Esclaus de l'enveja

L’enveja i la gelosia ens ronden a tots, a tots ens sedueixen, ens entabanen i, de retruc, ens turmenten. I qui digui que no, probablement menteix i amaga la seva enveja i la seva gelosia rere aquesta mentida barroera, cosa que les torna encara més perilloses i ressentides. Envegem els èxits dels altres, les feines, els sous, les parelles, el cos, les amistats, els contactes, la cultura, l’educació, les habilitats, tot el que tenen i gaudeixen els nostres amics, veïns o coneguts, per remots que siguin. De fet, ens sembla que gairebé tot allò que tenen i gaudeixen els altres és millor que el que posseïm nosaltres. És clar que als altres –la intimitat dels quals desconeixem– bé els podria passar el mateix, tot i que gairebé mai ens plantegem que nosaltres també puguem ser objecte d’enveja i gelosia (malgrat que en gaudim quan es dóna el cas).

Solem atribuir els èxits dels altres a la sort, als padrins, a les bones relacions o a la casualitat, però ens costa molt d’admetre que potser són fruit del talent i de l’esforç. També és veritat que molta gent obté èxits immerescuts, que l’obra d’algunes persones està sobrevalorada i que, en canvi, molta altra gent no aconsegueix els resultats que es mereixeria d’acord amb el seu talent i la seva feina.

Entenc l’enveja i la gelosia, i tant! Les contemplo com dues debilitats inevitables, com dos trets de la condició humana que no es poden eradicar, però sí atenuar i reconduir (ai, que semblo un llibre d’autoajuda!). He vist gent menjada, enfonsada, paralitzada i corrompuda per aquestes debilitats. He vist gent que s’hi ha fet mal i ha fet mal als altres, segurament perquè l’enveja i la gelosia accentuen les nostres inseguretats i provoquen un munt de frustracions i d’odis que ens enceguen. Tanmateix, el pitjor del cas és la quantitat d’energia que es malgasta envejant i sentit gelosia, la quantitat de temps i d’esforços que es perden desitjant que els altres no triomfin o, fins i tot, que s’estavellin. És molt més profitós abocar aquesta energia, aquest temps i aquests esforços a cercar els nostres objectius. O potser es tracta de convertir aquesta enveja i gelosia en un estímul. En qualsevol cas, sospito que l’enveja esdevé una forma d’esclavitud per a molta gent que ni tan sols sap que n’és esclau. Un dia, en un programa de televisió, vaig sentir com la Marina Rossell explicava que havia superat la gelosia transformant-la en admiració. Tal vegada aquest és el camí. Però quina enveja que ens fa la Marina Rossell per haver-ho aconseguit!

Diari de Girona, 26 de febrer de 2012

Aprendre a criticar

La majoria de cartes al director que publiquen els diaris són queixes, crítiques (negatives) o denúncies. De tant en tant, es pot llegir alguna mostra d’agraïment a una institució o a un particular. Rarament se’n troba cap que lloï l’obra o la tasca d’algú. Els que ens dediquem a escriure articles rebem més sovint l’opinió dels que no estan d’acord amb els nostres arguments que no pas la d’aquells que els comparteixen. Quan publiques un llibre, en canvi, els lectors que n’han gaudit tenen la necessitat de fer-t’ho saber, tal vegada perquè la ficció crea unes complicitats que la realitat no pot o no sap crear.

En qualsevol cas, però, sembla que ens costa menys moure’ns per queixar-nos que per agrair, felicitar o enaltir algú. Potser el que ens costa admetre és que els altres saben fer bé les coses o simplement ens provoca enveja. O són l’orgull i la supèrbia, que ens immobilitzen? M’agrada que la gent sigui crítica, inconformista, que s’ho qüestioni tot i s’ho miri amb ironia, que és l’única forma de posar-se també a l’altra banda. La crítica i la ironia són gairebé una necessitat vital, un recurs de supervivència, una manera de veure el món i fer-lo, si no més habitable, almenys més proper. Sense crítica no s’avança, no es millora i amenaça el perill de caure en l’autocomplaença. Si perdem o relaxem l’esperit crític és més fàcil (més encara) que manipulin les nostres actituds i pensaments. Però també em sembla que les crítiques han de ser enraonades, ben argumentades i, sobretot, honestes. Vull dir que rere algunes males crítiques s’hi amaguen ressentiments, rancúnies, prejudicis i interessos personals que fan olor de socarrim. Algunes crítiques són molt més matusseres que allò que pretenen criticar.

            Quan eduques, o si més no ho intentes, els teus fills te n’adones de tot plegat. Te n’adones que has de ser just en les crítiques i mesurat en les censures. Te n’adones sobretot que has d’actuar amb summa coherència i rigor, deixant de banda tota la càrrega d’estereotips, dèries i frustracions que arrossegues. I te n’adones també que les teves lloances i el teu encoratjament són molt més productius del que et pensaves. Així aprens a donar les gràcies més sovint, a reconèixer els mèrits dels altres, a celebrar els seus progressos i, quan l’ocasió s’ho val, a lloar-los sense recances. Aprens a enfocar la crítica cap a tu mateix i a acceptar-la amb tota humilitat quan el teu fill et recorda que no estàs predicant amb l’exemple. Però, vaja, tot això també podria ser ben diferent de com ho he exposat.

Diari de Girona, 12 de gener de 2012

La infelicitat del superheroi

 La teoria de l’imbècil destil·la cine per tots els seus porus: en les nombroses referències explícites i implícites al món del cinema i en una proposta narrativa propera al thriller, caracteritzada per una potent càrrega visual. També en aquesta amalgama entre quotidianitat i fantasia que sacseja l’obra de dalt a baix i que beu de fonts televisives. Prieto opta per una càmera ràpida i nua que recorre les interioritats del Parlament de Catalunya i els carrers (i bars) de Girona i Barcelona. I ho fa a través del periodista Joan Garcia, un individu descregut, irònic, amb el punt just de cinisme que li permet surar en les turbulentes aigües de la política i el periodisme: “És, resumint, una feina de merda. No faig de periodista ni tampoc no explico la veritat. Tot i que, ben mirat, potser el periodisme és una mica això (...) Aquí tots rebem diners del règim o d’aquells que pretenen derrocar-lo”.

Com tothom, Joan Garcia té un passat que, junts, lectors i personatges, anirem coneixent i comprenent a mesura que avanci la novel·la. Al llarg d’aquest procés no he pogut evitar que el protagonista de La teoria de l’imbècil, m’evoqués escenes de Groundhog Day i It’s a Wonderful Life, aquí traduïdes com a Atrapado en el tiempo i ¡Qué bello es vivir! (quin mal que fa el doblatge, oi, Garcia?). Tant a la novel·la de Prieto com en aquestes dues pel·lícules, els protagonistes gaudeixen d’uns “poders” sobrenaturals que els permeten viure la vida –ni que sigui per un temps– des de l’altra banda, sense les limitacions que, a priori, són un obstacle per a la nostra felicitat. La pràctica d’aquests poders, a més, es converteix en un camí cap a l’autoconeixement.

La mort d’un diputat del PSC i la intervenció d’una companya de feina engeguen una trama rocambolesca que servirà perquè Joan Garcia esdevingui conscient del seu poder, que al cap i a la fi és el poder de la paraula: allò que escriu es fa realitat. Però aquest do que sembla tan llaminer i augura tanta felicitat s’acaba convertint en una font de desgràcies per a tothom. La paradoxa està servida i les escenes ens la van desgranant sense pietat. En diversos passatges de La teoria de l’imbècil emergeix la identificació, que ja feien els clàssics, entre coneixement i infelicitat. Per això el protagonista, vençut i fastiguejat, s’arrapa a la nostàlgia: “Per uns instants vaig recordar el temps, ara molt llunyà, en què era feliç. En la meva ignorància, sí, però feliç”. Prenem-ne nota, no sigui cas que tinguem temptacions de convertir-nos en superherois, perquè com ens adverteixen a ¡Qué bello es vivir!: “La vida de cada persona toca moltes vides”.

La Vanguardia, 10 de febrer de 2012 

Pep Prieto (Quim Curbet)