Quan
vaig néixer, la meva mare treballava en una llibreria. Al cap de ben poc ja se
me’n duia amb un bressol a la botiga. No me’n recordo, és clar, però tinc fotos
que ho corroboren. Diuen que vaig aprendre a caminar aferrant-me a les lleixes
dels llibres i les fotos, de nou, així ho confirmen. N’hi ha una que m’agrada
especialment: se’m veu assegut a terra, amb una granota blava i amb prou feines
dos anys, seriós, meravellat, concentradíssim en un conte.
Cada
vegada, doncs, que entro en una llibreria, alguna cosa se’m remou, com si un
mecanisme atàvic es posés em marxa, com si alguna reminiscència s’esparpillés
de cop. Les llibreries són una mena de temple, un lloc de culte, són com una
altra dimensió on és possible obrir un parèntesi de calma i sensatesa, una
petita esquerda de llum i de goig. Deu ser per tot això que les persones que
les regenten semblen fetes d’una altra pasta, vingudes d’una altra galàxia. Per
la meva addicció a la lectura (ja crònica a hores d’ara) i la meva feina
d’escriptor (també incurable), he trepitjat moltes llibreries i he conegut
molts llibreters. Puc dir que, en la immensa majoria dels casos, són gent
valenta, gairebé temerària, obstinada que, en un mercat competitiu, saturat i
en unes condicions sovint molt adverses, són capaços de t irar endavant amb
rigor i il·lusió. Són gent apassionada que, mentre parlen de llibres i
d’autors, se’ls il·luminen els ulls com només els passa a la mainada quan
encara creuen en fades i follets. Són gent insubornable i generosa, d’una rara
honestedat i humilitat, amb un gran sentit gremial i una mena d’empatia que
sembla brollar-los a dolls. Són gent imprescindible per afaiçonar bons lectors,
difondre els veritables escriptors i, doncs, fer el món una mica menys inhòspit
i absurd.
L’altre
dia, després d’una presentació a la seva llibreria, mentre fèiem la sobretaula
havent sopat, una llibretera ens va explicar com s’imaginava d’aquí uns anys,
quan ja fos una anciana: es veia a la seva estimada botiga, un negoci familiar
de tres generacions, sense les preocupacions i urgències del present, però amb
tots els seus preuats llibres fent-li companyia, amanyagant-la, amb amics que
hi vindrien a conversar i remenar exemplars empolsinats i potser ja introbables.
Es veia acollida, protegida i reconfortada per tota la literatura que l’havia
acompanyat al llarg de la seva existència. “I m’agradaria morir-me allà, a la
llibreria, en pau”, va concloure. Néixer i morir entre llibres: potser la vida
té algun sentit, al capdavall.
Diari de Girona, 13 de desembre de 2015