Segurament
el gran triomf del sistema capitalista més salvatge i despietat ha
estat convertir-nos en esclaus del consum, és a dir, fer-nos creure
que calia estar sempre ocupats, treballant i produint per llavors
poder gastar i consumir. Ens han venut la idea -ells sempre venen
alguna cosa- que atapeir l’agenda i no tenir temps era signe de
progrés, de riquesa, d’èxit. Per això sempre cal ser i fer més
que els altres, tenir més que els altres, gastar més que els
altres. D’aquesta manera ens han conduït cap a una espiral
perversa i absurda de la qual resulta molt complicat sortir-ne (i que
està tenint conseqüències devastadores per al medi ambient i els
països més desfavorits). Així, gairebé sense ni adonar-nos-en,
ens hem deixat prendre o hipotecar el nostre temps. Aquest temps
imprescindible per fer tot allò que dona sentit a la nostra vida,
que l’enriqueix i l’enforteix, com ara caminar, badar, llegir,
rumiar, conversar amb els amics o veure com creixen els nostres
fills, entre tantes altres activitats. Som temps i no tenim altra
cosa que temps, molt o poc, per invertir-lo en alguna cosa de profit,
que gairebé mai no és purament material, sinó intangible,
espiritual, emocional, contemplativa o artística i creativa.
Com
escriure, que vol temps, molt de temps, precisament perquè demana
observació i reflexió, una certa passió però alhora serenor i
distància, perquè cal pair i assimilar tot aquell material que
després es convertirà en literatura. El temps de l’escriptura és,
doncs, un temps inaprehensible, dilatat, dúctil, de vegades d’una
intensitat de tempesta, d’altres d’una cadència de plugim.
Potser per això sovint he pensat que m’agradaria escriure com
Monet pinta la pluja. M’agradaria que les meves paraules fossin com
les gotes que cauen sobre les roques brunes de Belle-îlle, que cada
frase esdevingués el ruixat que amara la mar crespada i fosca del
quadre. Perquè, al quadre de Monet, la pluja hi és sense ser-hi:
s'intueix, s’endevina, s’insinua en el cel lilós, se la sent
caure a la mar esvalotada, repica al rocam i es confon, es perd, es
fon en el paisatge, en la natura sencera. És aquella síntesi
subtil, aquell equilibri genial que mostra, que evoca amb una força
lírica abassegadora. Observar, contemplar, admirar el quadre de
Monet és una delícia, una meravella, una experiència torbadora,
perquè la pintura t’absorbeix i et commou fins al punt d’oblidar
el temps, que també vol dir ser-ne l’amo i senyor.
Diari de Girona, 19 de gener de 2020