A
principis dels setanta, vivíem a Torre Valentina, una urbanització
de Sant Antoni de Calonge que encara conservava paratges i solars
verges. Passat l’estiu, tot era calma, solitud i una ambigua
sensació d'aïllament i llunyania. Recordo que, a la tardor, el meu
pare s’escolava a la parcel·la veïna i en tornava amb un cistell
de pinetells i rovellons: així de ràpid i així de fàcil. Mentre
vam viure en una caseta enmig del bosc, a sa Riera, envoltada de pins
i vinya, vaig tenir una sensació semblant, reforçada encara per la
presència de la mar, sempre intuïda i la remor de la qual ens
arribava esmorteïda pel brancatge d’un pi centenari per on es
passejaven els esquirols. A l’hivern, quan la tramuntana bufava
enfollida durant dies, els arbres cruixien, espetegaven, com si es
queixessin i, assegut davant de la llar, m’agradava pensar que
vivíem en una fortalesa inexpugnable com la dels conte que llegia
tothora. Arribada la primavera, totes aquelles feixes s’omplien de
flors silvestres, plantes flairoses i espàrrecs gruixuts i tendres
que collíem amb delit. Una altra època de la infantesa la vaig
passar a Pals, també lluny de la vila, en un mas, assolellat i a
redossa, protegit per la muntanya de Quermany. Em sembla que gairebé
érem autosuficients: teníem hort, camps, fruiters i pou, anàvem a
veimar (veremar) i a fer llenya, a buscar cargols, bolets i
espàrrecs, caçàvem ocells amb ballestes i ajudàvem a la matança
del porc. També m’envoltava una solitud plàcida, gens feixuga,
que m’inclinava a la lectura i l’observació, i que podia trencar
tot just agafant la bicicleta i arribant-me al poble o a casa d’algun
amic.
Vivíssim
on vivíssim, però, sempre passàvem un dia sencer a la platja al
llarg de tot l’estiu (una temporada que em semblava llarguíssima).
Durant molts anys vam anar a Aigua Xelida, per un corriol dret i
relliscós que desembocava directament al paradís. Només calia
acostar-se a les roques més properes per fer un sarró de musclos i
pallerides (o pagellides) i un grapat de crancs pelosos que acabaven
de culminar aquell esplèndid arròs. Amb les minves de gener, es
podien agafar tantes garoines com es volguessin i, amb un salabret i
un punt d’intrepidesa, fins i tot ens atrevíem amb els pops.
Avui
cal caminar molt per trobar bolets i les roques estan despullades de
vida. Però jo torno i retorno als boscos i a les platges de la meva
infantesa perquè res, fora de la literatura, em pot donar tanta pau
i plenitud.
Diari de Girona, 18 de març de 2018