revesteix d’una solidesa i alhora
d’una elegància que va més enllà de qualsevol moda, moviment
literari o etiqueta estilística. Ho és perquè el poeta fuig de les
dreceres fàcils i cíniques, de les enganyoses pirotècnies verbals,
de les efervescències enlluernadores però efímeres, de les
urgències barroeres. Carner pren el camí llarg i costerut, el camí
de la lluita constant, conscient i tenaç amb la llengua, que el durà
a conquerir un gran domini lèxic, rítmic i mètric, a inventar-se
paraules d’una sonoritat meravellosa i també a ser un traductor
extraordinari amb solucions imaginatives que fan la llengua més
mal·leable i rica (llegiu, les seves traduccions de Dickens, per
exemple). Caner opta per una poesia de la reflexió moral, per una
indagació de caire metafísic o per una immersió en el perdó, la
redempció i la culpa. L’experiència d’un llarg l’exili, li
suscita també poemes elegíacs, compromesos amb la tradició
literària i la resistència intel·lectual. Però, en qualsevol cas,
tot es mostra sense estridències ni estirabots, sense escarafalls ni
blufs filosòfics. Deu ser per tot plegat que la seva poesia traspua
una gran naturalitat i honestedat, una humanitat gens afectada, fonda
i propera alhora.
Aquest
2020 commemorem els cinquanta anys de la seva mort. Serà, doncs,
l’any Carner, una excusa per llegir i rellegir una obra poètica
lluminosa i reveladora. Uns versos que sovint, amb un escepticisme
subtil, amb una bonhomia esmolada, ens mostren els límits de les
nostres aspiracions, els paranys de la raó o els laberints de la
nostra existència. És aquella ironia lúcida que recorre l’obra
carneriana de dalt a baix i que tan bé es condensa en aquests
magnífics versos del Cant
VI del Nabí
(1938): «Tot és follia,/ córrer i estar, vetllar i dormir;/ tot és
engany de vides condemnades:/ donar-se
i escometre i resistir».