La culpa és dels independentistes

        No fa pas gaire temps –ho dic pels que tenen memòria de musclo– els independentistes eren considerats una colla de marginals, un grupuscle d’exaltats, una trepa de radicals, una banda de somiatruites, un estol de bufanúvols (i quines paraules més boniques que té aquesta llengua!) o tot alhora. Eren quatre gats, entusiastes, obstinats però inofensius, que des de molts sectors de casa nostra eren menystinguts o observats com insectes exòtics, amb una barreja de condescendència i curiositat. Des d’Espanya, simplement eren negats, negligits o, com a molt, servien per justificar la perversitat del nacionalisme (el dels altres, és clar) i el perill que sempre comportava.

            Però ve’t aquí que, amb una celeritat i una fermesa inaudites, l’independentisme va capgirar la situació. De cop i volta, centenars de milers de persones sortien al carrer reclamant la independència i demanant poder votar-la en un referèndum (és que demanen cada cosa!). Tot era festiu i pacífic, quasi una mica càndid i kumbaià. Gairebé d’un dia per l’altre les rotondes del nostre país s’omplien d’estelades. I, ja se sap, partits que mai havien defensat aquesta opció, s’apuntaven al carro perquè anar a peu fatiga molt.  

            Tot ha anat tan de pressa, tot ha sigut tan accelerat, que alguns encara no saben on són, d’altres donen tombs com si estiguessin marejats, i alguns altres no han entès res de res i continuen arrapats com paparres als seus prejudicis i tòpics de sempre. Aquests darrers dies, per exemple, he sentit un argument recurrent: l’independentisme és una massa sense cervell, una marea humana dirigida per demagogs, una multitud sorgida de l’adoctrinament nacionalista i etc., etc. Només l’independentisme?, em vénen ganes de preguntar.

            Quan eren pocs, eren una minoria marginal i, per tant, podien ser ignorats; ara que són molts (es comptin com es comptin), són una bèstia a qui han menjat el cervell. La culpa, doncs, sempre és d’ells, per ser independentistes i per fer-ne ostentació amb actes multitudinaris i per demanar una cosa que la constitució espanyola es veu que no permet: votar. La culpa és d’ells perquè han posat en evidència la lloada transició i han desemmascarat la feblesa d’aquesta democràcia. La culpa és d’ells perquè molts dels que es proclamaven progressistes han resultat ser tan intransigents i carques amb el procés com la dreta més pura i dura. Ho facin bé o malament, passi el que passi, els independentistes sempre seran culpables perquè han fet caure les disfresses i han aconseguit que molts ensenyin les vergonyes.

Diari de Girona, 21 de setembre de 2014

Vacances

      Quan érem petits, les vacances, com els mòbils o els ordinadors o l’estrès, no existien. Bé, sí, feies vacances de l’escola, és clar, però els teus pares o els teus avis, gent treballadora i soferta, no sabien què eren i ho deixaven més aviat per a la gent rica o les classes mitjanes amb pretensions. Com a molt, anaves a passar un parell de dies a casa d’algun parent no gaire llunyà, ni en el parentiu ni l’espai, per estalviar en allotjament i en benzina. Dinaves i sopaves envoltat de cosins i tiets i de la fressa d’un ventilador, perquè els aparells d’aire condicionat eren coses que només existien a les pel·lícules americanes.

Tampoc existien, almenys als pobles dels anys setanta, els casals d’estiu ni les colònies i et passaves el dia al carrer, voltant amb bicicleta o perseguint ombres, fins que un bon dia, encara que no tinguessis l’edat legal per treballar, t’encolomaven una feina en alguna botiga o negoci familiar i ja t’havien escapçat les vacances per sempre més.

Però llavors, no sé ben bé com i en quin ordre, van aparèixer els ordinadors i els mòbils i els aires condicionats, entre molts d’altres ginys, i totes les famílies, fossin de classe treballadora o mitjana amb pretensions (els rics no compten) van voler tenir-ne. I van voler que els seus fills anessin a casals d’estiu i a colònies a la muntanya, i fins i tot a estudiar anglès a l’estranger. I els van omplir d’activitats més enllà de l’escola: música, idiomes, esports, informàtica... I tot plegat va fer que els pares haguessin de treballar més hores per poder assumir totes aquestes despeses i, doncs, que tinguessin menys estona per estar amb els seus fills, als quals van haver de buscar més activitats per tenir-los ocupats i controlats. Aleshores és comprensible que els pares topessin amb la mala consciència i, per compensar les hores que no passaven amb els seus fills, els compressin més ginys i els permetessin més capricis. Però, ves per on, això els obligava a treballar encara més per mantenir un ritme de vida cada vegada més alt i sant tornem-hi. Els pares, doncs, van començar a saber què era l’estrès i l’ansietat i l’angoixa i van necessitar les vacances per allò que la gent en diu “desconnectar” i “carregar les piles”. Però les vacances també costen diners i hi havia famílies que fins i tot demanaven crèdits per finançar-les.

Per això, alguns pares, quan porten una estona a l’autopista de camí cap a l’aeroport, estan temptats d’agafar la primera sortida i instal·lar-se un parell de dies a casa d’uns parents. Fins i tot enyoren la fressa del ventilador.

Diari de Girona, 7 de setembre de 2014