Les feines dels altres

         Un meu amic sostenia que tots els homes creuen –encara que no ho diguin– que les dones dels altres sempre estan més bones que les seves. Començo amb aquesta generalització una mica barroera perquè me’n recorda una altra, potser menys barroera però igualment arriscada, que he pogut constatar al llarg dels anys: tothom pensa que la feina dels altres és millor que la seva.        

Estic tip de sentir, per exemple, que la docència és una vinya, amb el sol argument que es gaudeixen de moltes vacances i es treballen poques hores. L’argument és fal·laç, és clar, perquè ningú compta les hores de preparació de les classes o la de correcció d’exàmens o tantes servituds que se’n deriven i que ara s’agreugen dia a dia amb les retallades. El més curiós, o el més revelador, és que aquestes fal·làcies les difongui gent que voldria aparcar els seus fills a l’escola les vint-i-quatre hores del dia (i de la nit, com diu la meva filla), perquè els fa mandra educar-los o són incapaços d’aguantar-los més de cinc segons.

            També he sentit sovint gent que critica o enveja, sempre amb un punt de ressentiment, aquells que realitzen feines a sopluig, asseguts davant un ordinador i que requereixin un mínim de coneixements i habilitats intel·lectuals. No cal dir que els criticaires no s’han molestat mai a adquirir els coneixements i les habilitats intel·lectuals per accedir a aquests llocs de treball. És més, fins fa quatre dies se’n fotien de tot plegat perquè amb la seva ignorància fatxenda podien aspirar a sous inflats i invertir-los en cotxes esportius i altres ostentacions de mal gust.

            Tanmateix, una de les feines més envejades i, doncs, més odiada és la de funcionari (recordo que també són funcionaris els mestres, els metges, els bombers, els policies...). La plaça de funcionari deu ser la millor feina del món, perquè sempre s’atribueix a un “enxufe” i mai al fet d’haver estudiat i aprovat unes oposicions. Ara que les coses van com van, tothom recorda que els funcionaris tenen feina fixa, però ningú recorda que quan les coses anaven com anaven els funcionaris tenien els mateixos sous ridículs que tenen ara (més ben dit: ara tenen encara menys sou, menys pagues, menys vacances i treballen més hores).

            Estic rumiant que, tal vegada, hi ha una excepció: la feina d’escriptor. No crec que sigui envejada per gaire ningú. I de fet no crec ni que sigui considerada una feina per gaire gent. Només així s’explicaria que als escriptors ens demanin tantes i tantes coses sense cobrar ni un cèntim i no els caigui la cara de vergonya.

Diari de Girona, 24 de febrer de 2013

Això és filosofia

     
            Sovint, en saber que sóc llicenciat en filosofia, la gent fa cara de sorpresa i em mira amb un somriure que mai sé ben bé com interpretar. Tot seguit em pregunten per a què serveix la filosofia i si he exercit mai la carrera. M’ho demanen com si la filosofia fos un conjunt de coneixements teòrics i abstractes l’únic sentit dels quals és inculcar-los, sisplau per força, a un grapat d’alumnes. Els contesto que sí, que exerceixo la filosofia constantment, cada dia, en totes les activitats que realitzo. El somriure, llavors, s’esfuma de sobte i em demanen si imparteixo classes en algun institut o universitat. No, no n’he impartides mai, responc; i ara em toca somriure a mi en percebre la perplexitat en la cara del meu interlocutor.

            Aleshores intento explicar –i no sé si me’n surto gaire bé, perquè fa anys que hi insisteixo i quasi sempre topo amb els mateixos silencis reveladors–, intento explicar, deia, que la filosofia no és cap discurs ampul·lós i enrevessat, no és cap divagació buida que s’enfili cel amunt fins a perdre el contacte amb la realitat, sinó que més aviat cerca les arrels, els fonaments, per entendre i clarificar com se sosté i com es desplega aquesta realitat tan complexa i de vegades tan paradoxal.

Els aclareixo, ja que hi som, que la filosofia forneix d’un valuós sentit crític, atorga una visió matisada i oberta dels problemes, aporta una mirada subtil i perspicaç,  no exempta de certa ironia, a tot el que ens envolta. La filosofia, al cap i a la fi, aprofundeix, qüestiona i alerta i, per tant, enforteix el diàleg i l’intel·lecte. A més, enllaça i agermana admirablement la ciència i la literatura, l’art i la política. Aprofito, doncs, per queixar-me del descrèdit que pateix la filosofia i de les mancances que arrossegaran els nostres fills per no rebre una sòlida formació filosòfica.

Com que llavors ja estic embalat, els confesso que tots els meus llibres i tots els meus articles traspuen filosofia, perquè ni podria ni voldria escriure d’altra manera. I els revelo que la meva vida quotidiana està impregnada de tot el que he après estudiant aquesta meravellosa carrera: la manera com educo la meva filla, la manera com em relaciono amb els altres, la manera com entomo les patacades o celebro els avenços. Tot.

I posats a revelar, els revelo que quan vaig a llibreries i descobreixo els –pocs– llibres de filosofia al costat dels de ciències ocultes, ovnis i autoajuda ni tan sols m’immuto, perquè per alguna cosa sé agafar-m’ho tot amb filosofia.

Diari de Girona, 10 de febrer de 2013