El front comú

Començo a escriure aquest article el dijous al matí i l’envio al diari pels volts del migdia. Però de sobte els esdeveniments fan un tomb i decidim retenir l’escrit. Aquesta ha estat la tònica de les darreres setmanes, intensíssimes, a voltes angoixants, esgotadores. Aclaparats per un munt de notícies, rumors i manipulacions, ha esdevingut gairebé impossible formar-se una idea enraonada i rigorosa del que passava i, doncs, del que podia acabar passant. He procurat, per moments, aïllar-me’n, agafar perspectiva, però totes les converses i pensaments portaven sempre al mateix assumpte, tossut i indefugible. He optat per llegir premsa estrangera, sobretot anglosaxona, per tal de saber com ens veien des de fora, des de la distància. També he intentat, de vegades sense èxit, eludir discussions estèrils o provocacions barroeres. No sé si me n’he sortit, però he maldat per mantenir l’esperit crític, la coherència i, més que mai, el sentit de l’humor.

Una de les entrevistes més lúcides que he llegit aquests dies ha estat la que li ha fet El diario a Jaume Asens, tinent d’alcalde de Barcelona. Asens denuncia la violació dels drets humans durant les càrregues policials el dia del referèndum, que no cercaven altre objectiu que sembrar el pànic entre la població. També destaca la mobilització ciutadana, que va molt més enllà de l’independentisme, i creu que l’1 d’octubre es convertirà en una data fundacional que obrirà la porta a una nova situació política, tant a Catalunya com a Espanya. El govern del PP, amb la complicitat del PSOE i Ciutadans, i de la mà de la Fiscalia, ha actuat de manera autoritària i repressiva. Per això, considera Asens, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dos cap de turc i han de ser considerats presos polítics.

El divendres a les 15.27h el Parlament declara la independència. Davant la previsible actitud del PP i els seus còmplices, caldrà una resposta ciutadana pacífica però ferma i, com diu Asens, “un front comú de resistència democràtica”, perquè “el catalanisme és més fort quan s’ha hagut d’enfrontar a aquestes adversitats”. Tot plegat haurà de servir per garantir la supervivència i el funcionament de les institucions catalanes, del parlament, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de les associacions i entitats socials, de tot el teixit que forma i enforteix la nostra cultura, d’allò tan subtil i difícil de definir que ens ha convertit en un país tolerant, divers i resistent al llarg dels segles.

Diari de Girona, 29 d'octubre de 2017

El món és un femer

Des de l’1 d’octubre he rebut nombrosos correus electrònics d’amics que viuen a l’estranger. Sobretot d’amics anglesos que, esgarrifats per les imatges de la brutalitat policial, volien saber si estava sa i estalvi. Em preguntaven com era possible que en un país aparentment democràtic, en un país membre de la Unió Europea, s’hi produís una repressió indiscriminada contra gent pacífica, indefensa, joves o vells. Gent que només volia introduir un vot dins d’una urna! Fins i tot acceptant que fos “il·legal” –el referèndum, no pas el fet de votar– res no justificava aquella agressivitat, com no fos l’odi i el ressentiment covat durant anys i anys (¿o potser quan cometem alguna altra “il·legalitat” rebem cops de porra de la policia?).

No en tinc la resposta, és clar. Encara em faig la pregunta una i una altra vegada: per què tant d’odi, per què tanta crueltat, per què tanta rancúnia? Però ho vaig entendre una mica quan vaig veure una pancarta dels manifestants per la unitat d’Espanya: “Han hecho más daño unas papeletas que todas las bombas de ETA”. És terrible, aquesta frase! És perversa. És d’una indignitat malaltissa. Vol dir que els fa més mal i més por la democràcia que la violència i el terrorisme. És la pura irracionalitat, la barbàrie. És la plasmació d’un odi visceral i d’un ressentiment ancestral contra aquells que mai han usat la violència. És esborronadora perquè no deixa lloc sinó a la força bruta.

Llavors em va venir al cap aquella frase que un personatge de Charles Dickens, maltractat inclementment pels poderosos, repeteix sovint a Temps difícils: “El món és un femer”. Sí, el món és un femer quan aquestes coses poden passar i, sobretot, quan el silenci còmplice de molts les justifica i fins i tot les esperona. Aleshores la violència queda legalitzada i els feixistes, com hem vist aquests dies, actuen amb tota impunitat. “Els governs no es mullaran per vosaltres, però creu-me que la gent del carrer està indignada amb el que passa a Catalunya. Ningú no es creu ja que Espanya sigui un país democràtic”, m’escrivia un amic. I em repetia la paraula “vergonya”, que tant hem pronunciat darrerament. Però la vergonya, per desgràcia, només la sentim els que defugim la violència i la corrupció moral i material. I per desgràcia estem davant d’una colla de cínics que es tapen les vergonyes els uns als altres. Només ens tenim, doncs, a nosaltres i, quan defalleixo, evoco les paraules amb què el meu amic acabava el seu correu: “Heu d’estar molt orgullosos de l’actitud tan pacífica i digna que heu adoptat”.

Diari de Girona, 15 d'octubre de 2017

Avui

Com que sóc matiner de mena, avui m’hauré llevat d’hora. Esmorzaré amb aquella calma mandrosa dels dies de festa, però amb un cert neguit també, un neguit esperançat i crític, barreja d’emocions i dubtes. També sóc escèptic de mena, tot cal dir-ho. Però amb tots els recels i prevencions, sense triomfalismes patriòtics ni cap esperit messiànic, enfilaré el camí del col·legi electoral on tantes altres vegades he votat. Hi aniré amb la meva filla, perquè vull que visqui i entengui i s’amari de l’exercici democràtic que els seus avis i besavis, per exemple, no van poder practicar durant molts anys.    

Aquests últims dies el nostre país ha patit un assetjament bàrbar, demencial i barroer, fruit de la mentalitat retrògrada, la ignorància i la ineptitud política. El govern espanyol, i tots els que tàcitament i en silenci li han donat suport, ha actuat de manera vergonyosa, recorrent a la repressió, la intimidació i la manipulació informativa. Ha privat els catalans dels drets civils més elementals, els ha menyspreat i els volgut humiliar amb la prepotència malaltissa del poderós. Ens ha tractat d’estúpids, d’éssers adoctrinats i encegats, sense matisos, com si fóssim un ramat en comptes de persones diverses i complexes. Ha volgut afogar financerament i jurídicament tot el país, paralitzar-lo i segrestar les seves institucions. I encara pitjor, ha atiat l’odi –que tants rèdits electorals li dóna– i ha buscat el conflicte i l’enfrontament per tenir una coartada per usar la violència (algú recorda un desplegament semblant de forces policials?). Davant aquests procediments, la gent ha actuat de manera pacífica però ferma, ha salvat amb imaginació i humor les censures i prohibicions, i, definitivament alliberada de la por, s’ha enfortit i s’ha encomanat l’esperança.

Com qualsevol altre país, alberguem grans qualitats i grans misèries, actituds exemplars i d’altres de mesquines. És per això que el procés ha tingut, també com qualsevol altre, els seus punts negres, defectes i errors. Però després de tots aquests anys de turbulències i vacil·lacions, potser sí que hem arribat a un punt culminant. Al final, em sembla, un objectiu comú haurà unit tota aquesta gent d’ideologia i principis tan diversos (mestres, escriptors, músics, bombers, pagesos, estudiants, funcionaris...): la defensa de la llibertat i, sobretot, de la dignitat.

I ara introduiré el meu vot a l’urna i me’n tornaré cap a casa perquè el sofregit de l’arròs, com tot el que val la pena a la vida, vol calma, paciència i, també, un pessic de sal.

Diari de Girona, 1 d'octubre de 2017