Retorn

A principis dels setanta, vivíem a Torre Valentina, una urbanització de Sant Antoni de Calonge que encara conservava paratges i solars verges. Passat l’estiu, tot era calma, solitud i una ambigua sensació d'aïllament i llunyania. Recordo que, a la tardor, el meu pare s’escolava a la parcel·la veïna i en tornava amb un cistell de pinetells i rovellons: així de ràpid i així de fàcil. Mentre vam viure en una caseta enmig del bosc, a sa Riera, envoltada de pins i vinya, vaig tenir una sensació semblant, reforçada encara per la presència de la mar, sempre intuïda i la remor de la qual ens arribava esmorteïda pel brancatge d’un pi centenari per on es passejaven els esquirols. A l’hivern, quan la tramuntana bufava enfollida durant dies, els arbres cruixien, espetegaven, com si es queixessin i, assegut davant de la llar, m’agradava pensar que vivíem en una fortalesa inexpugnable com la dels conte que llegia tothora. Arribada la primavera, totes aquelles feixes s’omplien de flors silvestres, plantes flairoses i espàrrecs gruixuts i tendres que collíem amb delit. Una altra època de la infantesa la vaig passar a Pals, també lluny de la vila, en un mas, assolellat i a redossa, protegit per la muntanya de Quermany. Em sembla que gairebé érem autosuficients: teníem hort, camps, fruiters i pou, anàvem a veimar (veremar) i a fer llenya, a buscar cargols, bolets i espàrrecs, caçàvem ocells amb ballestes i ajudàvem a la matança del porc. També m’envoltava una solitud plàcida, gens feixuga, que m’inclinava a la lectura i l’observació, i que podia trencar tot just agafant la bicicleta i arribant-me al poble o a casa d’algun amic.

Vivíssim on vivíssim, però, sempre passàvem un dia sencer a la platja al llarg de tot l’estiu (una temporada que em semblava llarguíssima). Durant molts anys vam anar a Aigua Xelida, per un corriol dret i relliscós que desembocava directament al paradís. Només calia acostar-se a les roques més properes per fer un sarró de musclos i pallerides (o pagellides) i un grapat de crancs pelosos que acabaven de culminar aquell esplèndid arròs. Amb les minves de gener, es podien agafar tantes garoines com es volguessin i, amb un salabret i un punt d’intrepidesa, fins i tot ens atrevíem amb els pops.

Avui cal caminar molt per trobar bolets i les roques estan despullades de vida. Però jo torno i retorno als boscos i a les platges de la meva infantesa perquè res, fora de la literatura, em pot donar tanta pau i plenitud.

Diari de Girona, 18 de març de 2018

Odiar la llengua

Escriure permet adquirir una consciència plena de la llengua, de les seves possibilitats, de la seva fondària i dels seus infinits matisos i subtileses. Però també, i precisament per tot això que hem esmentat, permet descobrir a poc a poc la seva immensa bellesa. És més, no crec que es pugui ser un escriptor de debò sense aquesta consciència, sense aquesta sensibilitat gairebé patològica per cada paraula. La llengua -qualsevol idioma en el qual s’escrigui- esdevé llavors una mena de repte i d’aventura, un joc addictiu, un camí fressat però alhora amb molts corriols i dreceres verges, encara per explorar. Així ho expressava Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra..., tot recordant Verdaguer, Ruyra i Carner: «(...) van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment». És aquest respecte, aquest agraïment, que ens impulsen i ens projecten endavant sense oblidar d’on venim. I tot plegat ens fa estimar la llengua i, doncs, patir-ne i voler protegir-la de qualsevol atzagaiada, atac o menyspreu.

Per això em costa tant d’entendre aquesta obsessió malaltissa i recurrent per aniquilar la meva llengua. Dolgut i perplex, em rebel·lo contra aquells que volen reduir-la a cendres, que l’odien i la menystenen, que la ridiculitzen i l’escarneixen. M'entristeix i em revolta perquè l’estimo bojament, perquè és la meva eina de treball, perquè m’hi guanyo la vida i, sovint, em fa molt feliç. Però també perquè és l’expressió d’un món, d’un tarannà, d’una cultura que només aquesta llengua, i no cap altra, pot reflectir. I perquè, al cap i a la fi, atacar i destruir aquesta llengua és una manera d’atacar i destruir les altres, una manera d’empobrir el món.

Quan rellegeixo la prosa viva i evocadora de Rodoreda, em ve al cap l’elegància poètica de Ruyra. Quan m’endinso en les descripcions líriques de Pla, evoco també la natura agresta de Bertrana. Però tampoc puc assaborir Vinyoli sense recordar alguns poemes de Machado, tan transparents, tan humans. I quan llegeixo la prosa de Delibes, amb aquell lèxic genuí i exuberant, amb aquelles expressions tan castisses i desimboltes, m’enamoro de la seva llengua i de seguida revisc alguns passatges de Víctor Català. Com podria, doncs, odiar o menystenir la llengua de Machado i Delibes? Com poden ells, doncs, odiar la meva, que també és la de Rodoreda i Ruyra, de Pla i Bertrana, de Vinyoli i Víctor Català? Són dignes de llàstima, pel seu odi.

Diari de Girona, 4 de març de 2018

Miguel Delibes