Un meu amic sostenia
que tots els homes creuen –encara que no ho diguin– que les dones dels altres
sempre estan més bones que les seves. Començo amb aquesta generalització una
mica barroera perquè me’n recorda una altra, potser menys barroera però igualment
arriscada, que he pogut constatar al llarg dels anys: tothom pensa que la feina
dels altres és millor que la seva.
Estic
tip de sentir, per exemple, que la docència és una vinya, amb el sol argument
que es gaudeixen de moltes vacances i es treballen poques hores. L’argument és
fal·laç, és clar, perquè ningú compta les hores de preparació de les classes o
la de correcció d’exàmens o tantes servituds que se’n deriven i que ara
s’agreugen dia a dia amb les retallades. El més curiós, o el més revelador, és
que aquestes fal·làcies les difongui gent que voldria aparcar els seus fills a
l’escola les vint-i-quatre hores del dia (i de la nit, com diu la meva filla),
perquè els fa mandra educar-los o són incapaços d’aguantar-los més de cinc
segons.
També he sentit sovint gent que
critica o enveja, sempre amb un punt de ressentiment, aquells que realitzen
feines a sopluig, asseguts davant un ordinador i que requereixin un mínim de
coneixements i habilitats intel·lectuals. No cal dir que els criticaires no
s’han molestat mai a adquirir els coneixements i les habilitats intel·lectuals
per accedir a aquests llocs de treball. És més, fins fa quatre dies se’n fotien
de tot plegat perquè amb la seva ignorància fatxenda podien aspirar a sous
inflats i invertir-los en cotxes esportius i altres ostentacions de mal gust.
Tanmateix, una de les feines més
envejades i, doncs, més odiada és la de funcionari (recordo que també són
funcionaris els mestres, els metges, els bombers, els policies...). La plaça de
funcionari deu ser la millor feina del món, perquè sempre s’atribueix a un
“enxufe” i mai al fet d’haver estudiat i aprovat unes oposicions. Ara que les
coses van com van, tothom recorda que els funcionaris tenen feina fixa, però
ningú recorda que quan les coses anaven com anaven els funcionaris tenien els
mateixos sous ridículs que tenen ara (més ben dit: ara tenen encara menys sou,
menys pagues, menys vacances i treballen més hores).
Estic rumiant que, tal vegada, hi ha
una excepció: la feina d’escriptor. No crec que sigui envejada per gaire ningú.
I de fet no crec ni que sigui considerada una feina per gaire gent. Només així
s’explicaria que als escriptors ens demanin tantes i tantes coses sense cobrar
ni un cèntim i no els caigui la cara de vergonya.
Diari de Girona, 24 de febrer de 2013