La tardor,
abans d'entrar pels ulls, entra pel nas. S’ensuma, es flaira, s’olora. Es
pressent. S’intueix. Llavors vénen –sempre que cauen en males mans– les
coloraines de postaleta, les interpretacions mal païdes i els paisatges
bucòlics de sèrie B amb alguna poesia carrinclona dessota. Tot té el seu preu,
suposo.
Tanmateix, la
tardor és el moment de la decadència elegant, del declivi aristocràtic, de la
subtilesa cromàtica, dels matisos crepusculars. La natura rebenta, regalima i
plora, però, al mateix temps, convida, acull, amaga i ofereix. Humits i fragants,
relliscosos i en descomposició, els boscos semblen desempallegar-se de tota
nosa, de traves, i frisen per despullar-se del superflu, per mostrar-se sense
subterfugis: vulnerables i inermes, gairebé humans.
La tardor és,
sobretot, l’època dels bolets. S’enyoren tot l’any, es desitgen quan s’apropa
el moment, s’esperen amb les primeres pluges, se cerquen cada temporada amb
renovada il·lusió... I, de vegades, se’n troben! S’observen uns segons, abans
de prendre'ls amb infinita cura i ficar-los al cistell, talment un tresor. I es
flairen amb intensitat, tot aclucant els ulls. Sempre cal flairar-los, perquè
contenen el bosc sencer i la terra que els alimenta i l’aigua plujana que els
engreixa i totes les generacions que els han caçat i percaçat. Netejar-los i
cuinar-los, vet aquí un altre gran plaer. Agraïdíssims, els bolets enriqueixen
i potencien tots i cadascun dels plats: els arrossos, les carns, la pasta, les
amanides, un carpaccio, o, simplement saltejats amb all i julivert, suggereixen
tot un univers d'aromes i sabors. Un vi agosarat i persistent, no cal dir-ho,
ho acaba d'arrodonir.
Però trobar
bolets costa. Vol paciència, perseverança, cal recórrer boscatges, recordar
corriols i giragonses, conquerir i retenir clapades. Els bolets es confonen amb
les fulles, es mimetitzen amb els troncs i el sòl, s’assemblen a algunes
pedres, s’oculten sota la fullaraca i la pinassa, rere les soques i entre les
arrels. Requereixen l’agudesa dels sentits, la finor que permet distingir
matisos i tonalitats. Alguns bolets verinosos retiren moltíssim als
comestibles. El bon boletaire, però, en té prou amb un cop d’ull per diferenciar-los.
El bon boletaire no grata el bosc com un senglar afamat, no arrenca els bolets
dolents o que no coneix, no deixa marques ni revela secrets. El bon boletaire
és generós amb el temps i amb la natura. El bon boletaire sap que la tardor i
els seus fruits són com un ritual sagrat i, humil, ho agraeix any rere any.
Diari de Girona, 18 de novembre de 2012