El refugi de la lectura

La protagonista de Matilda, un deliciós i divertit llibre de Roald Dahl, és una nena extraordinària que viu atrapada en una família ordinària, una criatura brillant perduda en la foscor, una ànima inquieta i creativa ofegada per un entorn mediocre i mesquí. Al seu voltant tot és buit i gris, encara que es pretengui amagar amb ostentació de coloraines i normes estúpides o anestesiar amb un munt d'hores davant del televisor. Com els passa a tantes altres persones d'aquesta mena i en semblants circumstàncies, el refugi de Matilda no pot ser altre que la lectura. Gràcies a la bibliotecària del seu petit poble, aquesta nena precoç comença a llegir grans obres literàries que de seguida la fascinen, la consolen, l'omplen i l'enforteixen davant les hostilitats d'un món que no la comprèn ni l'accepta, que sovint la menysté o l'escarneix. La lectura l'alimenta i esmola el seu enginy, l'acull i li aguditza el sentit de l'humor, l'acompanya i la protegeix. Dickens, Brontë, Hardy, Kipling, Wells, Steinbeck, Faulkner o Orwell són alguns dels autors que s'empassa amb càndida voracitat, meravellada per la bellesa d'aquelles pàgines i corpresa pel complicitat i la veritat que troba en aquells personatges i les seves vides.

Un dia, després d'haver llegit El vell i el mar de Hemingway, Matilda li comenta a la bibliotecària que hi ha un munt de coses de la novel·la que no ha entès, però que igualment li ha agradat moltíssim per com està narrada, per la vivacitat de les seves escenes. Aleshores la bibliotecària li diu: "No et preocupis pels trossos que no entenguis. Seu i deixa que les paraules t'arrosseguin, com la música". Em sembla que aquest és un dels millors consells que es pot regalar als lectors: deixar-se seduir, endur, embolcallar pel so de les paraules, per la seva harmonia, per la seva cadència, pel ritme de les frases, per la música que els dóna vida. Això és precisament el que fan els bons escriptors: copsar el ritme dels mots, jugar-hi, experimentar-hi, justament per esdevenir conscients de la seva sonoritat i plasticitat, del seu poder i versatilitat, d'allò que poden dir però també d'allò que poden ocultar o només suggerir. Des de ben menuts, ens haurien d'ensenyar a llegir com ho fa la Matilda: sense prejudicis i sense complexos, sense pors ni barreres, sense voler racionalitzar-ho tot ni comprendre cada petit detall. Si tinguéssim millors lectors, també tindríem millor literatura, perquè ens tornaríem més exigents i selectius i no ens podrien vendre gat per llebre.

Diari de Girona, 19 d'agost de 2018

El mite de l'estiu

Som ja en plena canícula: aquell moment en què l'estiu es fa encara més odiós, més irritant, interminable. Cada petit moviment esdevé feixuc, fins i tot el gest més quotidià sembla heroic i ens arrosseguem a càmera lenta com si tot fes sempre pujada i sempre anéssim carregats amb una saca de rocs a l'esquena. Les coses apareixen més llunyanes, inassolibles, difuminades per la xafogor enganxifosa i pels rajos solars, inclements, lacerants, que mortifiquen el cos com en una tortura medieval. La ment s'encomana d'aquesta lentitud còsmica i d'aquest patiment absurd, i s'enterboleix, confusa, absent, fins a perdre's en paranys imaginaris i miratges reparadors. Tot grinyola i espetega i cruix com un lament, com fullaraca morta o branques seques a punt d'esclatar en flames. La claror crema, roent i despietada, encega, enganya, aniquila els matisos i les subtileses, ho arrasa tot. La pell plora i s'apergamina, la respiració s'entrebanca, els ulls couen i s'empetiteixen per estalviar-se un espectacle tan apocalíptic, tan depriment. El cos, socarrimat, nafrat, espremut, agullonat per mil pessigades d'insectes, reclama un respit i només cerca aigua o vent o terra humida on oblidar i fugir de l'infern. Els dies són eterns i les nits, també.

La treva, si és que mai arriba, ho fa de matinada, amb el cos encara entumit, cansat, atuït per una nit fantasmal, de sons intermitents i somnis que sempre semblen malsons, igual que en un conte de Poe. Llavors, potser -només potser- hi ha un record de rosada i un bri de brisa i un polsim de frescor. I cal, vulguis o no, escapar dels llençols suats i rebregats i cercar consol en el cant dels primers ocells o dels senglars que furguen a la vora dels sembrats o dels conills que surten del cau per abeurar-se a les rieres que resisteixen el setge. Com un animaló més, espantadís, fugisser, vulnerable, surts a la natura per despertar els músculs i revifar la carn i el cervell. Amb prou feines uns instants, i tot torna a cremar, consumit per la grotesca fúria de l'estiu.

I amb tot, la gent, molta gent, s'entesta a enaltir l'estiu: l'enyoren, el sobrevaloren, l'exalten, l'idolatren, el glorifiquen, el lloen... L'han convertit en un mite que es resisteixen a abandonar, en un fals ídol al qual continuen adorant encara que no existeixi. Ja ho deia Nietzsche, que la vida de molts se sosté sobre falsos valors, però ja m'imagino que fa massa calor per llegir aquest filòsof tan agosarat.

Diari de Girona, 5 d'agost de 2018