Mèdiums del silenci

       Jean-Paul Sartre va escriure a El diable i el bon Déu: “Quan Déu calla, se li pot fer dir el que un vulgui”. És una d’aquelles frases lapidàries del filòsof francès que et queden gravades de per vida, sobretot si la llegeixes quan tens vint anys i combregues amb l’existencialisme, que sembla fet a mida per encaixar i donar resposta a totes les teves rebel·lies, dubtes i neguits. Sartre té un mèrit innegable: llegit en el moment oportú, sacseja, desperta i fresa el camí cap a lectures més subtils i autors més penetrants.

            Doncs bé, l’altre dia, arran de les paraules d’Alícia Sánchez-Camacho, vaig recordar la cita satreana. De fet, em va venir al cap quan la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, la va ratificar dient que s’havia d’escoltar i governar per aquesta majoria silenciosa que no estava a favor de la independència. Examinada amb calma, la frase de Sánchez-Camacho és un cúmul de disbarats (i ja no entro a analitzar la feblesa lògica de l’argumentació). De debò que són majoria? Les enquestes semblen desmentir-ho i la representació parlamentària, també. Són silenciosos? Em sembla que no, vull dir que alguns han expressat ben clarament que estan en contra de la independència (fins i tot a crits i amb escarafalls i alguna manifestació poc reeixida), d’altres han dit que aposten per un estat federal (es faci com  es faci això, i amb permís de l’exministre Corcuera) i alguns fins i tot han deixat clar que no ho tenen clar o que tant se’ls en dóna o que no saben ni contesten (i tots ells hi tenen tot el dret, només faltaria). I no cal dir que molts, moltíssims, dels que es van quedar a casa veient per la tele com els de la via catalana feien l’onada –fins i tot els de cartró- votarien sí a la independència arribat el moment. Alguns no hi van anar per mandra, d’altres per edat, per problemes de mobilitat o perquè eren de vacances, què sé jo.

            Però hi ha una cosa inquietant, més enllà que posis traves (legals, il·legals, capcioses i barroeres) perquè la gent manifesti democràticament si està a favor o en contra de la independència, i és que t’atorguis el paper de guia, de mèdium, d’intèrpret de les paraules, els actes, els silencis o les voluntats dels altres. Això només es fa per mala fe o per ignorància i és una actitud molt perillosa perquè pressuposa que ja no cal donar la veu als altres. Com que no sé si Sánchez-Camacho i la vicepresidenta han llegit Sartre, em permeto recordar-los una frase de Shakespeare: “Que no se’t retregui el teu silenci abans que les teves paraules”.

Diari de Girona, 22 de setembre de 2013

Córrer

      Córrer –alguns en diuen fúting, vés a saber per què– té alguna cosa d’ancestral, de primitiva, d’irracional, que em captiva. És com una manifestació animal, com recuperar una rutina atàvica, com tornar-se a guiar pels instints més profunds. Ja no corres perquè et persegueixi un depredador, ni perquè vulguis capturar una presa amb la qual alimentar la teva família. No, ara corres per fugir de les tensions quotidianes, per oblidar conflictes i pressions, per combatre la vida sedentària que t’han o t’has imposat (una altra forma de depredació, fet i fet). Corres, en fi, per estovar el cos i, de pas, la ment i l’ànima.

Mentre t’obres pas per camins i corriols i boscos i camps, trepitges avui la fullaraca, demà l’herbei i més endavant els fangars o els rocs ressecs. Sents fresses fugisseres. Ensumes flaires fugaces. Avances. Superes obstacles. Fas equilibris i petits salts. Notes ja el bombeig del cor que, a poc a poc, s’accelera fins a marcar un ritme gairebé hipnòtic. Perceps com, lentament, suament, s’escalfen els músculs i, tensos, segurs, s’apoderen del cos i el controlen. Les primeres gotes de suor regalimen pel front i, aviat, esquena avall, fins que braços i cames, humitosos, llueixen brunyits. Les plantes dels peus premsen la terra, a la qual cada vegada et sents més arrelat i alhora més desprès. El paisatge desfila, cada cop més indiferent, al teu voltant. El món desapareix i tot es concentra en tu.

És aleshores quan la ment comença a divagar, lliure, plàcida, relaxada. Anticipes la dutxa que prendràs quan arribis a casa i recordes que has de portar el gos al veterinari o reposar el dipòsit del cotxe o trucar al lampista o lliurar un article pendent. Saltes d’una cosa a l’altra, com una papallona, sense presses, sense angoixes, gairebé amb displicència, com si t’ho miressis tot des de lluny, de molt lluny. I de cop i volta et revé aquell paràgraf rebel de la novel·la que estàs escrivint i proves de refer-lo, de buscar les paraules que el sotmetin. I és molt curiós perquè el ritme de les paraules sembla ajustar-se al ritme del teu cos i del teu pas (o a la inversa) i fins i tot et sembla que les trobis i que cada mot es posi al seu lloc, submís.

            Somrius i continues corrent. Corres per córrer, perquè sí, perquè ara ja no podries fer res més. I et sembla que podries continuar corrent fins a la fi del món, com si el cos hagués agafat embranzida, una inèrcia absurda i irresistible que et fa feliç. És llavors, i només llavors, quan saps i entens que corres per plaer.

Diari de Girona, 8 de setembre de 2013