20 de gener de 2020

La pluja de Monet


Segurament el gran triomf del sistema capitalista més salvatge i despietat ha estat convertir-nos en esclaus del consum, és a dir, fer-nos creure que calia estar sempre ocupats, treballant i produint per llavors poder gastar i consumir. Ens han venut la idea -ells sempre venen alguna cosa- que atapeir l’agenda i no tenir temps era signe de progrés, de riquesa, d’èxit. Per això sempre cal ser i fer més que els altres, tenir més que els altres, gastar més que els altres. D’aquesta manera ens han conduït cap a una espiral perversa i absurda de la qual resulta molt complicat sortir-ne (i que està tenint conseqüències devastadores per al medi ambient i els països més desfavorits). Així, gairebé sense ni adonar-nos-en, ens hem deixat prendre o hipotecar el nostre temps. Aquest temps imprescindible per fer tot allò que dona sentit a la nostra vida, que l’enriqueix i l’enforteix, com ara caminar, badar, llegir, rumiar, conversar amb els amics o veure com creixen els nostres fills, entre tantes altres activitats. Som temps i no tenim altra cosa que temps, molt o poc, per invertir-lo en alguna cosa de profit, que gairebé mai no és purament material, sinó intangible, espiritual, emocional, contemplativa o artística i creativa.
Com escriure, que vol temps, molt de temps, precisament perquè demana observació i reflexió, una certa passió però alhora serenor i distància, perquè cal pair i assimilar tot aquell material que després es convertirà en literatura. El temps de l’escriptura és, doncs, un temps inaprehensible, dilatat, dúctil, de vegades d’una intensitat de tempesta, d’altres d’una cadència de plugim. Potser per això sovint he pensat que m’agradaria escriure com Monet pinta la pluja. M’agradaria que les meves paraules fossin com les gotes que cauen sobre les roques brunes de Belle-îlle, que cada frase esdevingués el ruixat que amara la mar crespada i fosca del quadre. Perquè, al quadre de Monet, la pluja hi és sense ser-hi: s'intueix, s’endevina, s’insinua en el cel lilós, se la sent caure a la mar esvalotada, repica al rocam i es confon, es perd, es fon en el paisatge, en la natura sencera. És aquella síntesi subtil, aquell equilibri genial que mostra, que evoca amb una força lírica abassegadora. Observar, contemplar, admirar el quadre de Monet és una delícia, una meravella, una experiència torbadora, perquè la pintura t’absorbeix i et commou fins al punt d’oblidar el temps, que també vol dir ser-ne l’amo i senyor.   


Diari de Girona, 19 de gener de 2020


8 de gener de 2020

La feina d'escriure


D’una manera o altra, tots o gairebé tots els escriptors han reflexionat sobre la seva feina, és a dir, sobre la condició d’escriptor i sobre la creació literària. És inevitable fer-ho, perquè en el mateix procés de l’escriptura sorgeixen constantment dubtes, preguntes, obstacles i frustracions que estimulen aquesta reflexió. En fer-ho, l’escriptor es posa davant del mirall i s’analitza críticament, la qual cosa enforteix i clarifica la seva tasca i la seva consciència, i alhora serveix també per trencar tòpics i estereotips de cara al lector.
Txékhov, Poe, Kafka, Pla, Rodoreda, Cortázar o Vinyoli, entre molts d’altres, ens ofereixen reflexions, consells o suggeriments magnífics sobre la creació literària i també sobre la figura de l’escriptor. És un intent tenaç, de vegades obsessiu o alliberador, per racionalitzar tot aquell torrent intuïtiu, instintiu, inconscient, fins i tot oníric, que flueix en el procés creatiu, que aglutina materials diversos i que, a través de la llengua, infon vida a una novel·la, un conte o un poema. Una mena de miracle, de misteri, que necessitem comprendre o com a mínim teoritzar i analitzar per fer-lo més proper, per il·luminar-lo.

Malgrat les diferents concepcions sobre la literatura, podem trobar unes constants en les reflexions dels diversos autors. D’entrada tots ells destaquen la dificultat del procés creatiu, que alhora esdevé una mena de consciència de l’escriptura i de la llengua. Pla ho expressa amb un deix d’ironia a El quadern gris: «No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure». Així s’inicia, de fet, la recerca d’un estil propi, d’una marca o un senyal, com ho defineixen altres; aquell tret que, segons afirma la Rodoreda al pròleg de Mirall trencat, alguns escriptors «troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai». Precisament perquè la literatura és una singular i delicada barreja d’audàcia i prudència, de passió i sobrietat, una lluita constant entre el que fuig i el que roman, entre les paraules i la realitat. Tots els autors coincideixen a destacar també el ritme i la musicalitat que han d’impregnar el text, així com la capacitat de suggerir, d’evocar i mostrar amb la màxima subtilesa. Tot plegat demana, doncs, perseverança, convicció i humilitat, perquè com tan bé diu l’Espinàs a El meu ofici: «La professionalitat d’un escriptor no es defineix pels seus ingressos sinó pel seu rigor».

Diari de Girona, 5 de gener de 20120