Després de deixar la
meva filla a classe de dibuix, vaig decidir fer temps tot passejant pel bosc
amb els gossos. Vaig seguir una riera encatifada d’heura i fullaca, que cruixia
als meus peus, sota alzines i suros imponents, fins arribar a una paret seca,
clapejada de molsa i líquens, que semblaven mapes antiquíssims. Més endavant,
s’intuïen, menjades per les romegueres, les restes d’alguna barraca que abans
devia albergar els homes que venien a treballar les vinyes o els camps de la
vora (ara pinedes o asfalt). La llum es filtrava, ja esmorteïda, per les
branques i esquitxava ombres capricioses i insòlites com illes remotes. Tot
feia flaire d’humitat, de terra molla, d’herba, d’una sana corrupció.
Inevitablement, tot i que disposava de menys d’una hora, guaitava entre les
fulles, els brucs i la molsa per si entreveia algun bolet: mitja dotzena de
rossinyols i de rovellons que vaig haver de guardar entre les butxaques i una
paperina improvisada amb una revista que presagiava un munt de deixalles uns
metres enllà. En alguns llocs, els senglars havien gratat la terra, frenètics,
a la recerca d’arrels, cucs o aglans. Els gossos, esverats, ensumaven i sotjaven
els caus, tot glatint. De tant en tant se sentien els cotxes en la llunyania,
com un record, com l’últim i feble vincle amb la civilització urbana. A mesura
que m’endinsava al bosc i queia la tarda, sentia aquella necessitat física,
atàvica, que em lliga a la terra, al paisatge, a la natura. És com si la natura
em reclamés, com si s’imposés la meva part més animal i instintiva. Alhora,
però, obeïa també una mena de necessitat intel·lectual, espiritual, de caminar
el bosc de dalt a baix, d’esgarrinxar-me amb brancalls, d’embrutir-me de terra
i ensumar bolets.
Vaig
xiular els gossos perquè tornessin al meu costat, se’ns feia tard. Abans de
marxar, però, vaig descobrir, rere un marge, una esplanada neta, estassada.
M’hi vaig apropar: hi havia unes fustes lligades a una alzina amb cordes
gruixudes i força traça, una passera de taulons, una paret de bruc i canyes,
una escala de fusta, torta i irregular; més enllà, un gronxador fet amb un
tronc de suro, un pont de branques damunt la riera, una corda estesa entre dues
branques, com una mena de tirolina, pedres que feien de seient, caixes que
feien de taula, dibuixos al terra... cap deixalla, cap planta malmesa. La
mainada havia conquerit aquell tros de bosc i se l’havia fet seu amb una
cabanya, com les que jo construïa a la seva edat. Feia molts anys que no em
trobava cabanyes al mig del bosc. Me’n vaig anar content.
Diari de Girona, 19 d'octubre de 2014