16 de març de 2020

Any Pallach


Un dia, durant una entrevista, la Teresa Juvé em va explicar que ella i en Josep Pallach s’havien conegut a l’exili, a Cotlliure. Se’n recordava perfectament, de la data: el 15 de juliol de 1948. La foto i els llibres del seu marit, mestre, polític i pedagog, presidien les lleixes de la sala mentre anàvem conversant. Llavors la Teresa, una dona inquieta, valenta i lúcida, va pronunciar unes paraules que em van quedar gravades: «Aquell dia, en Pallach i jo vam començar a parlar i ja no vam deixar de parlar mai més fins al dia de la seva mort». La frase em va impressionar i em va commoure: mostrava el record persistent, sòlid, i incorruptible de l’home amb qui s’ha compartit la vida, el compromís ideològic i intel·lectual, les dificultats de l’exili, la lluita política, i els valors vitals. Però mostrava també la intensa complicitat i compenetració entre dues persones, la creença en el diàleg i en l’intercanvi d’idees, en el poder de la paraula i de la reflexió per intentar entendre el món i mirar de fer-lo una mica més habitable.
La Teresa també em va explicar que tant ella com el seu marit confiaven en la pedagogia com una eina eficaç i indispensable per assegurar el progrés no només material sinó també moral de la societat, una eina que oferís a tothom les mateixes oportunitats, que ajudés a formar persones més lliures i més compromeses, més solidàries i més conscients del seu lligam amb l’entorn. Per això era tan essencial tenir bones escoles i preparar bons mestres, per això calia que tothom pogués accedir a l’educació i per això en Pallach estava convençut que la política i la pedagogia havien d’anar de la mà, com ell mateix va demostrar amb el seu exemple.

Aquest 2020 celebrem el centenari del naixement de Josep Pallach i Carolà, nascut a Figueres i mort prematurament el 1977, quan ell i la Teresa ja estaven instal·lats a la seva casa d’Esclanyà, on el polític i pedagog volia ser enterrat i on un carrer porta el seu nom. Per sort, l’empremta de Pallach, el seu compromís i la seva filosofia educativa continuen ben presents. Des de la Fundació Pallach, fa anys que s'engeguen tota mena d'iniciatives per recordar la seva figura, però aquest Any Pallach ha de servir per divulgar encara més el pensament i la tasca de Pallach, que tant èmfasi feia en el compromís social, i també per conscienciar-nos tots plegats de la importància decisiva d’un bona educació que no estigui al servei d’interessos purament partidistes.

Diari de Girona, 15 de març de 2020



2 de març de 2020

Avorrir-se


Un dels tòpics de la nostra infantesa era l’avorriment. Avorrir-se era una activitat recorrent, ineludible, quotidiana. T’avorries sol o en grup, a la classe o a casa, durant qualsevol època de l’any. T’avorries mentre esperaves un amic per sortir a jugar o mentre els teus pares xerraven i xerraven amb un conegut que s’havien trobat pel carrer. T’avorries a la sala d’espera del metge i a la cua del supermercat. Hi havia avorriments llarguíssims, sublims, com les dues hores que t’havies d’esperar a fer la digestió per poder-te banyar (cosa que el temps ha demostrat tan falsa com certes reputacions) o l’estona que els teus pares, en ple estiu, t’assignaven a la migdiada que mai no aconseguies fer.
L’avorriment implicava una certa lassitud del cos, una mirada més opaca, una gairebé imperceptible ganyota a la comissura dels llavis. Hi estaves entrenat, avesat, com ho pot estar un pastor a les inclemències de la muntanya o un gat als relleixos de la paret. És cert que, de tant en tant, esbufegaves, rondinaves, i deixaves anar -com una mena de lament melancòlic- «m’avorreixo!». I, tanmateix, un aprenia a acceptar l’avorriment, diríem que aprenia a avorrir-se amb dignitat, fins i tot amb elegància, amb un estoïcisme de pedra picada. Perquè, al cap i a la fi, avorrir-se era tan inevitable com la tramuntana, la grip o els genolls pelats. Per això, a la llarga, avorrir-se podia esdevenir un art, un paradoxal estímul per encetar entreteniments de tota classe. Des dels més macabres, com torturar sargantanes o aniquilar tota mena d’insectes, als més elevats, com ara llegir un llibre o fer esbossos en un bloc de notes, passant per comptar rajoles o mirar-se inquisitivament els palmells de les mans. Però, en qualsevol cas, avorrir-se volia dir també aprendre a gestionar el temps, admetre els espais buits, assimilar el compàs d’espera, i, doncs, adquirir paciència i maduresa. Amb un cert entrenament, fins i tot es podia aprendre a gaudir d’aquell -diguem-ho així- temps mort i conduir la ment cap a la reflexió o la fantasia, cap a la contemplació o la consciència d’un mateix i el seu entorn.

Tinc la sensació que molta mainada d’avui (fills d’aquells pares que tant s’avorrien) han perdut l’hàbit de l’avorriment: el defugen, el demonitzen. Tinc la sensació que volen les coses de seguida, immediatament, sense aprendre a esperar, tothora impacients i inflexibles. Tinc la sensació que alguns pares estan massa ocupats per ensenyar als seus fills com avorrir-se. 

Diari de Girona, 1 de març de 2020

17 de febrer de 2020

Josep Carner, la ironia lúcida


En un dels seus reculls d’articles, Sagarra escrivia que el nom de Josep Carner «sempre serà d’una gran actualitat per a tota persona de bon gust» i afegia que «és un artista que segueix una trajectòria marcada de temps, no s’aparta del seu camí fent salts i giravoltes insospitats, es va afinant i es va madurant d’una manera gairebé imperceptible», per això arribava a la conclusió que la poesia de Carner «és una necessitat de l’esperit que no pot ésser més natural ni pot ésser més sana».
És a dir, l’any 1925, Sagarra ja s’adona que Carner, que tot just acaba de publicar El cor quiet, és un clàssic, en el sentit més rotund i expansiu de la paraula. Ho és perquè la seva poesia es revesteix d’una solidesa i alhora d’una elegància que va més enllà de qualsevol moda, moviment literari o etiqueta estilística. Ho és perquè el poeta fuig de les dreceres fàcils i cíniques, de les enganyoses pirotècnies verbals, de les efervescències enlluernadores però efímeres, de les urgències barroeres. Carner pren el camí llarg i costerut, el camí de la lluita constant, conscient i tenaç amb la llengua, que el durà a conquerir un gran domini lèxic, rítmic i mètric, a inventar-se paraules d’una sonoritat meravellosa i també a ser un traductor extraordinari amb solucions imaginatives que fan la llengua més mal·leable i rica (llegiu, les seves traduccions de Dickens, per exemple). Caner opta per una poesia de la reflexió moral, per una indagació de caire metafísic o per una immersió en el perdó, la redempció i la culpa. L’experiència d’un llarg l’exili, li suscita també poemes elegíacs, compromesos amb la tradició literària i la resistència intel·lectual. Però, en qualsevol cas, tot es mostra sense estridències ni estirabots, sense escarafalls ni blufs filosòfics. Deu ser per tot plegat que la seva poesia traspua una gran naturalitat i honestedat, una humanitat gens afectada, fonda i propera alhora.

Aquest 2020 commemorem els cinquanta anys de la seva mort. Serà, doncs, l’any Carner, una excusa per llegir i rellegir una obra poètica lluminosa i reveladora. Uns versos que sovint, amb un escepticisme subtil, amb una bonhomia esmolada, ens mostren els límits de les nostres aspiracions, els paranys de la raó o els laberints de la nostra existència. És aquella ironia lúcida que recorre l’obra carneriana de dalt a baix i que tan bé es condensa en aquests magnífics versos del Cant VI del Nabí (1938): «Tot és follia,/ córrer i estar, vetllar i dormir;/ tot és engany de vides condemnades:/ donar-se i escometre i resistir».
Diari de Girona, 16 de febrer de 2020


3 de febrer de 2020

Alberto Blecua

A l’institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell vaig tenir dos grans professors de literatura, catalana i castellana, respectivament: Xavier Almenara i Guillermo de la Arada. Eren bons sobretot perquè s’estimaven profundament allò que explicaven i, per tant, sabien fer-nos-en còmplices i obrir-nos moltes portes. Gràcies a ells vaig llegir amb avidesa poemes de Machado o de Papasseit i gràcies ells, sospito, va començar a germinar el futur escriptor que jo seria. Fins al darrer moment, doncs, vaig dubtar entre matricular-me a la carrera de filologia o a la de filosofia, que m’oferia la possibilitat de mirar el món críticament, d’anar una mica més enllà de l’aparença i els tòpics.
Finalment, vaig decidir-me per cursar filosofia a la Universitat de Girona (llavors encara Col·legi Universitari), per bé que totes les assignatures optatives que vaig triar eren de literatura. Així aconseguia una mena d’equilibri i concordança entre les meves inquietuds i interessos. Recordo vivament les classes de filosofia medieval de Marcel Salleras, que, en unes aules també medievals, era capaç de traslladar-te a la mística de Sant Agustí o al pragmatisme d’Occam. Recordo també la contagiosa admiració de Josep Maria Terricabras per Russell i sobretot per Wittgenstein, que sacsejava les nostres conviccions de soca-rel i esmolava el nostre sentit crític. No puc oblidar tampoc les lectures de Nabí de Carner que fèiem a les classes de Salvador Oliva, sempre reveladores i estimulats.

Aquest dimarts em vaig assabentar de la mort d’un altre professor amb qui vaig compartir la carrera: Alberto Blecua. I de seguida vaig evocar amb nitidesa el seu somriure franc i lluminós quan entrava a l’aula. Blecua era un savi, un docent generós, lúcid i brillant que convertia les seves classes en un gavadal d’emocions, d’estímuls i de petites conquestes intel·lectuals. Era un goig sentir-lo parlar del Quixot o llegir poemes de Garcilaso o explicar-nos les aventures del Lazarillo. Ho feia com si res, amb la rialla sempre a punt, amb una amenitat i al mateix temps amb una profunditat que traslluïa la seva passió i alhora el seu domini. El recordo sempre proper, sempre amable amb els alumnes, una persona d’esperit lliure, sense prejudicis, crític quan calia, però honest i ferm amb les seves conviccions, una persona humil malgrat la seva excel·lència. En ell encaixa a la perfecció aquesta frase del seu estimat Quixot: «De altos espíritus es apreciar las cosas altas». Descansi en pau.

Diari de Girona, 2 de febrer de 2020

20 de gener de 2020

La pluja de Monet


Segurament el gran triomf del sistema capitalista més salvatge i despietat ha estat convertir-nos en esclaus del consum, és a dir, fer-nos creure que calia estar sempre ocupats, treballant i produint per llavors poder gastar i consumir. Ens han venut la idea -ells sempre venen alguna cosa- que atapeir l’agenda i no tenir temps era signe de progrés, de riquesa, d’èxit. Per això sempre cal ser i fer més que els altres, tenir més que els altres, gastar més que els altres. D’aquesta manera ens han conduït cap a una espiral perversa i absurda de la qual resulta molt complicat sortir-ne (i que està tenint conseqüències devastadores per al medi ambient i els països més desfavorits). Així, gairebé sense ni adonar-nos-en, ens hem deixat prendre o hipotecar el nostre temps. Aquest temps imprescindible per fer tot allò que dona sentit a la nostra vida, que l’enriqueix i l’enforteix, com ara caminar, badar, llegir, rumiar, conversar amb els amics o veure com creixen els nostres fills, entre tantes altres activitats. Som temps i no tenim altra cosa que temps, molt o poc, per invertir-lo en alguna cosa de profit, que gairebé mai no és purament material, sinó intangible, espiritual, emocional, contemplativa o artística i creativa.
Com escriure, que vol temps, molt de temps, precisament perquè demana observació i reflexió, una certa passió però alhora serenor i distància, perquè cal pair i assimilar tot aquell material que després es convertirà en literatura. El temps de l’escriptura és, doncs, un temps inaprehensible, dilatat, dúctil, de vegades d’una intensitat de tempesta, d’altres d’una cadència de plugim. Potser per això sovint he pensat que m’agradaria escriure com Monet pinta la pluja. M’agradaria que les meves paraules fossin com les gotes que cauen sobre les roques brunes de Belle-îlle, que cada frase esdevingués el ruixat que amara la mar crespada i fosca del quadre. Perquè, al quadre de Monet, la pluja hi és sense ser-hi: s'intueix, s’endevina, s’insinua en el cel lilós, se la sent caure a la mar esvalotada, repica al rocam i es confon, es perd, es fon en el paisatge, en la natura sencera. És aquella síntesi subtil, aquell equilibri genial que mostra, que evoca amb una força lírica abassegadora. Observar, contemplar, admirar el quadre de Monet és una delícia, una meravella, una experiència torbadora, perquè la pintura t’absorbeix i et commou fins al punt d’oblidar el temps, que també vol dir ser-ne l’amo i senyor.   


Diari de Girona, 19 de gener de 2020


8 de gener de 2020

La feina d'escriure


D’una manera o altra, tots o gairebé tots els escriptors han reflexionat sobre la seva feina, és a dir, sobre la condició d’escriptor i sobre la creació literària. És inevitable fer-ho, perquè en el mateix procés de l’escriptura sorgeixen constantment dubtes, preguntes, obstacles i frustracions que estimulen aquesta reflexió. En fer-ho, l’escriptor es posa davant del mirall i s’analitza críticament, la qual cosa enforteix i clarifica la seva tasca i la seva consciència, i alhora serveix també per trencar tòpics i estereotips de cara al lector.
Txékhov, Poe, Kafka, Pla, Rodoreda, Cortázar o Vinyoli, entre molts d’altres, ens ofereixen reflexions, consells o suggeriments magnífics sobre la creació literària i també sobre la figura de l’escriptor. És un intent tenaç, de vegades obsessiu o alliberador, per racionalitzar tot aquell torrent intuïtiu, instintiu, inconscient, fins i tot oníric, que flueix en el procés creatiu, que aglutina materials diversos i que, a través de la llengua, infon vida a una novel·la, un conte o un poema. Una mena de miracle, de misteri, que necessitem comprendre o com a mínim teoritzar i analitzar per fer-lo més proper, per il·luminar-lo.

Malgrat les diferents concepcions sobre la literatura, podem trobar unes constants en les reflexions dels diversos autors. D’entrada tots ells destaquen la dificultat del procés creatiu, que alhora esdevé una mena de consciència de l’escriptura i de la llengua. Pla ho expressa amb un deix d’ironia a El quadern gris: «No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure». Així s’inicia, de fet, la recerca d’un estil propi, d’una marca o un senyal, com ho defineixen altres; aquell tret que, segons afirma la Rodoreda al pròleg de Mirall trencat, alguns escriptors «troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai». Precisament perquè la literatura és una singular i delicada barreja d’audàcia i prudència, de passió i sobrietat, una lluita constant entre el que fuig i el que roman, entre les paraules i la realitat. Tots els autors coincideixen a destacar també el ritme i la musicalitat que han d’impregnar el text, així com la capacitat de suggerir, d’evocar i mostrar amb la màxima subtilesa. Tot plegat demana, doncs, perseverança, convicció i humilitat, perquè com tan bé diu l’Espinàs a El meu ofici: «La professionalitat d’un escriptor no es defineix pels seus ingressos sinó pel seu rigor».

Diari de Girona, 5 de gener de 20120