Diu
García Márquez, a La
bendita manía de contar,
que l'únic que havia volgut fer a la seva vida i l'únic que se li
havia donat bé era explicar històries. Per això, en un moment
determinat, va decidir que centraria totes les seves forces
precisament en aquesta tasca: escriure contes, novel·les, relats...
I rebla que res ni ningú no l'hi impediria de fer-ho. És un moment
clau, iniciàtic, determinant, en la vida d'un escriptor, sobretot
perquè enceta un camí incert i perquè suposa la plena assumpció
de la seva feina i la presa de consciència del seu sentit. En el
fons, és una gran alliberació.
L'autor
colombià fa aquesta reflexió davant els seus alumnes, en un taller
de narrativa, i els confessa que aquests tallers s'han convertit en
un vici i que mai havia sospitat que fos tan divertit explicar
històries conjuntament. És cert, i ho dic per experiència pròpia:
els tallers són addictius, perquè són engrescadors, perquè sempre
són un repte i sempre en treus profit. Igual que García Márquez,
no sé si aquesta habilitat, aquest talent, obsessiu i irreprimible,
per explicar històries es pot ensenyar. Segurament és un do: es té
o no es té. Segurament hi ha una part intuïtiva, innata,
inconscient, irreductible a normes i a qualsevol racionalització.
Però també és veritat que el talent es pot esperonar i es pot
polir, es pot complementar i es pot enriquir. A través dels tallers,
de les lectures i d'escriure molt i d'equivocar-se sovint, es poden
anar adquirint hàbits i habilitats profitosos i es poden detectar
actituds i vicis nocius. Compartint les experiències, les
dificultats, els dubtes, els tallers permeten viure l'escriptura com
un joc col·lectiu, com un descobriment constant, com un acte creatiu
en el qual tothom aporta la seva visió i el seu sentit crític, que
ha de ser honest i flexible, amb aquella rara barrejada d'humiliat i
vanitat que demana l'escriptura.
Cal
advertir que tot plegat: és un procés llarguíssim, lent, ple
d'entrebancs i frustracions que un ha d'anar assumint i superant, i
no tothom està disposat a fer-ho. Però quan sorgeixen els primers
èxits, per petits i modestos que siguin, quan es destapen els trucs,
quan una frase esclata enlluernadora o un personatge se't fica a la
butxaca, tot ha pagat la pena. Llavors un somriure còmplice,
satisfet, es va estenent entre els participants del taller i tothom
entén, de cop i per sempre, l'immens poder de la literatura.