El
carrer de l’Amargura, a Bellver de Cerdanya, s’enfila, estret i esglaonat,
cercant les restes del castell. Just quan et comença a faltar l’alè, destaca un
casalot del segle XVI, massís, imponent, recobert de pedra i fustam: cal Patanó.
Antigament era una fonda. El 1860, els mesos d’octubre i novembre, quan el bosc
plora i la natura es mostra vulnerable en la seva magnificència, s’hi va
hostatjar el poeta andalús Gustavo
Adolfo Bécquer. Cercava repòs i consol per a la seva malaltia. Cercava –diu
una placa a la façana de l’edifici– l’aire i el sol de les muntanyes. Però ni
tot l’aire ni tot el sol d’aquells Pirineus van poder derrotar una malaltia
insidiosa i obstinada que acabaria enduent-se el poeta a la tomba amb només
trenta-quatre anys.
Però
els escriptors, encara que s’estiguin consumint per la tuberculosi (segurament
la més literària de les patologies), no deixen de ser escriptors, és a dir, uns
éssers curiosíssims, àvids d’històries i paraules amb les quals contar-les. Vet
aquí, doncs, que Bécquer es va
sentir de seguida atret per una llegenda que s’explicava per aquelles
contrades: les atrocitats del senyor del Segre, amo de Sant Martí dels Castells,
i el poder macabre de la seva armadura. És una llegenda d’una enorme força
dramàtica, emmarcada en un paisatge sublim, que explica l’origen d’una creu de
ferro situada al capdamunt d’un puig. Una història que juga amb la contradicció
de dos símbols, la creu i el dimoni, com a metàfora de l’eterna lluita entre el
bé i el mal.
Bécquer
se serveix de la bellesa de la natura per dotar la llegenda d’una gran
plasticitat: rierols, muntanyes, valls i caminois adquireixen vida pròpia i
acompanyen les tribulacions dels personatges. Tot s’envolta d’una aureola de
misteri, atiat per la llum crepuscular i els indrets remots conquerits per la
vegetació o l’oblit. L’escriptor també evoca molts racons de la vila: la torre
de la Presó, la plaça del Portal, la plaça Major, l’església de Sant Jaume i
els carrerons del nucli antic. La narració traspua aquella sensació tan pròpia
dels relats populars: el delicat equilibri entre la realitat i la ficció, entre
els fets històrics i els imaginats. El mateix Bécquer, encapçala La creu
del Diable amb una advertència que defineix a la perfecció l’esperit i
l’essència d’aquestes històries: “Que lo
creas o no me importa bien poco. Mi abuelo se lo narró a mi padre, mi padre me
lo ha referido a mí, y yo te lo cuento ahora, siquiera no sea más que por pasar
el rato”.
Diari de Girona, 16 d'abril de 2017