23 de desembre de 2019

El noi de la mare


En el recull d’articles Cafè, copa i puro (1929), Sagarra reflexiona sobre diversos temes: la literatura i l’art, el paisatge i la natura, els costums i les tradicions, els viatges i les ciutats, la ciència i la llengua... Ho fa amb aquell llenguatge viu i ric alhora, tan propi de la seva prosa; de vegades amb una espurna de lirisme, d’altres amb gran intensitat narrativa, de tant en tant amb un deix d’ironia o fins i tot de mala bava, suggeridor i lúcid.
Vist que som a tocar de les festes nadalenques, ve a tomb fixar-se en el text La meva cançó, en el qual Sagarra analitza una de les nadales més conegudes del nostre folklore: El noi de la mare. Es tracta d’una cançó senzilla, simple, sense pretensions melòdiques ni argumentals. I, tanmateix, és profundament reveladora: aquest noi de la mare és Crist, un redemptor, un salvador, un messies, dut a l’escala humana, gairebé casolana i familiar. No es presenta com el Fill de Déu, ni tan sols de la Verge Maria, sinó com el fill de la mare, «entrellucat des d’una masia de parets torrades» i «sospitat i endevinat en el raconet d’una vall catalana». És el misteri d’allò més sagrat transportat a a l’àmbit quotidià i, doncs, comprensible i còmplice, proper i seductor. Per això, continua Sagarra, la pregunta que sorgeix tot seguit és la més òbvia: «Què li darem al noi de la mare?». Què li pot oferir aquella masia, aquella gent que es lleva de matinada per cavar i llaurar, per tenir cura de les bèsties i confiar en la benevolència del cel? És la pregunta que neix de la terra mateixa, de l’existència elemental d’aquells pagesos i pastors. La resposta, per tant, no pot ser altra que els fruits íntims d’aquella terra, de les hortes i els camps, del bestiar i les prades: «panses i figues i nous i olives i mel i mató». La cançó destil·la tota l’essència del paisatge, de la plana fins a la muntanya, de l’interior fins a la costa, aglutina els fruits de totes les estacions, escull els millors regals que la terra i la seva gent poden donar, humilment però amb tota dignitat, a aquell nadó.
Més enllà de les nostres creences, principis o ideologia, l’anàlisi de Sagarra m’ha fet pensar en el poc coneixement que sovint tenim de les nostres tradicions. M’ha fet adonar, un cop més, de l’estreta vinculació que les cançons, els costums, les dites o les llegendes mantenen amb els nostres orígens, amb la natura, amb la terra, amb allò més primitiu i arcaic però alhora més essencial i revelador.


Diari de Girona, 22 de desembre de 2019



9 de desembre de 2019

Els camins de la literatura

La literatura t’acosta als lectors de maneres diverses i per camins insospitats. Alguns se senten reflectits en els teus llibres, s’identifiquen amb els personatges o troben complicitats en les seves peripècies vitals. És una experiència estranya i agradable alhora, perquè culmina el procés creatiu i estableix un diàleg entre el llibre, el lector i l’autor. Això passa sobretot quan et conviden a clubs de lectura o, fins i tot, per Sant Jordi, quan algú se t’acosta per fer-te saber el seu parer.
Però en alguns casos sorgeix un component emotiu que fa aquest contacte encara més profund i estableix un lligam especial amb el lector. L’any 2007 vaig publicar la novel·la Cabells de Medusa, en la qual parlava, entre moltes altres coses, d’una serp formidable, llegendària, que es passejava pels boscos del Puigcalent de Regencós. Era una història que havia sentit explicar a casa i que vaig reproduir literàriament. Un dia va sonar el telèfon i un senyor molt emocionat em va dir: «Noi, jo l’he vista, aquesta serp!». Vam estar xerrant molta estona: em va explicar que feia anys que havia marxat de Regencós, però que hi havia passat quaranta anys de la seva vida, en un mas, i que l’havia fet molt feliç llegir aquelles pàgines. Al cap d’uns dies, va sonar el timbre de casa: davant meu, aquell mateix senyor de la trucada. Tot parlant, vaig saber que en Conrad Curanta era molt amic del meu avi: me’n va explicar aventures compartides, d’infantesa i de joventut, em va dir que m’hi assemblava, ens vam abraçar en silenci. No ens vam tornar a veure més: es va morir al cap de cop.
Deu anys més tard i després de diversos llibres, vaig publicar Proses reposades. En un dels capítols evocava la meva primera escola i la meva primera senyoreta. Eren records d’una sala enorme, freda, amb sostres altíssims; d’un pati sembrat de perills i aventures; d’una grisor aclaparadora i monòtona. Jo tenia cinc o sis anys i només aquella senyoreta dolça, pacient, que em semblava tan alta i tan guapa, m’oferia seguretat i donava color i sentit a aquell món hostil. Era el seu primer destí com a docent i al cap de poc la van enviar a una altra escola. Van passar els cursos, els anys, fins a quaranta-cinc, i no la vaig veure mai més ni en vaig saber res més. Però un dia aquella mestra va llegir el meu llibre i, sorpresa i commoguda, es va posar en contacte amb mi. La senyoreta Leonor i jo ens havíem retrobat i reconegut a través de la literatura, la qual cosa és com un petit miracle que no deixa de meravellar-me.


Diari de Girona, 8 de desembre de 2019