Rebobinant

M’encanta rebre paquets. Agafant-los, sospesant-los, intueixo el llibre o la revista que, generalment, contenen. Alguns, ja els espero: són encàrrecs de ressenyes, comandes de llibreries o exemplars de publicacions amb les quals col·laboro. D’altres, però, esdevenen petites sorpreses: regals d’algun company escriptor, normalment dedicats, o d’alguna editorial, organisme o associació. Els toco, els fullejo, m’aturo en alguna frase o en alguna imatge, tot assaborint la novetat, reconeixent la textura i l’olor del paper: una sensació milers de vegades gaudida.

M’agrada, llavors, col·locar els llibres i les revistes a la meva modesta biblioteca, seguint tot un ritual que comença per preparar-me un te o un cafè, depèn de l’època de l’any i de l’hora i de l’ànim. Busco, tot lletrejant en veu alta, el lloc que els correspon segons el cognom de l’autor i de tant en tant se m’escapa un somriure en descobrir els companys de lleixa que els ha assignat l’ordre alfabètic. Aleshores prenc un d’aquests llibres més antics i l’obro a l’atzar; en llegeixo un fragment i intento recordar quan i on el vaig comprar i/o llegir. Me’n surto només de vegades. Però sempre disposo d’un recurs infal·lible per atiar la memòria: buscar el punt de llibre. Ho faig: un posagots d’un bar de Girona, un bitllet de metro de Budapest, una entada d’un concert dels Pink Floyd a Barcelona, una nota presa en un pub de Londres, una postal de Kafka comprada a Praga...

La majoria de llibres tenen passatges subratllats, notes al marge, i alguns fins i tot conserven l’etiqueta amb el preu. Les peces comencen a encaixar i gairebé puc veure a quina llibreria o mercat vaig adquirir-los, a quins bars o pisos o cases, o durant quines viatges o trajectes, els vaig estar llegint. Paral·lelament, és clar, van sorgint records associats al llibre i al punt que, esgrogueït, sobreviu entre les seves pàgines. De cop, brollen, potentíssimes, a cops vívides, a cos enterbolides, un munt d’imatges d’una vida que ja no sembla meva, d’una mena de pel·lícula que rebobino i de la qual em sento més espectador que no pas protagonista. Tot plegat es veu reforçat per les fotografies que pengen de les parets o que m’afanyo a buscar entre els àlbums. Sóc jo? El mateix? Això diuen; així ho he de suposar. Sembla més una conjectura, una creença, una hipòtesi, que una certesa.  

M’acabo el te o el cafè, ja fred, d’un glop i penso que els llibres que tinc a les mans relaten històries imaginades, vides inventades. Com la meva. Com la vostra.  

Diari de Girona, 18 de maig de 2014

Consciències ensopides

       Aquest cap de setmana passat vaig coincidir amb l’escriptor Lluís Freixas en el lliurament dels premis de narrativa de Begur. Tots dos érem membres del jurat i, durant el dinar, vam enraonar de moltes coses: de la creació literària, de Vinyoli, dels nostres fills, del tipus de cervesa que més ens agrada... I també vam parlar dels tòpics, dels estereotips, de les metàfores estantisses, dels anacoluts, dels castellanismes i de les negligències que arrasen les pàgines de molts i molts escrits i embruten els discursos de moltes persones que, presumiblement, haurien de mostrar un alt nivell de competència lingüística. En Freixas em deia que el revolta especialment l’expressió “cita prèvia”, com si una cita no hagués de ser prèvia per nassos. A mi l’exemple em va fer pensar tot d’una en la confusió sistemàtica entre “cita”, és a dir, assenyalar un lloc, dia i hora per trobar-se; i “citació”: citar el text d’un autor. Vam riure i vam expel·lir algun comentari irònic, que és la manera que un té d’amagar certa frustració i impotència. I vam continuar menjant.

            Però de seguida vam deixar de mastegar i més exemples ens van venir a la memòria. El nostre país està ple de gent que cerca un negoci “rentable” (que es pugui rentar!), en comptes de “rendible”. Els que volen donar a conèixer els seus serveis o activitats imprimeixen “fulletons”, com si fossin obres melodramàtiques, en lloc de “fullets”. Ja ningú no fa “llistes”, sinó “llistats”, que es veu que queda més fi i fa més senyor, que deia la meva àvia. Tothom s’emplena la boca amb el “nexe d’unió”, com si un nexe no servís precisament per unir o connectar. I així anar fent.

            El pitjor de tot és que bona part d’aquestes bestieses i ximpleries es propaguen amb gran facilitat i rapidesa a través dels mitjans de comunicació, de les converses, de les xarxes socials i, el que és més alarmant, a través dels centres d’ensenyament que haurien de vetllar per la salut lingüística de la nostra mainada i el nostre jovent (això sí, el llenguatge políticament correcte llueix immaculat i la diversitat dialectal és esbandida sense contemplacions). Les pàgines de molts organismes oficials estan farcides d’errors ortogràfics, sintàctics i semàntics, i ningú no s’immuta. És una plaga, però la gran majoria de gent sembla immunitzada. De tant en tant, en algun dinar literari, dos escriptors apassionats ho denuncien i un d’ells decideix escriure’n un article al diari amb l’escassa esperança que sacsegi alguna consciència.

Diari de Girona, 4 de maig de 2014