Franz
Kafka va escriure centenars de cartes: a les seves amants, a les
seves germanes, als seus amics, als seus editors... En la seva curta
vida, també va tenir temps d’escriure un diari durant catorze
anys: un text íntim, honest, descarnat, en el qual afloren els
dubtes, les frustracions, el malestar familiar, la nosa de la feina
burocràtica, la malaltia, els gustos literaris, la consciència de
l’escriptura, les reflexions morals i metafísiques juntament amb
banalitats quotidianes i revelacions espirituals. En el fons,
escriure un diari és com escriure’s cartes a un mateix. Tot
plegat, doncs, aplega i afaiçona un material ingent, escrit des de
les pregoneses del jo, circumscrit a la més estricta privacitat i
sense l’objectiu de ser publicat. En qualsevol cas, és la mostra
escruixidora d’algú que va viure la vida i la literatura com un
tot, i que ho va fer des de la lucidesa del visionari i alhora des
del desemparament i la desorientació, i fins i tot des de la
vergonya i la culpa. Fet i fet, tots aquests textos són el testimoni
d’un combat interior incessant i candent, lliurat sempre en una
aclaparadora solitud.
Precisament
aquest novembre es compleixen cent anys d’una de les cartes més
colpidores que va escriure Kafka: Carta
al pare.
L’escriptor té trenta-sis anys quan la redacta però l’ombra del
seu pare, com un gegant, com una amenaça punyent, sobrevola el text
des d’un bon principi i el fa sentir de nou com un nen indefens:
«No
fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de
costum no vaig saber què contestar-te; d'una banda precisament
perquè em fas por...». És per això que sovint, com un estigma, se
sent humiliat, menyspreat i menystingut, trasbalsat i superat per la
presència imposant, infranquejable del pare: «Emmudia del tot,
m'encongia i no gosava moure'm fins que no em trobava lluny de tu».
És més, Kafka queda trasbalsat, abatut, per aquest procés
d’anorreament, per aquesta mirada inquisidora, dura, que el fa
sentir insignificant:
«Mai
no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al
dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era
com si no tinguessis consciència del teu poder». Però Carta
al pare
és també una reflexió subtil i clarivident sobre la llei moral,
sobre el poder i l’autoritat, sobre la pedagogia i la família,
sobre l’empatia i la comunicació, sobre el remordiment, el dolor i
la culpa. És un text d’una rara, intricada bellesa, com tot
l’univers de Kafka.
Diari de Girona, 24 de novembre de 2019