Puc
dir que encara vaig anar a l’escola franquista. Per sort, poc temps, ja que el
dictador es va morir quan jo tenia sis anys. Les generacions anteriors, però,
sí que van patir aquella escola grisa, tristíssima, controlada i intervinguda
per un règim obsessionat a manipular tots els continguts i, sobretot, a
aniquilar qualsevol rastre de la nostra cultura i la nostra llengua. Una escola
entestada a donar una visió del món a la mida del franquisme, és a dir,
esquifida, acomplexada i mesquina. Avui encara hi ha gent que no sap escriure
en català perquè mai cap mestre no n’hi va poder ensenyar. Quanta misèria
moral! Quanta ignomínia! Quanta mala fe!
Recordo
que els meus primers mestres, tant al col·legi de Begur com al de Pals, encara
havien de fer servir llibres de text en castellà. Encara hi havia un contrast
xocant entre la nostra llengua pròpia, entre la nostra realitat, i la que
imposava un sistema educatiu carrincló i retrògrad. Molt lentament, el català
es va anar introduint a les aules i també ho van fer uns continguts que fins
aleshores havien estat distorsionats o censurats. Alguns mestres van fer un
esforç considerable i encomiable per adaptar-se als nous temps i oferir als
seus alumnes un ensenyament de qualitat. No va ser, però, fins als darrers
cursos de Primària –el que en aquell moment s’anomenava l’EGB– que la situació
es va normalitzar. Llavors va sorgir també una nova tongada de docents, joves,
entusiastes i renovadors. L’escola Doctor Arruga de Begur, on vaig estudiar els
darrers cursos, va viure en aquella època una revolució pedagògica i bullia
d’activitats que anaven molt més enllà de les aules: esports, excursions, acampades,
tallers...
Tots
aquells mestres, tots, em van educar en la diversitat, en la tolerància, en
l’amor a la natura i a la cultura, en l’esforç i la perseverança, en la defensa
de la justícia i la solidaritat. No tots tenien, és clar, la mateixa competència
pedagògica, ni la mateixa complicitat amb els alumnes, ni la mateixa paciència
i passió per la seva feina, però mai cap d’ells va coartar la meva llibertat
d’expressió ni va pretendre “adoctrinar-me”.
Avui,
alguns gosen censurar i menysprear la nostra escola, aquesta escola integradora
que hem construït entre tots, mestres, pares, alumnes, associacions... Les
seves armes per atacar-la i atacar-nos no són altres que la manipulació, la
mentida i la demagògia: precisament els principis en què es basava la seva
enyorada escola franquista.
Diari de Girona, 26 de novembre de 2017
![]() |
Escola Dr. Arruga de Begur (foto: Ajuntament de Begur) |