Jean-Paul Sartre va
escriure a El diable i el bon Déu: “Quan Déu calla, se li pot fer dir el
que un vulgui”. És una d’aquelles frases lapidàries del filòsof francès que et
queden gravades de per vida, sobretot si la llegeixes quan tens vint anys i
combregues amb l’existencialisme, que sembla fet a mida per encaixar i donar
resposta a totes les teves rebel·lies, dubtes i neguits. Sartre té un mèrit
innegable: llegit en el moment oportú, sacseja, desperta i fresa el camí cap a
lectures més subtils i autors més penetrants.
Doncs bé, l’altre dia, arran de les paraules d’Alícia
Sánchez-Camacho, vaig recordar la cita satreana. De fet, em va venir al cap
quan la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, la va
ratificar dient que s’havia d’escoltar i governar per aquesta majoria
silenciosa que no estava a favor de la independència. Examinada amb calma, la frase
de Sánchez-Camacho és un cúmul de disbarats (i ja no entro a analitzar la
feblesa lògica de l’argumentació). De debò que són majoria? Les enquestes
semblen desmentir-ho i la representació parlamentària, també. Són silenciosos?
Em sembla que no, vull dir que alguns han expressat ben clarament que estan en
contra de la independència (fins i tot a crits i amb escarafalls i alguna
manifestació poc reeixida), d’altres han dit que aposten per un estat federal
(es faci com es faci això, i amb permís
de l’exministre Corcuera) i alguns fins i tot han deixat clar que no ho tenen
clar o que tant se’ls en dóna o que no saben ni contesten (i tots ells hi tenen
tot el dret, només faltaria). I no cal dir que molts, moltíssims, dels que es
van quedar a casa veient per la tele com els de la via catalana feien l’onada
–fins i tot els de cartró- votarien sí a la independència arribat el moment.
Alguns no hi van anar per mandra, d’altres per edat, per problemes de mobilitat
o perquè eren de vacances, què sé jo.
Però hi ha una cosa inquietant, més enllà que posis
traves (legals, il·legals, capcioses i barroeres) perquè la gent manifesti
democràticament si està a favor o en contra de la independència, i és que
t’atorguis el paper de guia, de mèdium, d’intèrpret de les paraules, els actes,
els silencis o les voluntats dels altres. Això només es fa per mala fe o per
ignorància i és una actitud molt perillosa perquè pressuposa que ja no cal
donar la veu als altres. Com que no sé si Sánchez-Camacho i la vicepresidenta
han llegit Sartre, em permeto recordar-los una frase de Shakespeare: “Que no se’t retregui el teu silenci abans que les teves
paraules”.
Diari de Girona, 22 de setembre de 2013