L’enveja i la gelosia ens ronden a tots, a tots ens sedueixen, ens entabanen i, de retruc, ens turmenten. I qui digui que no, probablement menteix i amaga la seva enveja i la seva gelosia rere aquesta mentida barroera, cosa que les torna encara més perilloses i ressentides. Envegem els èxits dels altres, les feines, els sous, les parelles, el cos, les amistats, els contactes, la cultura, l’educació, les habilitats, tot el que tenen i gaudeixen els nostres amics, veïns o coneguts, per remots que siguin. De fet, ens sembla que gairebé tot allò que tenen i gaudeixen els altres és millor que el que posseïm nosaltres. És clar que als altres –la intimitat dels quals desconeixem– bé els podria passar el mateix, tot i que gairebé mai ens plantegem que nosaltres també puguem ser objecte d’enveja i gelosia (malgrat que en gaudim quan es dóna el cas).
Solem atribuir els èxits dels altres a la sort, als padrins, a les bones relacions o a la casualitat, però ens costa molt d’admetre que potser són fruit del talent i de l’esforç. També és veritat que molta gent obté èxits immerescuts, que l’obra d’algunes persones està sobrevalorada i que, en canvi, molta altra gent no aconsegueix els resultats que es mereixeria d’acord amb el seu talent i la seva feina.
Entenc l’enveja i la gelosia, i tant! Les contemplo com dues debilitats inevitables, com dos trets de la condició humana que no es poden eradicar, però sí atenuar i reconduir (ai, que semblo un llibre d’autoajuda!). He vist gent menjada, enfonsada, paralitzada i corrompuda per aquestes debilitats. He vist gent que s’hi ha fet mal i ha fet mal als altres, segurament perquè l’enveja i la gelosia accentuen les nostres inseguretats i provoquen un munt de frustracions i d’odis que ens enceguen. Tanmateix, el pitjor del cas és la quantitat d’energia que es malgasta envejant i sentit gelosia, la quantitat de temps i d’esforços que es perden desitjant que els altres no triomfin o, fins i tot, que s’estavellin. És molt més profitós abocar aquesta energia, aquest temps i aquests esforços a cercar els nostres objectius. O potser es tracta de convertir aquesta enveja i gelosia en un estímul. En qualsevol cas, sospito que l’enveja esdevé una forma d’esclavitud per a molta gent que ni tan sols sap que n’és esclau. Un dia, en un programa de televisió, vaig sentir com la Marina Rossell explicava que havia superat la gelosia transformant-la en admiració. Tal vegada aquest és el camí. Però quina enveja que ens fa la Marina Rossell per haver-ho aconseguit!
Diari de Girona, 26 de febrer de 2012