Deia
Pla que s’havia enamorat sovint d’un paisatge, però que mai
s’havia pogut enamorar d’una persona. Gaziel, a Sant
Feliu de la Costa Brava,
va escriure: «Sempre
he cregut que l’home, si no és una expressió personal del
territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d’un test,
ve a ser quelcom d’insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment
diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura
amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé
mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més
a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la
civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i
hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre’s al
camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d’aquells ocells
que tant l’embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí
exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura.
Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s’hi va lliurar
sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que
va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en
un personatge més de les seves obres... I només parlo de la
literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o
de la fotografia i del cinema.
Hi
ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se’l pot mirar de
pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic.
Se’l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte.
Se’l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s’hi
voldria fondre o integrar. Se’l pot evocar fins i tot quan no hi és
o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre.
La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els
vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar
d’obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de
ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de
paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i
el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber,
potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament
depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional,
moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els
que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions
sentimentals, culturals, històriques... El dia que -com qualsevol
mortal- els toqui tornar a la terra, és molt probable que els
escupi.
Diari de Girona, 26 de maig de 2019