Un
dia, fa anys, la Teresa Juvé em va dir que estava impregnada de memòria. Va
somriure i va callar durant una estona, com si em donés temps per pair la
frase. Ho vaig entendre del tot quan, no fa gaire, vaig rellegir aquest
passatge del seu darrer llibre, Tu ets jo:
“El meu present és una vida paral·lela al meu passat, perquè sempre visc aquell
passat com si el visqués ara”. I aquell passat no sempre va ser falaguer: va
haver-hi l’esclat de la Guerra Civil en plena joventut, l’exili, els camps de
concentració, les mancances i frustracions, l’enyorança, l’empresonament del
seu marit, Josep Pallach... I amb tot, la Teresa mai no parla amb ira ni
ressentiment, no li descobreixo ni un bri de rancúnia a la veu ni als ulls. Enraona
amb la fermesa i la serenor dels que conviuen amb pau amb els seus records i,
doncs, amb si mateixos.
Més
aviat sempre percebo agraïment en les seves paraules. Dóna les gràcies per les
cançons i els poemes que li ensenyava el seu pare i que li van permetre, tot i
haver passat la infantesa a Madrid, aprendre el català. Dóna les gràcies també
per haver pogut estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, primer, i a
l’Institut-Escola Ausiàs March, després, i pels professors que va trobar-s’hi,
com ara Carme Serrallonga o Jaume Vicens Vives. També agraeix l’amor a les
llengües i als valors democràtics i humanistes que li va inculcar el seu pare,
un mestre d’idees anarquistes i gran cultura; així com el consol i el plaer
intel·lectual que li ha proporcionat sempre la literatura i l’escriptura. L’any
1963 va quedar finalista del premi Nadal amb La charca en la ciudad, que narrava les misèries dels republicans
que van patir l’exili i els camps de concentració (va haver-hi certa polèmica
amb el jurat: segurament la novel·la no va guanyar perquè revelava unes
veritats massa incòmodes. En canvi, es va publicar a l’Argentina sense el
consentiment de l’autora). Sovint recorda que el seu marit l’esperonava a escriure
i era el primer lector i crític dels seus llibres. Als anys noranta va començar a escriure per
primer cop en català i va publicar una saga de novel·les policíaques que tenen
com a protagonistes dos portantveus del segle XVI.
Fins
i tot diria que la Teresa ha sabut assimilar i transformar els moments
difícils, fins i tot tràgics, que va haver de viure, per tal que la fessin més
forta, més sàvia i l’ajudessin a prendre decisions i superar dubtes.
L’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942,
per exemple, la va empènyer a col·laborar amb la Resistència i jugar-se la vida
esquivant la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Tampoc no va dubtar
de fer costat al seu marit en la lluita antifranquista o defensar els seus
principis pedagògics, sovint incompresos per massa innovadors. Quan l’observo, tot
i el pas dels anys, encara veig aquella noia perseverant que, malgrat els
obstacles i les privacions, es va matricular a la universitat francesa, on es va
llicenciar en Filosofia i Literatura Comparada. Encara veig la dona honesta i
valenta que va rebutjar la condecoració del govern francès perquè havia
reconegut la dictadura de Franco. I és que la Teresa no ha deixat mai de
mirar-se la realitat amb ulls crítics i aquesta actitud, que és la base del
coneixement i la integritat, l’ha fet lliure.
Aquest
7 de febrer la Teresa ha fet 96 anys. La mirada perspicaç i inquieta no l’ha
abandonat mai. Independent i compromesa, amatent a tot el que passa al món, viu,
envoltada de records i llibres, a la mateixa casa que Pallach i ella van triar
i al mateix poble, Esclanyà, on el seu marit volia ser enterrat. La Teresa
m’explica que va conèixer Pallach a l’exili, a Cotlliure, el 15 de juliol de
1948, i que al cap de dos mesos ja eren casats. L’any següent, naixia la seva
filla Antònia i, tot i les circumstàncies adverses, ho recorda com un període
feliç. Afegeix que des del primer moment que van començar a parlar amb Pallach,
ja van saber que no se separarien fins a la mort. Una mort sobtada que va trasbalsar la família i va estroncar la carrera
d’un dels pedagogs i polítics més sòlids i lúcids de casa nostra. Pallach
estava convençut que la política també era pedagogia, per això va combinar
sempre les dues activitats. I la Teresa afegeix: “Estava convençut que la
solució dels mals de la humanitat passava per una bona educació, per tenir
bones escoles i saber formar bé els alumnes. I jo també ho penso”. Tenim molta
feina a fer, pel bé dels nostres fills, però també per agraïment a gent com la
Teresa.
Ara, 16 de febrer de 2017