Els
meus avis vivien a sa Riera, en una caseta envoltada de pins que
deixaven entreveure el mar i les sirenes de les Medes. Les feixes
anaven guanyant terreny a la muntanya, com escales immenses que
pugessin cap al cel. En algunes s'hi escampaven ceps ja envellits, en
d'altres hi creixien fruiters ufanosos i la resta eren terres
silvestres flairoses de romaní i farigola on jugàvem a tots els
jocs que sabíem inventar. També hi havia un pou tenebrós on sovint
queia la pilota i un colomar i un galliner i una bassa amb ànecs
cridaners. El meu avi tenia cura de l'hort amb una dedicació
reverencial i la meva àvia trescava tot el dia pertot arreu.
D'aquella arcàdia, en dèiem sa Vinya, nom de connotacions bíbliques
i que també significa un lloc profitós i exuberant.
Quan
anava a l'institut, sovint em quedava a dinar a cals meus avis.
Havent dinat, ells feien una becaina i jo m'esquitllava feixes amunt
fins a trobar un lloc arrecerat i còmode on estudiar. Recordo, per
exemple, haver repassat els apunts de Jacobé
i
El quadern gris
en algun d'aquells racons. Però sobretot recordo haver llegit poemes
de Costa i Llobera, de Maragall i de Carner. I si ho recordo tan bé
és perquè tenia la sensació que la natura i el paisatge que
m'embolcallaven eren els mateixos que sorgien d'aquells versos. Era
com si hi hagués una correspondència perfecta entre el poeta i jo:
de la terra en naixia la paraula i la paraula retornava, agraïda, a
la terra en forma de poema. Segurament va ser llavors, encara
intuïtivament, quan vaig copsar el poder de la literatura i el seu
vincle insubornable amb la terra, la natura i el paisatge.
Ara
no hi ha fruiters ni ceps ni hort. Tampoc hi ha cap galliner ni
colomar ni bassa amb ànecs. Ni tan sols hi resta la caseta i els
pins que l'envoltaven. Les màquines ho han devastat tot. Tot. Queda,
això sí, un esvoranc colossal al ventre de la muntanya, com una
ferida mortal. Diuen que hi construiran habitatges "de luxe"
(suposo que volen dir superflus), "en plena naturalesa" i
"en una zona verge de la Costa Brava". Tot plegat sembla
una perversió del llenguatge o una exhibició de cinisme o una broma
macabra. Volen beneficis més enllà de qualsevol límit material o
moral. Volen un paradís exclusiu i, per obtenir-lo, han arrasat el
paradís que ja existia. Avui aquella natura i aquell paisatge només
perviuen en la literatura que, com un eco, ens anirà evocant tot el
que hem perdut i malmenat, i ens recordarà fins a la nàusea la
misèria i la corrupció que ens esclavitzen.
Diari de Girona, 20 de gener de 2019