Potser
encara més que la mort, l'envelliment ha estat un dels processos que
més ha obsessionat i neguitejat els humans des de sempre. Alguns
diuen que és terrible, devastador, fer-se gran, veure minvar les
forces, les energies, les facultats, tornar-se més vulnerable, més
indefens. Però d'altres creuen que es pot continuar vivint amb
il·lusió, amb projectes, actiu i creatiu, assimilant i acceptant
les limitacions i els canvis que comporta. De fet, hi ha exemples ben
il·lustres, gent que, en plena vellesa, ha creat potser la millor
part de la seva obra: Abelló,
Chomsky, Picasso, Russell, Kant...
La
literatura i l'art en general estan plens de referències a la
vellesa, de mirades dures o amables, de reflexions amargues o
esperançades, però sempre suggeridores sobre una de les etapes de
la vida que sovint maquillem amb eufemismes, que mirem amb prejudicis
i condescendència o que simplement ignorem perquè ens incomoda o
ens fa nosa. Rosa
Regàs,
que seria un bon exemple de vocació tardana i de gran activitat
durant la vellesa, va escriure un assaig sobre aquesta etapa, L’hora
de la veritat, en
què ens adverteix dels perills i les trampes però també de les
noves oportunitats que s'obren amb la vellesa, de la qual hem de
prendre consciència perquè “Triguem molt de temps a adonar-nos de
com de vells ens veuen els altres...” . Semblantment li passa a un
personatge de La
sang,
un conte de
Rodoreda:
de sobte se n'adona, amb un d'aquells detalls tan reveladors, que
està envellint i, de retruc, la seva mirada cap als vells canvia del
tot perquè fins ara se'ls havia mirat com si mai no haguessin estat
joves, com si haguessin nascut ja vells, amb totes les seves xacres.
Els
poetes també s'han acostat a la vellesa amb perspicàcia i n'han
revelat totes les arestes i esculls, com en el poema de Vinyoli
Autoretrat
a seixanta-cinc anys,
que mostra la decrepitud, el declivi, el desencant de la vida, ja no
recuperable i malaguanyada. Per cert, un dels grans amics de Vinyoli,
el també poeta Gabriel
Ferrater,
es va suïcidar precisament per no haver de viure la decadència que
pot acompanyar aquest trajecte vital. Amb tot, el mateix Vinyoli
ha
sabut trobar també en la vellesa, com ho han fet Yeats
o Abelló,
tota la saviesa, serenor i sobrietat que se'n desprèn. Un dels
millors exemples seria el magnífic poema El
vell i el mar,
tenyit de lucidesa i resignació: "Ser vell de veritat vol dir
saber estar sol./ Estalvia gemecs i fes més ample el mar".
Diari de Girona, 16 de setembre de 2018
