Enguany es compleixen cent anys del naixement de Montserrat Abelló
i Soler, poeta i traductora, compromesa amb el feminisme i amb la
nostra cultura. Ella mateixa es va definir com "una dona que ha
viscut molts d'anys i en èpoques crucials de la història".
Bona part d'aquesta llarga vida, plena i apassionada, va estar
estretament lligada a Pals, als seus paisatges i records, als seus
colors i olors, als passejos pels seus encontorns o les trobades amb
la família i els amics. I tot plegat, és clar, va quedar reflectit
en la seva obra poètica: profundament vivencial, entestada "a
parlar amb mots senzills", però que es manifesta fonda i
reveladora, atenta al so, a l'harmonia i al poder de la paraula: "Si
no hi ha veritat, si no és autèntica, la poesia és banal".
Una poesia, doncs, que sempre transcendeix l'anècdota personal per
esdevenir universal i compartida. És per això que Abelló no
posava gairebé mai títol als poemes, ja que creia que això
limitava i condicionava la interpretació dels lectors.
De fet, la relació de Montserrat Abelló amb Pals comença
fins i tot en la distància: s'enceta a principis dels anys quaranta,
durant el seu exili a Xile, quan coneix Joan Bofill, també exiliat i
enamorat del seu poble natal. Abelló i Bofill es casen a Xile el
1943 i allà neixen els seus tres fills, Mireia, Miquel i Ferran,
aquest darrer amb la síndrome de Down i que, segons la poeta, va
"provocar
la necessitat imperiosa d'expressar tot allò que, com a dona, feia
temps que duia a dins. I vaig tornar a la poesia, però no tractant
de seguir cànons establerts com havia fet esporàdicament fins
aleshores -cosa que no m'acabava de satisfer-, sinó seguint el meu
propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules".
L'any
1960 Abelló
torna a Catalunya, s'instal·la a Barcelona amb la seva família i es
guanya la vida traduint i donant classes d'anglès a la Institució
Cultural del CIC. Els estius i períodes de vacances els passen a
Pals, on comencen a arreglar-se la casa pairal i on fins i tot
arrosseguen altres familiars. Pals representa per a la poeta un espai
personal, un recer per llegir, traduir i escriure, un ambient
assossegat per passejar i meditar, per estar amb la família però
també per estar amb ella mateixa. L'any 1963 Montserrat Abelló
publica el seu primer llibre de poemes: Vida
diària,
amb pròleg de Joan
Oliver,
que va ser un gran impulsor i valedor de la seva poesia. Segons
recorda Miquel
Bofill,
fill de la poeta, Oliver va visitar-los alguna vegada a la casa de
Pals, així com ho van fer la pintora Roser
Bru
i altres intel·lectuals i artistes amb qui la seva mare havia
coincidit a l'exili. És molt probable, fins i tot, que durant
aquells anys Abelló coincidís també amb Joan
Vinyoli,
que estiuejava a Begur, i que la poeta ja devia conèixer per
l'amistat que Vinyoli tenia amb la seva germana gran,
Isabel Abelló.
Tot
i que Montserrat Abelló continua traduint i escrivint, no torna a
publicar poesia fins al cap de divuit anys perquè, com diu en un
dels poemes de Vida
diària,
s'imposen la feina i les tasques quotidianes i "Només de tard
en tard,/ puc agafar la ploma". El 1981, doncs, apareix Paraules
no dites, amb
pròleg
de Marta
Pessarrodona,
obra que consolida la seva proposta lírica, cada cop més ferma i
madura, amb uns poemes continguts però plens de lucidesa. És a
partir de la seva jubilació, el 1983, que la poeta se sent
"alliberada, amb una vida més plena" i pot dedicar més
temps a la creació literària, fet que li permetrà publicar amb
major regularitat. Així veuen la llum dos nous títols: El
blat del temps, amb
pròleg
de M.
Àngels Anglada,
i Foc
a les mans, prologat
per M.
Mercè Marçal,
amb qui mantindrà durant anys una intensa relació personal i
poètica, i una gran complicitat i compromís amb la lluita feminista
i amb la difusió de la poesia. Abelló definirà Marçal com "la
millor poeta i la millor amiga" i quedarà profundament colpida
per la seva prematura mort.
La jubilació no només li
regalarà més hores per escriure, sinó que també li permetrà
passar més temps al seu recer de Pals. Allà hi fa una vida
tranquil·la, en contacte amb la natura, amb sortides amb bicicleta i
amb barca, que primer tenen a sa Tuna i més tard a l'Estartit. Amb
el seu marit, els agrada sortir a pescar a volantí, a fer musclos, a
buscar espàrrecs, cargols o bolets, a pescar anguiles amb botiró o
simplement a caminar o passejar per la vila, on la gent va coneixent
a poc a poc aquella veïna que ja comença a ser reconeguda com una
gran poeta i traductora. A Montserrat Abelló, sempre activa,
vital i obstinada, li agrada participar en recitals poètics i
presentacions que s'organitzen a Pals, a Torroella de Montgrí i
d'altres pobles del voltant, li agrada ballar sardanes per la festa
major o anar a comprar al mercat de Palafrugell. Com evoca el seu
fill Miquel: "Els meus pares eren feliços a Pals, perquè s'hi
trobaven amb els amics i la família, però també perquè hi feien
una vida senzilla, plena de petits plaers, gaudint de la natura, de
la cuina i del que els oferia cada estació de l'any".
Si
el paisatge de Tarragona, la seva ciutat natal, esdevé un espai
mític en la seva poesia, Pals i rodalies aniran adquirint cada cop
més protagonisme en els seus poemes.
El seu jardí, les seves flors, el mar i la platja, els cels i les
nuvolades, els petits racons i en general la natura esdevindran
elements que Abelló anirà incorporant en la seva obra, com a
metàfores i símbols de la seva experiència vital i dels
interrogants que aquesta li va plantejant. Un dels exemples més
explícits seria el conjunt de poemes que aplega sota el nom de Vora
l'Illa Roja
i que dedica al seu marit, Joan Bofill. Aquells anys, Abelló publica
L'arrel
de l'aigua,
Són
màscares que m'emprovo, Dins l'esfera del temps i
reuneix la seva obra poètica a Al
cor de les paraules, prologat
per Oriol
Izquierdo,
a banda de la traducció de diverses poetes anglosaxones com Sylvia
Plath,
Anne
Sexton
o Adrienne
Rich.
L'any
2004 mor el seu marit, amb qui ha conviscut més de seixanta anys,
amb qui ha compartit l'exili i la tornada a Catalunya, la vida
familiar, els fills, i també l'estima i la fruïció per Pals i els
seus paisatges. Tota aquesta experiència i també tot aquest dolor i
solitud per la pèrdua de la persona estimada, suren en els poemes de
Memòria
de tu i de mi (pròleg
de
Feliu Formosa):
"I el record vivíssim/ dels teus llavis/ damunt la pell".
Malgrat el cop, Abelló continua escrivint, traduint i participant de
la vida cultural, i publica El
fred íntim del silenci i
Més
enllà del parlar concís, dos
poemaris d'una gran sobrietat i serenor, que condensen la saviesa
adquirida durant una llarga i intensa vida: "Fugen els somnis/
fugen els desitjos,/ queda la calma,/ la placidesa" .
Aquests darrers anys, encara ben lúcids i actius, li arriben les
distincions de tota mena: la Creu de Sant Jordi, el premi Joan Fuster
de l'AELC, el premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el premi
Nacional de Cultura, tot i que la poeta, tothora crítica i valenta,
no s'està de denunciar la poca presència i reconeixement que encara
tenen les dones en la cultura del nostre país i afirma: "Sóc
feminista perquè amb cada cosa que faig em veig obligada a ser-ne".
Montserrat Abelló mor
el 9 de setembre del 2014 a Barcelona, asseguda a la seva cadira, amb
placidesa i escrivint fins al darrer alè, segurament conscient de la
veritat dels seus versos: "No tenir por de morir./ Saber que/ el
miracle és viure!".