El món que interessa

          Estem envoltats d’ineptes. Són a tot arreu, començant pels àmbits més bàsics i propers de la nostra vida quotidiana, i acabant per les més altes esferes del poder polític o de la responsabilitat pública i privada. Potser no en som del tot conscients, és cert, però ens tenen rodejats i, pitjor encara, esclavitzats. Ras i curt: vivim dominats per la matusseria i la incompetència. Vivim sotmesos a gent negada i negligent que manega la nostra existència i els nostres destins amb total impunitat. Des del senyor que et ve a arreglar una persiana sense les peces de recanvi i sense les eines adequades (malgrat haver-li dit clarament que el que se t’havia espatllat era una persiana i no una cafetera), fins a l’alt càrrec que potineja les lleis o les normes segons les quals s’han de regir les nostres vides.

            Tot s’ha de fer dues o tres o quatre vegades, perquè el primer cop es considera només una mena de provatura, un assaig o directament un passatemps que sempre acaba encarint el producte o el servei. Tot es retarda, s’entreté i s’eternitza, perquè la incompetència i la ineptitud solen anar de la mà de la desídia i de la peresa. Però de vegades la ineptitud arriba a unes quotes tan vertiginoses, que un comença a sospitar que, fet i fet, allò és simplement mala fe, actes premeditats i al servei d’uns interessos foscos i tèrbols.

Aleshores, amb una observació més precisa i profunda, un se n’adona que els incompetents i els ineptes es tapen i es justifiquen entre ells perquè ningú no els posi en evidència. Es tracta d’una mena de conxorxa a nivell planetari (o potser galàctic, o fins i tot universal). Per això la gent trempada, eficaç o treballadora és vista com una amenaça que cal contrarestar per tots els mitjans. Per això no solen progressar gairebé mai, els més preparats, ja que són apartats dels càrrecs més alts o de les funcions més compromeses i amb més projecció o visibilitat. No interessa que manin els competents, no interessa que es capgiri la truita i la incompetència es faci palesa i acabi resultant incòmoda.

Interessa, en canvi, un món de mediocritat en el qual dominin els silencis tàcits i les amenaces velades. Es vol un món en el qual la ignorància impregni cada racó, perquè així la por sigui més efectiva i paralitzi qualsevol conat de donar la volta a les coses. Interessa un món, en resum, poruc i empobrit perquè així (la metàfora és vulgar però alhora ben gràfica) els mateixos porcs es puguin rebolcar en la mateixa merda.

Diari de Girona, 16 de juny de 2013

Elogi de la rutina

           M’agrada la rutina. I cada cop més. M’agrada aixecar-me cada dia a la mateixa hora, abans fins i tot que el despertador m’ho recordi i, mig adormit, pixar llargament mentre el sol remunta a través de la finestra que tothora em mira. ¿Què pot haver-hi més plaent que comprovar com les coses s’esdevenen amb regularitat, una darrera l’altra, amb ordre i exactitud? M’encanta aquella seguretat confortable que es desprèn dels actes coneguts i dels fenòmens esperats (penso en Hume, aleshores, i no sé si compadir-lo). M’agrada que la tetera xiuli abans d’un clac i la claror s’esquitlli per l’escletxa de la persiana, i que el gos em digui bon dia tot brandant la cua als meus peus. Magníficament simple. Simplement magnífic.

            M’agrada saber que deixo la casa silenciosa, en penombra, i el llit calent, i em plau saber que poc després que jo marxi algú altre es llevarà i seguirà un ritual semblant al meu, com un camí fresat. M’agrada. I molt. Perquè m’agrada saber que m’esperen a la tornada, vesprejant, i saber que saben que m’agrada. M’encanta, encara que no ho digui, que puguin predir els meus gestos i jo, els d’elles. M’encanta que m’endevinin els gustos i les manies i les pors i els desitjos, perquè això és una prova irrefutable d’amor i de rutina compartida i consentida.

            Defujo, doncs, les aventures i les sorpreses. Ja les vaig viure. Ja sé què són. No m’interessen. Em conformo amb el meu tros de món, perquè els altres són cada vegada més lluny i cada cop em fa més mandra anar-hi per comprovar que no ofereixen res d’extraordinari. M’adapto a la meva porció de temps, perquè és la que m’ha tocat viure i la penso esprémer com una llimona, el gust àcid de la qual puc anticipar –gràcies al costum– només escrivint aquestes ratlles.

            I m’agrada que passin els anys i les rutines es consolidin com si es tractés de fòssils que penetren, fins a l’eternitat, la duresa de les roques. Com la marca que perpetuem al nostre sofà, de tant seure-hi; o en uns pantalons que ens afavoreixen, de tant dur-los. Potser per això m’agraden tant els llibres rebregats i rellegits que desafien les novetats cridaneres i, sovint, fal·laces. Perquè allà on la majoria de gent hi veu avorriment i tedi, jo hi veig calidesa i arrelament. Allà on la gent hi detecta ensopiment i esplín, jo hi descobreixo proporció i harmonia. Allà on només ens han ensenyat a percebre grisor i lletjor, jo he après a distingir-hi colors i bellesa. Però no patiu pas, tot és qüestió d’avesar-s’hi.

Diari de Girona, 2 de juny de 2013