Llibreters

Quan vaig néixer, la meva mare treballava en una llibreria. Al cap de ben poc ja se me’n duia amb un bressol a la botiga. No me’n recordo, és clar, però tinc fotos que ho corroboren. Diuen que vaig aprendre a caminar aferrant-me a les lleixes dels llibres i les fotos, de nou, així ho confirmen. N’hi ha una que m’agrada especialment: se’m veu assegut a terra, amb una granota blava i amb prou feines dos anys, seriós, meravellat, concentradíssim en un conte.

Cada vegada, doncs, que entro en una llibreria, alguna cosa se’m remou, com si un mecanisme atàvic es posés em marxa, com si alguna reminiscència s’esparpillés de cop. Les llibreries són una mena de temple, un lloc de culte, són com una altra dimensió on és possible obrir un parèntesi de calma i sensatesa, una petita esquerda de llum i de goig. Deu ser per tot això que les persones que les regenten semblen fetes d’una altra pasta, vingudes d’una altra galàxia. Per la meva addicció a la lectura (ja crònica a hores d’ara) i la meva feina d’escriptor (també incurable), he trepitjat moltes llibreries i he conegut molts llibreters. Puc dir que, en la immensa majoria dels casos, són gent valenta, gairebé temerària, obstinada que, en un mercat competitiu, saturat i en unes condicions sovint molt adverses, són capaços de tirar endavant amb rigor i il·lusió. Són gent apassionada que, mentre parlen de llibres i d’autors, se’ls il·luminen els ulls com només els passa a la mainada quan encara creuen en fades i follets. Són gent insubornable i generosa, d’una rara honestedat i humilitat, amb un gran sentit gremial i una mena d’empatia que sembla brollar-los a dolls. Són gent imprescindible per afaiçonar bons lectors, difondre els veritables escriptors i, doncs, fer el món una mica menys inhòspit i absurd.

L’altre dia, després d’una presentació a la seva llibreria, mentre fèiem la sobretaula havent sopat, una llibretera ens va explicar com s’imaginava d’aquí uns anys, quan ja fos una anciana: es veia a la seva estimada botiga, un negoci familiar de tres generacions, sense les preocupacions i urgències del present, però amb tots els seus preuats llibres fent-li companyia, amanyagant-la, amb amics que hi vindrien a conversar i remenar exemplars empolsinats i potser ja introbables. Es veia acollida, protegida i reconfortada per tota la literatura que l’havia acompanyat al llarg de la seva existència. “I m’agradaria morir-me allà, a la llibreria, en pau”, va concloure. Néixer i morir entre llibres: potser la vida té algun sentit, al capdavall.

Diari de Girona, 13 de desembre de 2015