Aquests
darrers dies s’ha constituït la comissió de l’any Vinyoli i s’han presentat la
pàgina web i algunes de les activitats que es duran a terme. Al llarg d’aquests
mesos dues poblacions gironines hi tindran un paper destacadíssim, com el van
tenir en la vida i en l’obra del poeta: Begur i Santa Coloma de Farners. La
primera centrarà els actes a l’estiu; la segona els engegarà aquest primer cap
de setmana d’abril.
Vinyoli és un
poeta subjugador, és a dir, et conquereix per la seva força, per la força de
les seves paraules i per la força de la seva honestedat i puresa: “pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me”. Però
també et conquereix perquè sap celebrar la vida i els plaers que l’envolten,
s’hi aboca i s’hi deixa arrossegar sense recança, amb follia dionisíaca, si
cal, amb èxtasi: “Pere Patxei, prepara’ns un cremat:/ beguem-lo i canviem el
curs dels astres.” (Com recorda Omar Khayam, de vegades!: “Bevem, amor, bevem:
tot a l’oblit convida!”). En aquest sentit em sembla que Vinyoli és un poeta
plenament nietzscheà, d’un vitalisme exacerbat, un poeta que desemmascara
impostures i s’ho juga tot en cada paraula, cridat, reclamat, per la poesia: “Jo
no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar
fonda”. Per això precisament ens toca el moll de l’os, per això ens escruix amb
aquella urpada punyent: “La mort té sempre la raó”. Per això, també, ens
sacseja amb interpel·lacions inquietants: “La vida, qui la viu?” o “On és que
som? Enlloc?”.
A
la poesia de Vinyoli la recerca hi és constant i insubornable, és una forma
d’indagació en les pregoneses de l’ésser humà, un trajecte cognitiu, de
delicats caires filosòfics i metafísics: “Tot són preguntes/ que mai no tenen
resposta”. Molts poemes, a través d’una mirada quotidiana, gairebé inofensiva,
ens acaben sobtant i trasbalsant per la seva fondària espiritual, per les seves
connotacions morals. Moltes poesies acullen referències artístiques i
literàries, com companys de camí en aquesta recerca incansable: Klee, Rembrandt,
Braque, Magritte, Cezanne, Shakespeare, Rilke, Riba, Hölderlin, Li Tai-po... I
tot plegat es mostra amb una potència i una lucidesa abassegadores, gràcies a
la saviesa adquirida pel poeta a cada llibre, a cada vers, a cada pas: “A mida/
que ens envellim tornen les coses/ primeres.”
Vinyoli,
sempre insadollable i sempre insondable, ens interroga, ens il·lumina, ens
acompanya i ens fa mereixedors de la vida i partícips dels seus misteris: “No
facis cap pregunta:/ el que era és
acabat, el ja-no-ser comença”.
Diari de Girona, 23 de març de 2014