M’encanta
rebre paquets. Agafant-los, sospesant-los, intueixo el llibre o la revista que,
generalment, contenen. Alguns, ja els espero: són encàrrecs de ressenyes,
comandes de llibreries o exemplars de publicacions amb les quals col·laboro.
D’altres, però, esdevenen petites sorpreses: regals d’algun company escriptor,
normalment dedicats, o d’alguna editorial, organisme o associació. Els toco,
els fullejo, m’aturo en alguna frase o en alguna imatge, tot assaborint la
novetat, reconeixent la textura i l’olor del paper: una sensació milers de
vegades gaudida.
M’agrada,
llavors, col·locar els llibres i les revistes a la meva modesta biblioteca,
seguint tot un ritual que comença per preparar-me un te o un cafè, depèn de
l’època de l’any i de l’hora i de l’ànim. Busco, tot lletrejant en veu alta, el
lloc que els correspon segons el cognom de l’autor i de tant en tant se
m’escapa un somriure en descobrir els companys de lleixa que els ha assignat
l’ordre alfabètic. Aleshores prenc un d’aquests llibres més antics i l’obro a
l’atzar; en llegeixo un fragment i intento recordar quan i on el vaig comprar
i/o llegir. Me’n surto només de vegades. Però sempre disposo d’un recurs
infal·lible per atiar la memòria: buscar el punt de llibre. Ho faig: un
posagots d’un bar de Girona, un bitllet de metro de Budapest, una entada d’un
concert dels Pink Floyd a Barcelona, una nota presa en un pub de Londres, una
postal de Kafka comprada a Praga...
La
majoria de llibres tenen passatges subratllats, notes al marge, i alguns fins i
tot conserven l’etiqueta amb el preu. Les peces comencen a encaixar i gairebé
puc veure a quina llibreria o mercat vaig adquirir-los, a quins bars o pisos o
cases, o durant quines viatges o trajectes, els vaig estar llegint. Paral·lelament,
és clar, van sorgint records associats al llibre i al punt que, esgrogueït,
sobreviu entre les seves pàgines. De cop, brollen, potentíssimes, a cops
vívides, a cos enterbolides, un munt d’imatges d’una vida que ja no sembla
meva, d’una mena de pel·lícula que rebobino i de la qual em sento més
espectador que no pas protagonista. Tot plegat es veu reforçat per les fotografies
que pengen de les parets o que m’afanyo a buscar entre els àlbums. Sóc jo? El
mateix? Això diuen; així ho he de suposar. Sembla més una conjectura, una
creença, una hipòtesi, que una certesa.
M’acabo
el te o el cafè, ja fred, d’un glop i penso que els llibres que tinc a les mans
relaten històries imaginades, vides inventades. Com la meva. Com la
vostra.
Diari de Girona, 18 de maig de 2014