Estem envoltats
d’ineptes. Són a tot arreu, començant pels àmbits més bàsics i propers de la
nostra vida quotidiana, i acabant per les més altes esferes del poder polític o
de la responsabilitat pública i privada. Potser no en som del tot conscients,
és cert, però ens tenen rodejats i, pitjor encara, esclavitzats. Ras i curt: vivim
dominats per la matusseria i la incompetència. Vivim sotmesos a gent negada i
negligent que manega la nostra existència i els nostres destins amb total
impunitat. Des del senyor que et ve a arreglar una persiana sense les peces de
recanvi i sense les eines adequades (malgrat haver-li dit clarament que el que
se t’havia espatllat era una persiana i no una cafetera), fins a l’alt càrrec
que potineja les lleis o les normes segons les quals s’han de regir les nostres
vides.
Tot s’ha de fer dues o tres o quatre
vegades, perquè el primer cop es considera només una mena de provatura, un
assaig o directament un passatemps que sempre acaba encarint el producte o el
servei. Tot es retarda, s’entreté i s’eternitza, perquè la incompetència i la
ineptitud solen anar de la mà de la desídia i de la peresa. Però de vegades la
ineptitud arriba a unes quotes tan vertiginoses, que un comença a sospitar que,
fet i fet, allò és simplement mala fe, actes premeditats i al servei d’uns interessos
foscos i tèrbols.
Aleshores,
amb una observació més precisa i profunda, un se n’adona que els incompetents i
els ineptes es tapen i es justifiquen entre ells perquè ningú no els posi en
evidència. Es tracta d’una mena de conxorxa a nivell planetari (o potser
galàctic, o fins i tot universal). Per això la gent trempada, eficaç o
treballadora és vista com una amenaça que cal contrarestar per tots els mitjans.
Per això no solen progressar gairebé mai, els més preparats, ja que són
apartats dels càrrecs més alts o de les funcions més compromeses i amb més
projecció o visibilitat. No interessa que manin els competents, no interessa
que es capgiri la truita i la incompetència es faci palesa i acabi resultant
incòmoda.
Interessa,
en canvi, un món de mediocritat en el qual dominin els silencis tàcits i les
amenaces velades. Es vol un món en el qual la ignorància impregni cada racó,
perquè així la por sigui més efectiva i paralitzi qualsevol conat de donar la
volta a les coses. Interessa un món, en resum, poruc i empobrit perquè així (la
metàfora és vulgar però alhora ben gràfica) els mateixos porcs es puguin
rebolcar en la mateixa merda.
Diari de Girona, 16 de juny de 2013