Els catalans i els nazis

La Neus Català, que és a punt de fer 102 anys, va ser l’última supervivent catalana dels camps de concentració (potser la paraula hauria de ser “d’extermini”) nazis. Compromesa i incansable en la lluita contra el feixisme, va estar reclosa al camp de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Com ha explicat en alguna entrevista, la Neus es repetia cada nit, abans d’anar a dormir, que no es volia morir i així treia forces per fer front a totes les atrocitats que allà dins es cometien dia rere dia. Les experiències de la Neus Català han estat recollides en diversos llibres, novel·lades i portades al teatre. Tenim també encara el testimoni de la Teresa Juvé, de 96 anys, que va haver d’exiliar-se acabada la guerra civil. La Teresa ja era una dona engatjada políticament i educada en els valors democràtics i progressistes, però un fet va ser cabdal perquè s’aboqués a la lluita contra el nazisme: l’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942. A partir d’aquell moment, va començar a col·laborar amb la Resistència i a jugar-se la vida eludint la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Teresa Juvé ha deixat constància d’aquestes vivències a la novel·la L’aiguamort de la ciutat i a la biografia Tu ets jo, on conversa amb el seu difunt marit, Josep Pallach.

Una altra dona compromesa amb la lluita antifeixista va ser Aurora Bertrana, que, acabada la Segona Guerra Mundial, va anar-se’n amb una missió humanitària a un dels indrets més castigats: Etobon, un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Bertrana va conviure amb el silenci i els records d’aquelles dones que havien perdut els marits, els fills o els germans i, a partir d’aquella experiència, en va escriure dues novel·les punyents, d’una lírica trasbalsadora: Entre dos silencis i Tres presoners. També va novel·lar la seva experiència, en aquest cas com a presoner durant gairebé cinc anys, Joaquim Amat-Piniella. K. L. Reich narra, de manera serena però commovedora, la seva estada al camp de Mauthausen i altres camps fins a l’alliberament per part de les tropes nord-americanes, el 5 de maig de 1945 (el llibre està dedicat al general que va alliberar el camp i al company de lluita que van assassinar els nazis).

Ara que es parla amb tanta lleugeresa dels nazis, he pensat que potser seria útil i terapèutic recordar les barbaritats que van cometre, i fer-ho precisament a través del testimoni escruixidor dels catalans que van viure i van lluitar contra el nazisme.

Diari de Girona, 17 de setembre de 2017

Llegendes

Una de les característiques que sempre m’ha captivat més de les llegendes és la subtil línia que separa la realitat de la ficció. De fet, força vegades ni tan sols és possible distingir una part de l’altra, perquè moltes d’aquestes narracions tenen una base real i, fins i tot, recolzen sobre fets històrics ben documentats (seria el cas, per exemple, d’algunes llegendes de pirates o d’herois d’arrel històrica). Per això, si més no algunes, ofereixen una gran versemblança, reforçada per la cruesa dels esdeveniments i per l’amplitud de detalls i dades. Com a la vida mateixa, doncs, sovint costa molt saber on acaben els fets i on comença la fabulació, perquè a còpia d’explicar-les –com els nostres records personals– les llegendes s’acaben confonent en un magma riquíssim i indesxifrable alhora.

Un altre tret que em sembla apassionant és la seva versatilitat, com una mena de vestit que encaixa en qualsevol cos. Les llegendes són narracions populars, és a dir, pertanyen a tothom i a ningú alhora, perquè en desconeixem l’autor i sovint es remunten a fets immemorials o beuen de mites antiquíssims. Això vol dir que qualsevol persona que les explica, se les fa seves, les adapta i, encara que sigui inconscientment, les versiona. Així, passades pel sedàs de tantes les veus, es van transmetent de pares a fills i d’avis a néts, i acaben formant part de l’imaginari popular a través de la tradició oral.

Però, a més, són un testimoni molt valuós de la quotidianitat d’una època: a través de les llegendes sabem com vestien, què menjaven, com treballaven, com es guarien o quines festivitats i rituals guiaven la vida dels seus protagonistes. Aporten, per altra banda, gran informació sobre el territori que retraten i amb el qual sovint estableixen una profunda vinculació: plantes, animals, accidents geogràfics, topònims... I també engrandeixen el cabal de la llengua, gràcies al lèxic, les dites, expressions i refranys que apleguen. I, en definitiva, ens ofereixen tota una cosmovisió, una explicació poètica que pretén anar molt més enllà de l’aparença i la realitat i que palesa les pors i creences, les il·lusions i referents morals de tota una col·lectivitat.

No ens ha d’estranyar, doncs, que molts dels nostres grans autors se sentissin atrets per tota aquesta exuberància de les llegendes: Verdaguer, Maragall, Ruyra, Sagarra, Bertrana o Víctor Català van ajudar, en diferent mesura, a consolidar el nostre folklore i el van dotar de categoria literària.

Diari de Girona, 3 de setembre de 2017 

Joan Maragall