Un
cop descorrem les cortines, el sol entra a bell raig, com una riuada, pels
finestrals. Ens costa habituar-hi els ulls: parpellegem fins que, vaporosa,
manyaga, la claror s’apodera de tots els racons de l’estança. A fora, les
clapes de gebre s’estenen per l’herba, mústia i tanmateix ensalvatgida per les
pluges. La carcanada dels fruiters acull algun pardal, algun pit-roig. El cel
sembla més baix, comprimit, a tocar. L’estiba de llenya, en canvi, sota la
porxada, és com una promesa massa remota. Sortim, però, i arrepleguem pinyes i
feixines d’una revolada, gairebé com si les robéssim. Pronunciem només les
paraules imprescindibles. La fred ens pessiga la pell, ens omple i ens purifica
els pulmons. L’aire, que es podria mastegar, ens eixoriveix i ens encarcara al
mateix temps.
Recollim
la cendra, encara amb caliu, i col·loquem la llenya en forma de tipi, talment
una obra d’enginyeria. Ho encenem. Vacil·la, fumeja, però finalment la flama
s’enlaira i il·lumina la llar. Crepita, espurneja, mentre muts, concentrats,
l’observem com si volguéssim encoratjar-la. Ens somriguem, còmplices,
satisfets: els humans han conquerit de nou el foc. Mirem altra vegada el jardí
encara gebrat i marxem, victoriosos, cap a la cuina: omplim la tetera, engeguem
la cafetera, posem un caçó de llet als fogons. Cadascú tria la seva tassa,
cadascú se l’omple del que vol: te, cafè, colacao. Tants caps, tants barrets.
Tornem
al menjador, el foc ja escalfa, però l’atiem i hi afegim un parell de tions més
aviat verds. Cal moure lleument el sofà, de biaix, per atraure la dosi i
l’enfocament idonis de llum i d’escalfor. Ho fem en un silenci tàcit, amb aires
de ritual. Els gossos s’ajauen a la catifa, buscant també l’escalfor. Tres
tasses fumegen sobre una taula de vidre. Tres llibres hi reposen des d’ahir a
la nit: una novel·la, un assaig, un conte. Encara amb pijama, agafem posicions
i recuperem el punt on els vam deixar.
Ens
endinsem en la lectura. Ens mirem de tant en tant i de tant en tant mirem el
foc ja vigorós i, de reüll, el sol que es va ensenyorint del jardí. Tot just se
sent l’espetec de la llar i la respiració dels gossos. Anem passant pàgines i
deixant-nos atrapar per les paraules, fins que cadascú es perd en el seu món,
en el càlid i intransferible univers del seu llibre. Sabem de la presència dels
altres i al mateix temps estem sols, confidents de la nostra lectura. Només al
cap de molta estona, dirigim la mirada cap enfora per adonar-nos que el gebre
es comença a fondre.
Diari de Girona, 25 de gener de 2015
![]() |
Foto: Ryan Mahle |