El decorat

Quan era petit em demanava sovint què hi havia darrere el Montgrí. Només en coneixia una cara, la que veia des de Begur, des de Regencós, des de Pals... gairebé des de tot arreu on ens movíem. Quan anàvem a mercat a Torroella, els dilluns, el Montgrí s’anava apropant i anava atapeint l’espai, com si tot el cel fos seu i en reclamés la potestat. Aleshores em semblava que gairebé podia tocar el castell i m’imaginava que, en infinites estances luxoses i engalanades, albergava tots els personatges de tots els contes que havia llegit. Fins que un dia un adult em va dir que el castell era buit, que a dins no hi havia res de res, que eren només quatre parets que acollien aquell aire gèlid que jo sempre suposava al capdamunt de la muntanya de Santa Caterina. A partir d’aquell dia, em vaig afigurar el Montgrí com una mena de decorat, un descomunal attrezzo, una colossal mentida que, al seu darrere, no tenia sinó un complicadíssim entramat que el sostenia.

D’adolescent, m’hi van fer pujar per un camí pedregós i em van portar fins al cau del Duc per explicar-me que allà, en aquell trau entaforat a la roca, hi havien viscut uns homínids del Paleolític. Llavors, potser, vaig començar a reconciliar-me una mica amb la muntanya, perquè em vaig imaginar uns cavernícoles peluts i baladrers que caçaven mamuts i adoraven déus estranys en una natura feréstega i en un temps remot. Va ser el mateix dia que, en tornar, un professor ens va explicar que el massís del Montgrí s’anomenava “el bisbe ajagut”: la muntanya central eren les mans del bisbe plegades a sobre el pit, i el castell era l’anell episcopal; la següent muntanya, allargassada i planera, era el cos, i la Roca Maura de l’Estartit n’eren els peus. Durant molts anys aquesta va ser la versió oficial del Montgrí, fins que de sobte aquell castell ja no em va semblar pas un anell de bisbe, sinó un mugró turgent i arrogant, coronant una muntanya rodona com un pit: una fabulosa dona ajaçada en aquella terra calenta, oberta de cames per deixar-hi entrar la frescor plaent i bellugadissa de la mar.

Ara, des de casa mateix, continuo veient el Montgrí. Si pujo a la feixa de l’hort, n’albiro el castell. Només el veig si el dia és molt clar, diàfan. L’entrelluco entre dos suros distants que, si creixessin un xic més, m’impedirien de veure’l. Em regala una sensació de llunyania i de proximitat alhora. M’eixampla la vista i al mateix temps és una barrera. Hi pujo cada dia, a veure’l, com si em fes companyia, com si volgués afermar les meves certituds, els meus punts de referència. Sé que hi és, i amb això en tinc prou.

Diari de Girona, 20 de març de 2016

L'art i la vida

Una d’aquestes tardes plujoses i fredes, la meva filla i jo ens vam asseure al sofà, vora el foc, amb un voluminós llibre a la falda titulat El Museu del Louvre. És un d’aquells llibres que corren per casa des de fa anys i que mai no he sabut d’on havia sortit. Conté una selecció d’obres del museu, des de les antigues civilitzacions de Mesopotàmia i Egipte fins al segle XIX, passant per Grècia i Roma, l’època medieval i el Renaixement.

La curiositat dels nens és immensa i inesgotable, però també és molt voluble i sovint desconcertant. Quan miràvem algunes de les obres més antigues, per exemple, li vaig haver d’explicar a la meva filla què era el Neolític i com es practicaven alguns dels ritus funeraris o, en veure l’estàtua d’un escriba egipci, quan havia sorgit i com havia evolucionat l’escriptura. No sempre tenim les respostes acurades i precises que ells esperen, és clar, però si més no els poden oferir algunes claus per orientar-los i endinsar-los en l’amplíssim ventall de la cultura. Això em va passar, per exemple, quan contemplàvem els quadres religiosos medievals i ella volia saber les històries que ocultaven aquells martiris i crucifixions (les meves llacunes en aquest àmbit són notables). En canvi, em vaig poder esplaiar en algunes de les obres de Caravaggio, un dels pintors que més em fascinen, i dels artistes flamencs. Els pidolaires, de Brueghel el Vell, la va sacsejar: és una obra dura, sense concessions, que deixa al descobert tota la misèria, la injustícia i la fragilitat humanes.

Ens vam aturar llavors força estona en el retrat que Frans Hals va fer de Descartes, ja que em va servir per explicar-li tot allò del dubte cartesià: la fal·libilitat dels sentits, la impossibilitat de distingir entre la vida i el somni, i la intervenció del geni maligne, reflexions que la van captivar. També la van captivar les pintures de Rubens, sobretot els nus i aquelles figueres subtils, vaporoses, amb uns cànons estètiques tan allunyats dels nostres, que ens van servir per parlar de les modes i el valor que donem al cos. Per això ens vam aturar de nou en un quadre de Rembrandt, un autoretrat de l’artista ja gran, amb la paleta i els pinzells a la mà, la mirada franca però un xic tèrbola, com si intuís la decadència del cos i la proximitat de la mort. I d’això precisament vam parlar amb la meva filla, d’aquests temes que moltes vegades eludim d’afrontar amb la mainada perquè pensem que ja hi serem a temps o que no ens entendran prou bé, però que la vida i l’art mostren amb tot la seva cruesa.

Diari de Girona, 6 de març de 2016

Autoretrat de Rembrandt