Quan era petit em
demanava sovint què hi havia darrere el Montgrí. Només en coneixia una cara, la
que veia des de Begur, des de Regencós, des de Pals... gairebé des de tot arreu
on ens movíem. Quan anàvem a mercat a Torroella, els dilluns, el Montgrí s’anava
apropant i anava atapeint l’espai, com si tot el cel fos seu i en reclamés la
potestat. Aleshores em semblava que gairebé podia tocar el castell i
m’imaginava que, en infinites estances luxoses i engalanades, albergava tots
els personatges de tots els contes que havia llegit. Fins que un dia un adult
em va dir que el castell era buit, que a dins no hi havia res de res, que eren
només quatre parets que acollien aquell aire gèlid que jo sempre suposava al
capdamunt de la muntanya de Santa Caterina. A partir d’aquell dia, em vaig
afigurar el Montgrí com una mena de decorat, un descomunal attrezzo, una
colossal mentida que, al seu darrere, no tenia sinó un complicadíssim entramat
que el sostenia.
D’adolescent, m’hi van
fer pujar per un camí pedregós i em van portar fins al cau del Duc per
explicar-me que allà, en aquell trau entaforat a la roca, hi havien viscut uns
homínids del Paleolític. Llavors, potser, vaig començar a reconciliar-me una
mica amb la muntanya, perquè em vaig imaginar uns cavernícoles peluts i
baladrers que caçaven mamuts i adoraven déus estranys en una natura feréstega i
en un temps remot. Va ser el mateix dia que, en tornar, un professor ens va
explicar que el massís del Montgrí s’anomenava “el bisbe ajagut”:
la muntanya central eren les mans del
bisbe plegades a sobre el pit, i el castell era l’anell episcopal; la següent
muntanya, allargassada i planera, era el cos, i la Roca Maura de l’Estartit
n’eren els peus. Durant molts anys aquesta va ser la versió oficial del
Montgrí, fins que de sobte aquell castell ja no em va semblar pas un anell de
bisbe, sinó un mugró turgent i arrogant, coronant una muntanya rodona com un
pit: una fabulosa dona ajaçada en aquella terra calenta, oberta de cames per
deixar-hi entrar la frescor plaent i bellugadissa de la mar.
Ara, des de casa
mateix, continuo veient el Montgrí. Si pujo a la feixa de l’hort, n’albiro el
castell. Només el veig si el dia és molt clar, diàfan. L’entrelluco entre dos
suros distants que, si creixessin un xic més, m’impedirien de veure’l. Em
regala una sensació de llunyania i de proximitat alhora. M’eixampla la vista i
al mateix temps és una barrera. Hi pujo cada dia, a veure’l, com si em fes
companyia, com si volgués afermar les meves certituds, els meus punts de
referència. Sé que hi és, i amb això en tinc prou.
Diari de Girona, 20 de març de 2016