Mentiders

Puc dir que encara vaig anar a l’escola franquista. Per sort, poc temps, ja que el dictador es va morir quan jo tenia sis anys. Les generacions anteriors, però, sí que van patir aquella escola grisa, tristíssima, controlada i intervinguda per un règim obsessionat a manipular tots els continguts i, sobretot, a aniquilar qualsevol rastre de la nostra cultura i la nostra llengua. Una escola entestada a donar una visió del món a la mida del franquisme, és a dir, esquifida, acomplexada i mesquina. Avui encara hi ha gent que no sap escriure en català perquè mai cap mestre no n’hi va poder ensenyar. Quanta misèria moral! Quanta ignomínia! Quanta mala fe!

Recordo que els meus primers mestres, tant al col·legi de Begur com al de Pals, encara havien de fer servir llibres de text en castellà. Encara hi havia un contrast xocant entre la nostra llengua pròpia, entre la nostra realitat, i la que imposava un sistema educatiu carrincló i retrògrad. Molt lentament, el català es va anar introduint a les aules i també ho van fer uns continguts que fins aleshores havien estat distorsionats o censurats. Alguns mestres van fer un esforç considerable i encomiable per adaptar-se als nous temps i oferir als seus alumnes un ensenyament de qualitat. No va ser, però, fins als darrers cursos de Primària –el que en aquell moment s’anomenava l’EGB– que la situació es va normalitzar. Llavors va sorgir també una nova tongada de docents, joves, entusiastes i renovadors. L’escola Doctor Arruga de Begur, on vaig estudiar els darrers cursos, va viure en aquella època una revolució pedagògica i bullia d’activitats que anaven molt més enllà de les aules: esports, excursions, acampades, tallers...

Tots aquells mestres, tots, em van educar en la diversitat, en la tolerància, en l’amor a la natura i a la cultura, en l’esforç i la perseverança, en la defensa de la justícia i la solidaritat. No tots tenien, és clar, la mateixa competència pedagògica, ni la mateixa complicitat amb els alumnes, ni la mateixa paciència i passió per la seva feina, però mai cap d’ells va coartar la meva llibertat d’expressió ni va pretendre “adoctrinar-me”.

Avui, alguns gosen censurar i menysprear la nostra escola, aquesta escola integradora que hem construït entre tots, mestres, pares, alumnes, associacions... Les seves armes per atacar-la i atacar-nos no són altres que la manipulació, la mentida i la demagògia: precisament els principis en què es basava la seva enyorada escola franquista.

Diari de Girona, 26 de novembre de 2017

Escola Dr. Arruga de Begur (foto: Ajuntament de Begur)

L'alè de la bèstia

Hi ha gent que diu que observa la situació política des d’una suposada distància, des d’un pretesa neutralitat i objectivitat. Com el pare que es mira, un xic fastiguejat i avorrit, l’enèsima baralla dels seus dos fills. Per a ells tot plegat no és altra cosa que dos nacionalismes igualment repugnants que han acabant enfrontant-se per tossuderia, per manca de diàleg i precisament perquè el nacionalisme no hi veu més enllà del nas. En el fons, consideren tan perillós l’autoritarisme arrogant de Rajoy com la perseverant inconsciència de Puigdemont. L’un i l’altre, creuen, han arrossegat una colla de fanàtics, d’irresponsables o de somiatruites (o tot plegat) cap a l’abisme. Ells, els que s’ho miren de lluny, ja ho sabien, ja ho veien a venir i, de fet, ja ens ho van advertir, com l’ancià assenyat adverteix el jove inexpert de la patacada que l’espera. Són, doncs, una mica com déus: tot ho coneixen, tot ho preveuen i tot ho jutgen, però sempre des de lluny, per sobre de la realitat i de les desgraciades criatures que la representen. Em recorden aquell narrador omniscient que ho sap tot, dels seus personatges, i en pot preveure i controlar tots els moviments. Però, com deia la Rodoreda, l’escriptor no és déu i, doncs, sempre hi ha coses que se li escapen.

A ells se’ls ha escapat un aspecte essencial: no es pot exigir la mateixa responsabilitat a un Estat amb tota la força política, judicial, econòmica, mediàtica, policial, etc. que a una petita nació que només té el suport de la gent i una convicció i fermesa que cada cop s’alimenten més de la dignitat i l’anhel de llibertat. No, honestament, no, i ho saben, encara que els costi admetre-ho. És més, alguns dels que s’ho miraven de lluny, al marge, com si no anés amb ells la cosa, comencen a sentir l’alè de la bèstia al clatell i comencen a intuir que això va molt més enllà de la independència i del nacionalisme (aquesta paraula tan còmoda sota la qual s’han aixoplugat sempre per justificar els seu silenci còmplice o la seva rialleta paternalista). Tot plegat va tan enllà, que potser no en serem del tot conscients fins d’aquí força temps. Aquest moviment, ampli, divers, de vegades caòtic o contradictori, ha posat en dubte una manera de fer política i ha esquerdat tants esquemes que fins i tot l’esquerra espanyola i el PSC (o el que en queda) no han sabut pair-ho ni assimilar-ho.

Caldria, doncs, abandonar l’orgull i anar sincerament plegats perquè la bèstia, com ja hem vist, és insaciable.

Diari de Girona, 12 de novembre de 2017 

Proses reposades

Proses Reposades

Editorial: Col·lecció Josep Pla (Diputació de Girona)
Pàgines: 174
Primera edició, novembre 2017


       Aquest recull de proses de Miquel Martín presenta un estil depurat, concís, per moments poètic, sempre impregnat d’un ritme suggeridor i d’una gran riquesa lèxica. L’observació del paisatge, el relat de la cuina, la passió per la llengua i l’inventari del jo es renoven a través de la forma i ens conviden a una exploració, serena i assaonada, dels replecs de l’existència.

     Tal com exposa Toni Sala en el pròleg d’aquest llibre: «Tots els escriptors tenen uns pares i uns avis, i el normal és saber-ne noms i cognoms. Martín els reconeix i no pretén sortir gens del camí marcat. És tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s’ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s’ha perdut ni s’ha enfangat en un marge. Són escrits molt de fons. Algunes proses s’obren com un regal i aconsegueixen una de les màximes consecucions artístiques, que consisteix a tenir un to. Llavors tant és de què parlin, voldries que no s’acabessin».