El compromís d'Aurora Bertrana

L’any 1945 Aurora Bertrana, una dona inquieta, audaç i compromesa, va acceptar la proposta del seu amic Jean de Montmollin i va afegir-se a una missió humanitària en un dels indrets més castigats durant la Segona Guerra Mundial. Etobonera un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Tots menys un, que va sobreviure amagat i va anotar un diari d’aquells fets que va servir a Aurora Bertrana com a estímul i base per narrar aquella tragèdia. De fet, Bertrana va quedar tan trasbalsada per aquella història, que en va escriure dues novel·les i un conte: Entre dos silencis, Tres presoners i Un pomell de violes. “El país, (...) no l’he oblidat, i encara menys les camperoles i llur tragèdia tan noblement i heroicament suportada. Vull dir que encara que el meu cos romangués uns mesos curts en aquella regió (...), ells, paisatge i camperols, ocupen un gran lloc en el meu esperit”.

Són uns textos colpidors, durs, d’una amargor que cala fins al moll de l’os. Però alhora són textos d’una gran bellesa, d’un lirisme que convida a la reflexió perquè ens enfronta a la maldat, a la revenja, a l’absurd de la guerra i a la irracionalitat del sistema, però també ens obre una escletxa al perdó, a la redempció i, doncs, a l’esperança.Són, a més, un dels escassos testimonis de les barbaritats de la Segona Guerra Mundial que trobem en la nostra literatura.

Les dues novel·les havien d’haver format un sol volum, però quan Aurora Bertrana va tornar a Catalunya el 1949, després de l’exili, no va trobar editor en català i va escriure la primera part en castellà: Cementerio de fusilados, que ni Lara ni Plaza no li van voler publicar. Gràcies a la intervenció de Xavier Benguerel, la novel·la es va publicar en català al “Club dels Novel·listes”, que dirigia Joan Oliver, traduïda per Joan Sales. Bertrana, però, es mostra indignada amb la traducció de Sales i així ho expressa a les seves memòries: “Es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m’havien donat les galerades (...) El caprici incomprensible d’en Joan Sales, modificador impenitent de textos aliens a ell confiats, va privar-me del goig d’enviar un exemplar del llibre al meu amic, perquè en llegir la dedicatòria i veure el seu nom de fonts convertit en Johann, el menys que hauria fet és prendre’m per una esnob o una guillada. Jean de Montmollin, gràcies a l’intervencionisme patològic d’en Joan Sales, ignora que li vaig dedicar la meva obra inspirada a Etobon durant l’expedició de socors que ell dirigia”.

Diari de Girona, 19 de març de 2017

Si feu memòria...

Si feu memòria, segurament recuperareu un dels moments més apoteòsics de la vostra infantesa. S’esdevenia generalment després d’un gran àpat, potser amb motiu d’alguna celebració... La sobretaula s’allargava més del compte, les ampolles buides s’acumulaven arreu, entre plates de dolços i grana de capellà. De sobte, algú s’alçava i engegava el tocadiscs o, més endavant, el casset. Sonaven, amb un retruny esquerdat, la cançó de l’estiu o els èxits d’aquell any o potser algun clàssic de la història del rock. A la mainada ens faltava temps per saltar a la “pista” i sacsejar-nos com esperitats. En un tres i no res s’arraconaven els mobles i es reduïa la llum. Llavors, des dels més decidits fins als més reticents, els grans s’anaven afegint a la ballaruga: pares, avis, amics, tiets... Tothom semblava immensament feliç, però els nens entràvem en èxtasi, una mena de plenitud que ens feia adults de cop, que ens prometia gresca fins a hores petites.

L’altre moment culminant requeria una sortida a bosc. Quedàvem per dinar tota la colla en una pineda flairosa i sorrenca. Ens repartíem lesfeines i el menjar (l’amanida i la truita de patates, però, eren innegociables) i ens hi presentàvem aviat, amb el cotxe atapeït i l’energia desbordant. Mentre els grans recollien llenya, cercaven els paratges més ombrívols o arrecerats i, enllestit el dinar, paraven taula, nosaltres exploràvem els encontorns a la recerca d’aventures i tresors: una petjada de senglar, un escorpí sota un roc, un cau de conills o una barraca atrotinada. Arran de mar i enmig de bosc, tot àpat és millor, això ho sap qualsevol persona assenyada: així, doncs, ens cruspíem el dinar amb una fam feréstega. Havent dinat, els grans feien la migdiada i nosaltres ens avorríem com bonament podíem. I llavors venia el moment clau, just abans de recollir els triquells i marxar. Si els adults estaven d’humor i el temps (tant cronològic com meteorològic) ens acompanyava, s’improvisaven dues porteries amb pedres o les soques d’un pi i s’encetava un partit de futbol caòtic i apassionant. Les mares i àvies feien de porteres, amb les faldilles voleiant a cada aturada; segons l’edat, s’ocupaven posicions més defensives o més avançades. La pilota adquiria vida pròpia.Altre cop, i per uns moments, tothom semblava molt feliç.

Ara, no cal dir-ho, jugo en posicions més endarrerides i sóc dels últims a saltar a la pista, però no sabeu com xalo veient les cares de satisfacció dels més menuts.

Diari de Girona, 5 de març de 2017

El riu encès

El riu encès

Editorial: El Cep i la Nansa, març 2017
Pàgines: 288


          El riu encès recorre la ciutat de Girona i els pobles de la Vall de Camprodon a través d’uns personatges marcats per la pèrdua o l’absència dels éssers més estimats: un pare, una mare, un germà. Són, doncs, persones desorientades, corcades per una gran buidor. De vegades, fugen i s’amaguen, però d’altres també cerquen la felicitat amb passió o lluiten fins al límit de les seves forces. Com un riu que ho arrossega tot, travessen camins inesperats i tortuosos fins que, un bon dia, les seves vides es creuen i totes les peces comencen a encaixar: mentides i veritats, pors i silencis, amenaces i traïcions.
Amb una prosa rica i suggeridora, plena de lirisme, El riu encès ens submergeix en els replecs més amagats, més foscos o més reveladors de l’existència fins a sacsejar les nostres creences o conviccions. Ens mostra, ras i curt, la paradoxa vital amb tots els seus matisos, com un mirall en qual ens podem veure reflectits.
Miquel Martín i Serra ha escrit una novel·la intensa, bellíssima, a voltes dura i colpidora, però sempre emocionant i lúcida.

La Costa Brava. Àlbum guia 1925

La Costa Brava. Àlbum guia 1925

Editorial: Sidillà Edicions, març 2017
Pàgines: 364
Autors: Jaume Planes, Joan Domènech, David Moré, Toni Sala, Albert Vilar, Jaume Ramot, Josepmiquel Servià, Adrià Pujol, Miquel Martín i Serra, Xavier Cortadellas, Miquel Bofill, Vicenç Pagès, Josep Tero, Rosa Font, Maria Crehuet, Àngel Burgas, Pere Vehí, Isidre Corominas, Núria Esponellà, Tessa Calders, Arnald Plujà, M. Mercè Roca i Sebastià Roig. Pròleg de Marta Gallart i Alsina.
Idiomes: Català, castellà, anglès i francès

          Els pobles de la Costa Brava a través de la mirada dels escriptors del 1925 i dels actuals. Amb imatges que mostren com era el territori abans i com és al present.
Miquel Martín i Serra és autor del capítol dedicat a Begur.