Lectures compartides

Un cop descorrem les cortines, el sol entra a bell raig, com una riuada, pels finestrals. Ens costa habituar-hi els ulls: parpellegem fins que, vaporosa, manyaga, la claror s’apodera de tots els racons de l’estança. A fora, les clapes de gebre s’estenen per l’herba, mústia i tanmateix ensalvatgida per les pluges. La carcanada dels fruiters acull algun pardal, algun pit-roig. El cel sembla més baix, comprimit, a tocar. L’estiba de llenya, en canvi, sota la porxada, és com una promesa massa remota. Sortim, però, i arrepleguem pinyes i feixines d’una revolada, gairebé com si les robéssim. Pronunciem només les paraules imprescindibles. La fred ens pessiga la pell, ens omple i ens purifica els pulmons. L’aire, que es podria mastegar, ens eixoriveix i ens encarcara al mateix temps.

Recollim la cendra, encara amb caliu, i col·loquem la llenya en forma de tipi, talment una obra d’enginyeria. Ho encenem. Vacil·la, fumeja, però finalment la flama s’enlaira i il·lumina la llar. Crepita, espurneja, mentre muts, concentrats, l’observem com si volguéssim encoratjar-la. Ens somriguem, còmplices, satisfets: els humans han conquerit de nou el foc. Mirem altra vegada el jardí encara gebrat i marxem, victoriosos, cap a la cuina: omplim la tetera, engeguem la cafetera, posem un caçó de llet als fogons. Cadascú tria la seva tassa, cadascú se l’omple del que vol: te, cafè, colacao. Tants caps, tants barrets.

Tornem al menjador, el foc ja escalfa, però l’atiem i hi afegim un parell de tions més aviat verds. Cal moure lleument el sofà, de biaix, per atraure la dosi i l’enfocament idonis de llum i d’escalfor. Ho fem en un silenci tàcit, amb aires de ritual. Els gossos s’ajauen a la catifa, buscant també l’escalfor. Tres tasses fumegen sobre una taula de vidre. Tres llibres hi reposen des d’ahir a la nit: una novel·la, un assaig, un conte. Encara amb pijama, agafem posicions i recuperem el punt on els vam deixar.

Ens endinsem en la lectura. Ens mirem de tant en tant i de tant en tant mirem el foc ja vigorós i, de reüll, el sol que es va ensenyorint del jardí. Tot just se sent l’espetec de la llar i la respiració dels gossos. Anem passant pàgines i deixant-nos atrapar per les paraules, fins que cadascú es perd en el seu món, en el càlid i intransferible univers del seu llibre. Sabem de la presència dels altres i al mateix temps estem sols, confidents de la nostra lectura. Només al cap de molta estona, dirigim la mirada cap enfora per adonar-nos que el gebre es comença a fondre.

Diari de Girona, 25 de gener de 2015

Foto: Ryan Mahle

Terribas, Guillem Terribas

Diuen, fins i tot al Facebook i al Twitter, que en Guillem Terribas es jubila. Però jo sospito que és només una estratègia per despistar o una maniobra per agafar embranzida. Segurament el que volen dir és que compleix el tràmit administratiu i burocràtic de retirar-se i eximir-se de certes servituds, cosa, per altra banda, ben merescuda.

Aquest estiu passat vam trobar-nos, sempre amb l’excusa de la literatura, a la seva estimada Calella –la de Palafrugell– i com de costum, la vam fer petar una estona. Rere la rialla un xic múrria i tothora afable i càlida, hi vaig descobrir la mateixa passió i la mateixa inquietud de la primera vegada que hi vaig parlar, ja fa més de vint anys. Ell potser no se’n recorda (o sí), però per problemes d’agenda no vam poder presentar el meu primer llibre a la 22, tot i que molt més tard, quan el llibre ja estava descatalogat i no es trobava enlloc, en Guillem el va rescatar d’aquells reclaus impensables i me’l va mostrar com un tresor. Des de llavors hi he pogut assistir a la presentació de molts llibres i presentar-hi també els meus, i sempre m’hi he sentit com a casa (a la darrera presentació vam acabar els exemplars i tots dos estàvem exultants). És així com et sents també a la parada de la llibreria 22 quan hi vas a signar llibres per Sant Jordi, com casa, envoltat de companys de professió i amb un amfitrió atent i cordialíssim que sap engrescar-te i engrescar els lectors, els periodistes, i tothom qui s’hi apropi.

Al llarg dels anys hem coincidit a xerrades i taules rodones, a premis literaris, a programes de ràdio i de televisió, a actes ben diversos i també, de tant en tant, a Begur. I en Guillem sempre apareix impecable, amb un posat d’artista de cinema, amb el seu tarannà franc i distès, però sempre a l’aguait, sense perdre’s cap detall. T’agafa del braç, d’aquella manera que només ell sap fer-ho, i de seguida et desarma. Tens la sensació que, si ell és a prop, tot anirà bé, que tot està sota control. D’alguna manera saps que, com deia en Fonalleras en un altre article, el concepte d’agent cultural o dinamitzador social “es va inventar per qualificar la magnitud de la seva feina”.

Per tot això intueixo que en Terribas, lliurat ara d’algunes càrregues, seguirà més actiu, més present i més decidit que mai. Sovint el veurem sorgir de qualsevol racó com un elegant i incorruptible James Bond per continuar lluitant a favor de la cultura amb el mateix compromís i la mateixa intensitat de sempre. Recordeu que jubilació també vol dir alegria.

Diari de Girona, 11 de gener de 2015