Els depredadors de la Costa Brava

Deia Pla que s’havia enamorat sovint d’un paisatge, però que mai s’havia pogut enamorar d’una persona. Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava, va escriure: «Sempre he cregut que l’home, si no és una expressió personal del territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d’un test, ve a ser quelcom d’insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre’s al camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d’aquells ocells que tant l’embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura. Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s’hi va lliurar sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en un personatge més de les seves obres... I només parlo de la literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o de la fotografia i del cinema.

Hi ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se’l pot mirar de pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic. Se’l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte. Se’l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s’hi voldria fondre o integrar. Se’l pot evocar fins i tot quan no hi és o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre. La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar d’obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber, potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional, moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions sentimentals, culturals, històriques... El dia que -com qualsevol mortal- els toqui tornar a la terra, és molt probable que els escupi. 

Diari de Girona, 26 de maig de 2019

Racionalitat poètica

Quan estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia" significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia, si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies, significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós, espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua, fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia, per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.

Però, ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los -sempre a través de la paraula- és una barreja constant i indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites, moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no, el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors? No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica, l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges i flors i, sobretot, La mort i la primavera.

Diari de Girona, 12 de maig de 2019