2 de març de 2020

Avorrir-se


Un dels tòpics de la nostra infantesa era l’avorriment. Avorrir-se era una activitat recorrent, ineludible, quotidiana. T’avorries sol o en grup, a la classe o a casa, durant qualsevol època de l’any. T’avorries mentre esperaves un amic per sortir a jugar o mentre els teus pares xerraven i xerraven amb un conegut que s’havien trobat pel carrer. T’avorries a la sala d’espera del metge i a la cua del supermercat. Hi havia avorriments llarguíssims, sublims, com les dues hores que t’havies d’esperar a fer la digestió per poder-te banyar (cosa que el temps ha demostrat tan falsa com certes reputacions) o l’estona que els teus pares, en ple estiu, t’assignaven a la migdiada que mai no aconseguies fer.
L’avorriment implicava una certa lassitud del cos, una mirada més opaca, una gairebé imperceptible ganyota a la comissura dels llavis. Hi estaves entrenat, avesat, com ho pot estar un pastor a les inclemències de la muntanya o un gat als relleixos de la paret. És cert que, de tant en tant, esbufegaves, rondinaves, i deixaves anar -com una mena de lament melancòlic- «m’avorreixo!». I, tanmateix, un aprenia a acceptar l’avorriment, diríem que aprenia a avorrir-se amb dignitat, fins i tot amb elegància, amb un estoïcisme de pedra picada. Perquè, al cap i a la fi, avorrir-se era tan inevitable com la tramuntana, la grip o els genolls pelats. Per això, a la llarga, avorrir-se podia esdevenir un art, un paradoxal estímul per encetar entreteniments de tota classe. Des dels més macabres, com torturar sargantanes o aniquilar tota mena d’insectes, als més elevats, com ara llegir un llibre o fer esbossos en un bloc de notes, passant per comptar rajoles o mirar-se inquisitivament els palmells de les mans. Però, en qualsevol cas, avorrir-se volia dir també aprendre a gestionar el temps, admetre els espais buits, assimilar el compàs d’espera, i, doncs, adquirir paciència i maduresa. Amb un cert entrenament, fins i tot es podia aprendre a gaudir d’aquell -diguem-ho així- temps mort i conduir la ment cap a la reflexió o la fantasia, cap a la contemplació o la consciència d’un mateix i el seu entorn.

Tinc la sensació que molta mainada d’avui (fills d’aquells pares que tant s’avorrien) han perdut l’hàbit de l’avorriment: el defugen, el demonitzen. Tinc la sensació que volen les coses de seguida, immediatament, sense aprendre a esperar, tothora impacients i inflexibles. Tinc la sensació que alguns pares estan massa ocupats per ensenyar als seus fills com avorrir-se. 

Diari de Girona, 1 de març de 2020

1 comentari:

Roser ha dit...

Avorrir-se i perder el temps, dies coses que m’agrada fer de tant en tant i que Avui no fa gairabé ningú.
Roser