En
el recull d’articles Cafè,
copa i puro
(1929), Sagarra
reflexiona sobre diversos temes: la literatura i l’art, el paisatge
i la natura, els costums i les tradicions, els viatges i les ciutats,
la ciència i la llengua... Ho fa amb aquell llenguatge viu i ric
alhora, tan propi de la seva prosa; de vegades amb una espurna de
lirisme, d’altres amb gran intensitat narrativa, de tant en tant
amb un deix d’ironia o fins i tot de mala bava, suggeridor i lúcid.
Vist
que som a tocar de les festes nadalenques, ve a tomb fixar-se en el
text La
meva cançó,
en el qual Sagarra
analitza
una de les nadales més conegudes del nostre folklore: El
noi de la mare.
Es tracta d’una cançó senzilla, simple, sense pretensions
melòdiques ni argumentals. I, tanmateix, és profundament
reveladora: aquest noi de la mare és Crist, un redemptor, un
salvador, un messies, dut a l’escala humana, gairebé casolana i
familiar. No es presenta com el Fill de Déu, ni tan sols de la Verge
Maria, sinó com el fill de la mare, «entrellucat des d’una masia
de parets torrades» i «sospitat i endevinat en el raconet d’una
vall catalana». És el misteri d’allò més sagrat transportat a a
l’àmbit quotidià i, doncs, comprensible i còmplice, proper i
seductor. Per això, continua Sagarra,
la pregunta que sorgeix tot seguit és la més òbvia: «Què li
darem al noi de la mare?». Què li pot oferir aquella masia, aquella
gent que es lleva de matinada per cavar i llaurar, per tenir cura de
les bèsties i confiar en la benevolència del cel? És la pregunta
que neix de la terra mateixa, de l’existència elemental d’aquells
pagesos i pastors. La resposta, per tant, no pot ser altra que els
fruits íntims d’aquella terra, de les hortes i els camps, del
bestiar i les prades: «panses i figues i nous i olives i mel i
mató». La cançó destil·la tota l’essència del paisatge, de la
plana fins a la muntanya, de l’interior fins a la costa, aglutina
els fruits de totes les estacions, escull els millors regals que la
terra i la seva gent poden donar, humilment però amb tota dignitat,
a aquell nadó.
Més
enllà de les nostres creences, principis o ideologia, l’anàlisi
de Sagarra
m’ha fet pensar en el poc coneixement que sovint tenim de les
nostres tradicions. M’ha fet adonar, un cop més, de l’estreta
vinculació que les cançons, els costums, les dites o les llegendes
mantenen amb els nostres orígens, amb la natura, amb la terra, amb
allò més primitiu i arcaic però alhora més essencial i revelador.
Diari de Girona, 22 de desembre de 2019