Traductors

       Els últims mesos, per motius de feina, he hagut de llegir més llibres i articles en anglès del que és habitual, però alhora he hagut de traduir diversos textos, cosa que ja s’escapa de la –meva– normalitat. Alguns dels textos eren de caire tècnic, d’altres més aviat periodístic i algun marcadament literari. Tots, fins i tot els més senzills, m’han creat alguna mena de dificultat: dubtes de vocabulari, de sentit, sintàctics, de to, d’estil, de ritme... És clar que un pot tirar pel dret i optar per una traducció barroera, apressada i negligent, com tantes n’he vist i patit, però la meva genètica –o el que sigui– m’impulsa a fer les coses tan bé com sé i tan bé com puc.

Aleshores m’he posat a la pell dels traductors, dels de debò, dels vocacionals i rigorosos, del que s’hi dediquen amb cos i ànima, i hi deixen les celles i el fetge perquè allò soni com ha de sonar i no sembli que ningú hagi potinejat les paraules dels altres o les hagi enfaixat fins a deformar-les. Em refereixo als traductors que són capaços, no només de traduir paraules (això ja ho fa el Google i un diccionari), sinó d’adaptar-les a les necessitats de cada llengua i de cada context. Traductors que, amb una habilitat i una subtilesa que envejo, saben traslladar també l’estil de l’original, recrear el to de l’obra, el ritme i la musicalitat de la llengua, la intencionalitat de l’autor, la riquesa del lèxic, els jocs de paraules, els efectes de la puntuació o els diferents registres lingüístics o dialectals dels diàlegs, és a dir, un munt de detalls i matisos que formen i conformen una obra literària.

I els he admirat més que mai, perquè salven qualsevol obstacle, perquè inventen solucions, perquè improvisen i, tot traduint, enriqueixen la pròpia llengua i la tornen més versàtil i vigorosa. Gràcies als traductors, aquesta mena de mèdiums, podem tenir accés a obres que mai no hauríem pogut llegir en la seva llengua original (què hauria estat de mi sense Txèkhov i Márai o sense Kant i Plató, per exemple). Admiro els traductors, perquè fan una feina sovint amagada (de vegades el seu nom no apareix enlloc o costa de trobar) o poc valorada (també mal pagada), feixuga i desagraïda en massa ocasions. M’agrada la seva discreció, com si caminessin de puntetes per no destorbar-nos, per passar desapercebuts i cedir tot el protagonisme al text que han traduït. Em cauen bé, perquè viuen de les paraules i per les paraules i això, és clar, ens fa molt còmplices i molt propers. I per tot plegat, els estic agraït i em ve de gust que ho sàpiguen. 

Diari de Girona, 17 de novembre de 2013 

Vida real, vida virtual

       Tots tenim, com a mínim, tres vides. Una és, per dir-ho d’alguna manera, l’oficial, és a dir, la que oferim al món, la que representem al carrer, en les relacions socials, en les situacions més convencionals. L’altra és la que vivim de portes endins, en cercles familiars, entre els amics més íntims i en àmbits més privats. I la tercera és la nostra vida interior, els pensaments, passions, neguits, somnis que s’enxarxen dins nostre i que rarament surten a l’exterior, almenys tal i com els hem concebut. Sovint les tres vides es compaginen i es complementen prou bé, més que res perquè ja hem adquirit una certa habilitat a fer-ho. Tanmateix, de vegades sorgeixen contradiccions entre elles, malentesos i desavinences, però s’acaba trobant l’equilibri, encara que sigui a còpia de doblegar-ne una en benefici de l’altra (terreny abonat per a la literatura, per cert).

La gent que només ens tracta en la nostra vida oficial obté, per força, una imatge superficial, tangencial i epidèrmica de nosaltres. Als seus ulls, som com una caricatura, com un personatge pla i estereotipat d’una mala novel·la (i ara se m’acut una plausible raó per la qual triomfa una tal narrativa adotzenada). La gent que ens coneix en un marc privat i de prop, en canvi, percep més matisos, certes subtileses del nostre caràcter que li permeten valorar-nos amb més propietat. Amb tot, ningú no té accés al nostre reducte més profund i, per tant, sempre s’escapen detalls i trets que oculten una part de la nostra personalitat (als altres, però també a nosaltres mateixos; i per això a vegades sorprenem i ens sorprenem amb algun dels nostres actes).

D’uns anys ençà, però, gosaria dir que la majoria de nosaltres ha sumat una nova vida a la seva existència. És la que exhibim a les xarxes socials i, en general, a Internet. Hi mostrem les fotos més afavoridores, hi anotem els pensaments que jutgem més elevats i enginyosos, o hi propaguem els nostres èxits, per minsos que siguin. Oferim, doncs, una imatge esbiaixada, tendenciosa, interessada i sensacionalista, com si es tractés d’un d’aquells diaris que no paga la pena citar.

 Les nostres vides, doncs, no només mostren una imatge polièdrica de nosaltres a la resta, sinó que també ens retornen, a través d’ells, una determinada imatge de nosaltres mateixos que ens serveix per intentar definir-nos i esmenar-nos, per entendre’ns i jutjar-nos. Amb tot, l’autoengany és tan fàcil i temptador que el món n’és ple d’exemples, tant el real com el virtual.

Diari de Girona, 3 de novembre de 2013