Cada dia, havent
dinat, posem música. I la meva filla i jo ens estirem al sofà. De vegades restem
en silenci, abraçats, ben quiets, i ens endormisquem amb els gossos als nostres
peus. D’altres xerrem (li encanta que li expliqui què feia quan tenia la seva
edat) o inventem contes i jocs de paraules. Al principi li vaig posar Les quatre estacions de Vivaldi, perquè
em va semblar una manera fàcil i amena d’introduir-la en la música clàssica.
Jugàvem a endevinar l’estació i a imaginar què succeïa segons cada moviment:
ara plou i trona, ara bufa el vent, ara xisclen els ocells... Llavors ja em
vaig atrevir amb Els concerts de
Brandenburg de Bach i les sonates de Mozart i de Beethoven. Ara és ella qui
em demana l’Al·leluia, és a dir, El Messies
de Händel, i se n’inventa la lletra.
A les tardes, quan ens casem de
jugar, de dibuixar, d’escriure o de llegir, escoltem els poemes musicats per
Paco Ibáñez. N’hi ha un que la té fascinada: Era un niño que soñaba, d’Antonio Machado, un poema que parla de
les etapes de la vida, de la realitat i del somni, de l’amor i de la mort (“I
es va despertar?”, em pregunta sempre). Machado va ser el primer poeta que em
va captivar, gràcies a un professor de literatura que me’l va suggerir a segon
de BUP. També escoltem els poemes de Salvat-Papasseit, un altre autor que em va
obrir les portes de la poesia, interpretats per en Serrat, però no hi acaba
d’entrar, alguna cosa se li resisteix... potser més endavant.
I als vespres, o en aquells dies de
pluja, tramuntana o fred que no podem sortir al carrer, arraconem joguets i
cadires i improvisem una pista de ball. Al començament triava jo la música:
Beatles, AC/DC, Supertramp, Bryan Ferry, Elvis... segons el moment i l’estat
d’ànim. Ara, però, és ella qui l’escull: Els Esverats (AC/DC), Els Gretels (Els
Beatles), Supertren (Supertramp)... I ballem com bojos, tot saltant i cantant i
rient i cridant i fent voltes i més voltes fins que –almenys jo– caiem
extenuats, i feliços.
Últimament hi ha una cançó que sempre
em demana i que clou les nostres exhibicions de ball: Nel blu dipinto di blu, de Domenico Modugno. Busco el disc, un xic
atrotinat, que pertanyia als meus pares i apujo el volum fins a sentir les
primeres notes, que fregeixen. Aleshores ens deixem portar per la melodia, per
unes paraules que intuïm dolces i rodones, lleugeres com el volare de la tornada. Ens agafem de les
mans, fort, tanquem els ulls, somriem, ballem... I sí, “volem en el cel infinit”.
Diari de Girona, 24 d'agost de 2014