A
primera hora la cuina ja està plena de gent, de rialles i de converses creuades:
un guirigall, perquè ens entenguem. De fet, s’hi han reunit tres generacions:
avis, pares i néts. Alguns ja trafeguen, conscients que hi ha molta feia a fer.
D’altres intentem posar ordre al caos, amb poca esperança i menys resultats.
Alguns juguen, que és el que els toca a la seva edat. Això sí: tothom sembla content,
a la seva manera. Cada any perdem la llista dels ingredients, però cada any,
miraculosament, l’acabem retrobant a última hora. Ara sembla que ja ho tenim
tot, llevat inclòs. En algun inversemblant racó de la casa apareixerà el porró
i l’ampolla d’anís, empolsegats.
El
gibrell s’empassa la farina, els ous, el sucre, el llevat, les peles de llimona
del nostre llimoner, la matafaluga (quin nom més bonic!), l’oli... amb
voracitat. Tot esdevé flairós, un munt d’aromes volàtils, de matisos que juguem
a encertar. La massa és freda i suau, primer, i s’arrapa a la pell. Llavors, a
mida que devora farina, es va tornant densa, feixuga i calen uns braços
vigorosos. Un dels records plaents de la infantesa és llepar les vores d’aquella
massa que ara ha de reposar fins a llevar. Deixem el gibrell en un lloc
arrecerat, protegit i càlid.
No
hi ha gairebé treva perquè s’ha fet l’hora de dinar. Alguns remenen cassoles,
mentre d’altres ja paren taula. Una pregunta sorgeix, cada any, inevitable:
quanta estona trigaran a llevar? Tothom recorda aquell any que van trigar tant,
que vam acabar de coure els brunyols de matinada (és com una llegenda que cada
cop exagerem més). Però aquest any en fan via i a mitja tarda ja som tots de
nou a la cuina davant l’oli roent. Uns couen, d’altres els ruixen amb anís i un
polsim de sucre. Els més frisosos se’ls mengen calents i tothom els augura un
mal de ventre. Els primers brunyols surten pròpiament brunyols: un nyap
boterut, massa gros. A poc a poc, però, hi anem agafant la mida i la forma.
Aviat omplim olles, plates i atuells diversos. Deixem que la mainada s’esplaï
amb les restes de la massa: un ninot, una casa, una estrella... Un cop
refredats, ara sí, en fem un tast, i els comparem sempre amb els dels altres
anys, encara que difícilment recordem el gust que tenien.
Amb
la primera fosca ho tenim tot enllestit. Endrecem la cuina, netegem i freguem.
Ens repartim els brunyols. Cares de fatiga, però al mateix temps de satisfacció
per haver complert amb el ritual, amb les tradicions, amb una cita a la qual
ningú no vol faltar. Sé com ho vivia de petit i em sento immensament feliç per
la meva filla.
Diari de Girona, 20 d'abril de 2014