La nostra tramuntana

        Els que vivim a certes zones del país estem empeltats de tramuntana. Forma part essencial de nosaltres, esta incrustada en la nostra memòria, sempre latent en els nostres sentits i emocions. La necessitem i la rebutgem. Ens plau i ens atabala. L’enyorem i la maleïm. Va associada a un paisatge, a una llum cristal·lina, a un cel esbandit, a una transparència que altera la visió de la realitat, que en ressalta els contorns i fa els objectes més propers. La tramuntana, que de vegades bufa dies i dies, asseca la pell, irrita els ulls i talla els llavis, estarrufa els cabells i carrega els cossos d’electricitat, però també eixampla els pulmons i vivifica el cos i l’esperit. Neteja l’ambient, purifica, saneja i ho purga tot, com si volgués començar de cap i de nou. És clar que també fa petar els porticons i grinyolar els fanals mentre brufola i xiula, diabòlica, desenfrenada, escolant-se per qualsevol escletxa. Ho arrossega tot al seu pas, empolsega els camins, arrenca les branques més tendres i fa volar tot allò que gosa interposar-se als seus desitjos. Sacseja els vehicles i fa embogir els penells, i recordant-nos la nostra fragilitat ens fa trontollar com titelles esquinçats. Deixa, rere seu, un panorama caòtic, decadent, gairebé apocalíptic. La tramuntana és exagerada de mena, histriònica, excessiva. Tanmateix, a recer, ofereix un espectacle captivador, d’una calidesa asserenada. Exaspera i meravella.

Ara el periodista i escriptor Xavier Febrés ha biografiat aquest vent impetuós i arrogant, mític i ineludible, en el llibre Elogi i refutació de la tramuntana. Com si fos un personatge observat des de diversos prismes, n’ha retratat la seva presència geogràfica, les seves característiques físiques, n’ha extret la seva poètica i l’ha despullat de tòpics. N’ha fet un retrat científic, però també històric, climatològic o energètic. N’ha recontat les llegendes i les dites populars, i fins i tot ha provat d’escatir fins a quin punt la tramuntana altera el nostre cos i la nostra ment. Ha cercat també les nombroses referències artístiques i literàries que ha suscitat aquest vent, com aquesta de Víctor Català, que tan bé condensa la complexitat i riquesa de la tramuntana: “Oint l’udolar terrorífic de la tramuntana, què se me’n dóna a mi de les fredes explicacions que me’n faci la ciència? Em cal la màgia de l’art, de la fantasia reveladora que em conti la bellesa harmònica d’un gran motiu, la força del qual sento, mes no puc explicar”.

Diari de Girona, 24 de gener de 2016

El balancí

Abans, a totes les cases hi havia un balancí. Alguns eren molt senzills i rudimentaris mentre d’altres eren encoixinats, entapissats i ostentosos. N’hi havia de fusta treballada i decorats amb filigranes, que presidien el rebedor o la sala d’estar. N’hi havia de reixeta, amb tot de formes arrodonides com còdols i amb llistons arquejats que es corbaven com si fossin les banyes d’un mufló. N’hi havia d’antiquíssims, que havien anat passant de generació en generació i, malgrat els pedaços i els adobaments, desafiaven els pas dels anys amb molta dignitat. Cruixien lleugerament en balancejar-se, amb un lament dolç i monòton que esdevenia hipnòtic, i hom acaronava les corbes polides i brunyides dels braços amb una joia gairebé extàtica. Les àvies s’hi asseien a fer ganxet en les llargues tardes d’hivern i, amb les agulles i els cabdells a la falda, hi pesaven figues durant hores, davant la llar que crepitava. La mainada, barroera i sempre inquieta, hi jugava com si fos un gronxador i en posava a prova la resistència i l’equilibri. Fins i tot el gat s’hi arraulia, en els comptats moments que el seient restava ociós. Perquè el balancí era molt cobejat i tots els membres de la casa es delien per abandonar-s’hi, i fins i tot les visites se’l miraven de reüll amb l’escassa esperança que els convidessin a asseure-s’hi.

Aquest any els Reis, amb un bon gust exquisit, me n’han portat un, de balancí. És discret, sense artificis, d’una fusta que, segons la llum, recorda la tonalitat d’un pinetell. Al matí, quan el sol entra a dolls pel finestral, l’encaro al jardí i contemplo els arbres esquelètics i els moixons que s’acosten a picotejar entre l’herbam. Llavors llegeixo, bado, llegeixo. O corregeixo els escrits que tinc entre mans i rumio en els que encara estan per fer. I em gronxo inquiet, irritat o cofoi. Havent dinat, m’hi assec i prou, només un moment i només atent al lleu balanceig i l’escarritx de la fusta contra la rajola. Surto a caminar per esbargir la ment i desentumir el cos. Però al cap d’unes hores hi he de tornar, perquè m’agrada, i molt, veure com el sol es va ponent i la llum canvia i els colors s’alteren i els matisos m’enganyen fins que tot es torna fosc i he d’encendre el llum i el foc. Aleshores l’acosto a la llar i aprofito per consultar el correu i vagarejar una estona per Internet. El balancí llueix amb les flames i el reflex de la pantalla, espetega com les estelles i em bressola com si marqués el ritme de la meva vida per sempre més.

Diari de Girona, 10 de gener de 2016

Roureda enllà

Cada dia, havent dinat, m’endinso per un corriol que es perd roureda enllà. Hi vaig amb els gossos que, frenètics, s’esquitllen entre els brucs i les ginestes dels marges, a la recerca de caus i flaires i aventures. Aquests darrers dies, enmig del silenci, impulsades per una lleu brisa, les fulles dels roures, del color del caliu i la carbassa, cauen cruixents com una pluja fabulosa i trista. M’agrada aturar-m’hi una estona i, també en silenci, mirar, només mirar, mentre respiro fondo i procuro de no pensar gaire per no esguerrar el moment. El corriol davalla llavors entre parets d’heura i molsa, suau, lent, fins a una riera ombrívola on els gossos s’aturen a beure. Travessada la riera, el caminoi, més sorrenc, s’enfila, abrupte, fins arribar a una planúria de pins mèlics i alzines i s’acaba bruscament en la confluència de dos camps, ara, acabats de llaurar. A l’altra banda, després d’unes codines, s’hi distingeixen parets de pedra seca i les restes d’una barraca i, just de sota, en una coma, un olivar immens que s’estén com una mar de plata.

Gairebé cada dia m’hi trobo el propietari que, amb una gorra calada fins als ulls, esporga, estassa o poda les oliveres. I, amb les branques i la brossa, en fa fogueres que el delaten de ben lluny i que, segons ell, li fan companyia. Sempre m’hi paro a conversar. M’explica com eren aquells verals quan ell era petit, com hi pasturaven cabres i ovelles, que mantenien els alzinars i les suredes “netes com una patena”, com hi venien a treballar els camps i se’n duien “el fato i la bóta” per quedar-se a dinar a la barraca ara enrunada. M’explica que el seu avi s’hi desplaçava amb carro a “fer llenya i feixines” i que, a la tardor, se l’enduia a caçar bolets on “ara no hi trobaries ni mataparents de fel”. Aquesta setmana em va explicar que s’havia endinsat en un fondal per “arreplegar quatre gallarincs, que fan Nadal” i que, de cop i volta, havia sentit unes fresses, una mena de crec-crec de branques: es pensava que era conseqüència dels seus propis passos però, de sobte, va descobrir “dos cutincs de senglar” que se’l miraven i just al seu costat la mare, que “va runflar i va fotre el camp. I jo tot darrere, és clar, perquè Déu me’n guard que m’hagués fotut una trussada”.

Me l’escolto embadalit, no només pel que em revela del passat, sinó per la manera com m’ho relata i pel lèxic que exhibeix, ric, genuí, castís. Els gossos ja s’avancen i li dic que me n’he d’anar, que vull acabar de fer el volt abans no enfosqueixi. “Mentres pugui, aquí em trobaràs”, em diu a mode de comiat. Això espero.

Diari de Girona, 27 de desembre de 2015