Brioixos i arengades

         Un dels grans plaers de la meva infantesa era menjar-me un brioix amb una xocolatina (Torras). Els comprava a la fleca del meu poble abans d’anar a estudi, acabats de sortir del forn: eren boteruts, esponjosos, lluents de sobre, amb unes arestes i unes clivelles que recordaven algun fòssil remot o una curculla polida pel vent. En retinc sobretot la flaire, que m’anticipava el gust i la textura. Semblava que, de primer, et petessin a la boca per després tornar-se flonjos, ingràvids, com si masteguessis l’aire ensucrat. Te’ls embolicaven amb aquell paper marró i bast amb què s’embolicava tot abans que el plàstic envaís les nostres vides (suposo que era paper d’estrassa). Al costat dels brioixos hi havia també pa de pessic, xuixos, llonguets, panets de Viena, bastons, coca, pa rodó... T’ho pesaven, ho ficaves tot al sarró, deies “adéu-siau” i després ho guardaves al calaix del pa o a la pastera.

            Embolicats en un drap o en una paperina, els pans duraven dies i dies, i no semblava que masteguessis xiclet si te’ls menjaves al cap d’unes hores. No es florien, ni caducaven, ni criaven animalons. La crosta era cruixent i torrada, irregular, amb unes protuberàncies temptadores (de vegades amb “reganys”: restes d’altres pans que, en coure’s, s’hi havien enganxat); la molla, d’un blanc trencat, era compacta i atapeïda, tant que gairebé no feia engrunes. Aquells pans, enormes als ulls infantils, es llescaven amb una ganiveta que s’assemblava a una falç i que la mainada teníem prohibit de tocar. Les darreres llesques, francament feixugues, es torraven al foc (aleshores hi havia llars obertes, a terra, que fumaven i fumejaven, vomitaven espurnes i entelaven les parets). Les torrades se sucaven amb tomates del rebost, aquelles de penjar que s’aprofitaven fins a la pell, tenien gust de tomata i no negaven el pa. De vegades s’hi “fretava” un gra d’all. Llavors es netejaven les anxoves que s’havien salat a l’estiu i que es confitaven en uns grans pots rodons, de vidre verd. Era el sopar de molts vespres mentre a fora bufava la tramuntana.

Al caliu de la llar, però, també s’hi podien coure unes xulles o unes botifarres. Recordo haver agafat la bicicleta en plena nit d’hivern per escapar-me fins a la botiga (súpers? Quins súpers?) a comprar “anengades”, tan encofurnades i cridaneres en aquelles caixes de fusta vora el taulell. Tornava a casa vermell, bleixant, enfredorit, però feliç, sobretot perquè sabia que m’havia guanyat un d’aquells brioixos que ara ja no trobo enlloc.

Diari de Girona, 23 de febrer de 2014

Vinyoli, cercant només el mar

És molt simptomàtic que en uns textos gairebé adolescents, publicats a la revista Juventus el 1931, Vinyoli ja situï el mar al centre de la seva poesia. Ho fa a Rimes blaves i Noi en oració, en un to invocador, idealitzat i malenconiós. I el mar reapareix al poemari De vida i somni (1948), per bé que subordinat a la muntanya, més intuït que viscut, com un paisatge de rerefons. Però és en alguns versos de Les hores retrobades (1951) que Vinyoli anticipa la supremacia i l’exuberància metafòrica que el mar adquirirà en la seva obra: “feliços navegant/ cor insondable endins i sense platges” (Destins); i sobretot, “el moviment majestuós del mar:/ aquest és el meu èxtasi possible” (Entre vels d’or).

Tanmateix, el mar irromprà a la vida i, doncs, a l’obra de Vinyoli amb una força definitiva l’agost de 1954, quan comenci els seus estiuejos a Begur. En una postal a Òscar Samsó i Glòria Llenas afirma que “ha estat una revelació”. I en una carta a Josep García i Carmina Pleyan diu: “mirar, mirar i respirar tot això per anar-ho fent meu”. Vinyoli, doncs, havia de pair i empeltar-se d’aquell paisatge indòmit, embriagador, opulent per transformar-lo en poesia. Tot plegat quedarà reflectit en els primers versos d’El Callat (1956): “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda” (Algú m’ha cridat). El poeta feia anys que havia escrit “I la natura em crida”, que de fet era la “perillosa crida” de la poesia; però ara sentia la crida d’una manera inflamada, extàtica. Potser per això Gabriel Ferrater, sempre clarivident i penetrant, va atribuir als poemes d’El Callat “un nivell de simbolisme gairebé al·lucinat”. En qualsevol cas, el poema Foc mort fixa, mitjançant el mar, aquesta recerca constant de Vinyoli, el seu compromís insubornable, la seva autenticitat lírica i vital: “Cercant només el mar, el mar”.

El mar i tot el que gravita al seu entorn esdevé més descriptiu i narratiu a Realitats (1963), com en els poemes Aperitiu a la platja amb acompanyament de trons o El poeta i el mar, però també es comencen a forjar i consolidar alguns símbols i metàfores: la xarxa de mots, el nàufrag, els fars, les illes, les roques, la tempesta... Símbols i metàfores que apareixeran interioritzats, més subtils i rics, en llibres posteriors: “vèiem l’ample mar/ guspirejant parlant-nos en metàfores” (Sunt lacrimae rerum a Tot és ara i res, 1970). Així el mar va eixamplant el seu potencial significatiu i adopta també un correlat filosòfic i espiritual ple de matisos, des de l’anhel incessant (la remor i les ones), fins a l’eternitat, l’absolut i l’ésser (la seva fondària i amplitud), passant per la incertesa i la mort. Són els anys de plenitud a Begur, on el mar és omnipresent, i que aniran cristal·litzant en llibres com Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975). Amb tot, la mort dels amics, les frustracions, la vellesa, l’enyorança, els records, van fent forat i Vinyoli els mostra de nou, punyent i lúcid, a través del mar: “Les ones baten/ feixugament damunt la sorra/ bruta, negrosa de la platja dura/ dels anys viscuts” (Platja dura). I aquesta sublim síntesi entre exterioritat i interioritat, entre l’objecte i el subjecte, entre els fets quotidians i els transcendents, va afinant-se fins adquirir perfils metafísics que, a Vent d’aram (1976), culminen en dos poemes esplèndids, reveladors i complementaris: Cap al no-res (“No podré veure mai/ la veritable mar al fons./ Se’m dóna sols mirar/ temporalment les coses”) i El guany (“Entra/ mar negre endins i baixa al fons./ Quan pugis, coraller, i t’hagis tret/ el feixuc escafandre,/ t’hauràs guanyat una mar llisa/ i el vol del gavià”).

           Fins i tot en els reculls de poemes que es mouran, més aviat, en l’àmbit místic, amorós i eròtic, Vinyoli no podrà ni voldrà eludir la presència del mar. És més, Llibre d’amic (1977) comença amb uns versos que pretenen advertir-nos de l’obstinació i l’abast de la seva recerca: “He naufragat en una mar profunda:/ no em parleu de platges”. Pel que fa a El griu (1978), Vinyoli escriu en una carta a Martí i Pol: “En El griu es troben algunes de les raons que expliquen el meu enamorament del mar. En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit”, i n’he fruit amb delectança” (Begur, 5 d’agost de 1978). Així el mar esdevé un escenari amatori (El bany o Cova de mar), tot i que el llibre aplega també dos poemes trasbalsadors, Platja i Vacances a platja, preludis de l’obsessió per la proximitat de la mort que s’accentuarà en els llibres següents.

Joan Vinyoli durant el seus estiuejos a Begur

L’estiu de 1978 serà el darrer estiu de Vinyoli a Begur, ja limitat per la malaltia. A Cercles (1980) recuperarà aquesta ambivalència del mar que conforta i esgarrifa alhora (amor i mort), la dicotomia d’aquestes vacances que són “Com un fantàstic terratrèmol imminent” (Grans vacances, que escriu precisament aquest darrer estiu a Begur). El mar, ara, es torna insegur, violent i el poeta ens avisa: “Si vols dormir tranquil pensa en les boies” (Les boies). El mar es fa insensible, inclement, egoista: “mar/ bròfec, estèril,/ massa ocupat en tu mateix” (Mar brut). I, per tant, tot esdevé incert i angoixant: “sense saber si faré platja/ o m’estavellaré  contra les roques” (Insensata remor). Malgrat tot, Vinyoli continua fidel al mar, com continua fidel a la vida, amb les seves ombres i llums, amb els patiments i les joies, amb la mort i els morts que en formen part, en una clara mostra de vitalisme que tant l’apropa a Nietzsche. A hores petites (1981) traspua, sovint amb un deix aforístic, la irrenunciable entrega a la vida i a les seves paradoxes i, doncs, la seva identificació amb el mar. Per una banda, cada vegada més arrapat als records: “però encar/ és íntima festa/ sentir, de lluny, la veu del mar” (La veu del mar). I per altra, rendit a l’evidència del temps i els seus estralls: “No vull guiar-me per estels o far,/ que ja s’ha proclamat el veredicte/ i em toca ser només un derelicte:/ m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar” (Derelicte).

Vinyoli sentirà tothora una necessitat física, espiritual, emocional i, per tant, poètica de veure i viure el mar: “El mar és ple, però jo em passo dies/ omplint-lo de mirada” (El vell i el mar). El gener de 1982 el poeta visita el cap de Creus i les poblacions de la zona. En surt el poema Norfeu, publicat a Domini màgic (1984), en el qual recupera la inquietant figura de l’holandès errant, que ja havia usat a Tot és ara i res, i el seu vaixell fantasma, condemnat a navegar eternament, i que “no va per la mar sinó per dins/ de mi mateix i sé que vol fer nit/ en el meu port de vell desmantellat”. Aquell mateix 1982, al juny, Vinyoli fa una escapada a Palamós, prop del “seu” Begur, i contempla el mar per convertir-ho tot, de nou, en matèria poètica, tal com li escriu a Eudald Puig: “Em sento bé i, com t’ho diria jo, disponible, receptiu (...) Ja arribarà el que hagi d’arribar d’aquestes hores de calma activa”. I segurament, com apunta Pep Solà a La bastida dels somnis, en van néixer alguns dels poemes de Domini màgic, tot i que ara el mar es barreja amb el bosc i la muntanya, és a dir, amb els records d’infantesa i joventut viscuts a Santa Coloma de Farners, i es barreja també amb el context urbà de Barcelona i rodalies. La mort es fa present, propera, però els records segueixen consolant: “Quins dies, ah, quins dies/ més transparents vora la mar:/ els cossos/ llavors, quiets, somreien, ulls oberts,/ majestàtics, blancs, feien olor/ de sol d’estiu” (Dies vora la mar).

En un dels darrers poemes, Elegia de Vallvidrera (Passeig d’aniversari, 1984), Vinyoli interpel·la el mar: “Per què paraules? Aquest blau intens/ del mar és prou. Miro la ratlla fixa/ de l’horitzó,/mar grandiós, i quanta riquesa guardes, per a qui?”. I, serè, resignat, abraça la seva soledat i el seu destí: “No, jo sóc sol, però l’embat/ de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,/ i no s’acaba mai aquest viatge/ per les paraules:/ ja no tinc res més”.

El Punt-Avui, 7 de febrer de 2014

Impresentables

       Els polítics de tots els colors s’emplenen la boca elogiant els emprenedors i la creativitat, destacant la iniciativa privada i la modernitat del país. Parlen de cultura com si fossin autòmats programats per repetir la paraula fins a la sacietat. De vegades també s’hi afegeixen alts directius, banquers i d’altres éssers suprems. Un darrere l’altre demanen esforç, sacrifici i compromís, també rigor i responsabilitat per sortir del pou on tots ells ens han ficat. Tot fum. Tot vacuïtat. Pura fal·làcia. Sofismes.

            Aquest és un país on es penalitza els emprenedors, les iniciatives i qualsevol feina que tingui a veure amb la creativitat i la cultura. Els que manen miren de posar totes les traves possibles perquè la societat civil (no m’acaba de convèncer el terme) agafi les regnes de la situació i pugui –o aspiri a– capgirar-la. Tot són obstacles: fiscals, econòmics, administratius, legals, burocràtics perquè la gent amb empenta i bones idees es desdigui dels seus projectes i, cansats i decebuts, ni tan sols els quedi delit per tornar-los a endegar. Aquest és un país on es massacra –i no és una hipèrbole– els autònoms i els petits empresaris amb quotes i impostos abusius a canvi d’engrunes. Aquest és un país en el qual muntar una associació cultural, per exemple, és una odissea per despatxos, administracions i absurditats de tota mena. Un país on cada pas requereix ingents quantitats de paperassa inútil, un munt de trucades infructuoses (i cares) i molts silencis de menyspreu. Aquest és un país on es pot controlar, amenaçar i multar un senzill treballador, però en canvi les grans trames de corrupció passen desapercebudes i, si mai són detectades, resten totalment impunes. Un país, doncs, de privilegiats i de, ara sí que no se m’acut altre nom, “pringats” (que som la immensa majoria i que anem camí de convertir-nos directament en esclaus). Aquest és el país de la frustració i la mentida.

            Per tot això, en aquest país, tan podrit i devastat, en estat de fermentació, proliferen i prosperen els mediocres i els incultes, els corruptes, els arribistes, els oportunistes, els especuladors, els cobdiciosos i la gama de rapinyaires, carronyaires i depredadors que generosament mantenim i engreixem entre tots. Tots ens preguntem com hem pogut arribar fins aquí. Potser és hora de preguntar-nos com podem anar més enllà. Fem servir la nostra empenta, la nostra iniciativa, la nostra cultura i la nostra creativitat, és a dir, el que més temen tota aquesta colla d’impresentables. 

Diari de Girona, 9 de febrer de 2014