29 d’octubre de 2019

Justificar la violència


Què pot fer, davant la brutalitat policial, un ciutadà que es manifesta pacíficament? No res. Només pot entomar els cops, que són més dolorosos i humiliants per injustos i vils. No parlo només de les esgarrifoses imatges d’aquests dies a Catalunya, parlo també de totes les càrregues policials que hem vist abans i que tornarem a veure amb motiu de desnonaments, vagues o manifestacions sindicals, protestes de diversos moviments socials o col·lectius desfavorits, aquí i arreu del món. La violència policial mai és excessiva, sempre està justificada perquè està legitimada pel govern, per l’estat i per tots els poders que el sostenen. Per això els policies i els militars, portin l’uniforme que portin, es revesteixen d’una autoritat gairebé sagrada, ja que, de fet, són els representants del poder, dels interessos del poder. Fins i tot es pot donar la paradoxa que les forces repressives actuïn contra els seus propis interessos, per exemple en una manifestació que reclami millores salarials dels funcionaris. Com autòmats, com robots, executen cegament les ordres que els dicten, per injustes i irracionals que siguin. Al cap i a la fi, el missatge essencial és sempre el mateix: subjugar i aterrir el que es queixa, dissuadir el que podria queixar-se. El violent, doncs, sempre és el que es manifesta, el que reclama, el que qüestiona el poder. Llavors l’estat ja engegarà la seva ingent maquinària propagandística per imposar el seu relat del conflicte. Així, els policies, els militars, esdevenen herois, salvadors de la pàtria i l’ordre. Els manifestants, per contra, són titllats d’elements subversius, d’enemics de la democràcia o directament de terroristes; en una paraula: són criminalitzats. Per això no val igual un policia ferit que un manifestant ferit, per això els policies ferits reben la visita dels qui manen, se’ls condecoren o fins i tot esdevenen màrtirs i símbols patriòtics.
Karl Marx, que en algunes anàlisis va ser força matusser, en d’altres va ser molt sagaç i va adonar-se que l’estat necessita un aparell repressor per justificar la ideologia de la classe dominant. Però va ser un contemporani seu, Charles Dickens, qui va exposar amb reveladora contundència l’abús sistemàtic dels poderosos a la seva novel·la Temps difícils (1854): «Si deixeu que milers i milers de persones continuïn enfonsades fins al coll en aquest femer, aquestes persones acabaran per constituir un poble a part, i vosaltres un altre, amb un abisme tenebrós entre uns i altres».

Diari de Girona, 27 d'octubre de 2019

14 d’octubre de 2019

La por al servei dels estats

Segurament una de les emocions que ens fa més manipulables i dòcils és la por. La por ens torna irracionals, perquè activa els instints més primaris, els ressorts atàvics de la supervivència. La por és rudimentària i immediata, punyent i corcadora, per això ens fa tan vulnerables, ens infantilitza, ens bestialitza o ens redueix a cendres. Per por combatem o obeïm consignes, renunciem als nostres drets o justifiquem certes injustícies. La por ens immobilitza i ens encarcara: deixem de fer moltes coses per por, ens en perdem moltes altres. O, impulsats per aquesta mateixa por, actuem precipitadament, impulsivament, sovint esperonats per prejudicis, clixés o meres suposicions. La por amaga sempre un punt d’ignorància, d’obscuritat, de manera que desboca la imaginació i engrandeix els seus propis monstres. De la por al pànic, doncs, hi ha un sol pas. I la por i l’odi s’alimenten mútuament.
Tot això ho saben i ho han sabut sempre els governs i en general qualsevol forma de poder. De fet, els estats s’han sustentant tradicionalment en la por, han crescut i s’han enfortit a l’entorn de la por. Perquè l’estat es presenta sempre com a garantia contra aquesta por, com a pare protector, com a força suprema que pot vèncer qualsevol amenaça. Per això mateix els estats necessiten enemics que provoquin i mantinguin viva aquesta por, enemics interns o externs, reals o inventats. Durant la Guerra Freda, per exemple, les dues grans potències mundials, la URSS i els Estats Units, van justificar la carrera espacial i armamentística, l’espionatge i la vulneració de llibertats, la manipulació informativa i la propaganda, gràcies a la por que provocava l’enemic, és a dir, l’altre, el diferent (el comunista o el capitalista, en aquest cas).

L’Estat Espanyol ho ha tingut sempre molt clar: l’enemic, i doncs, la por, eren a casa i calia combatre’ls amb tots els mitjans de què disposa un estat, que són molts i sovint molt atroços. El franquisme va insistir fins a la nàusea que els enemics eren -a banda de la conspiració judeomaçònica- els rojos i els separatistes, i així va justificar i sostenir una de les repressions més bàrbares i llargues que ha patit un país. L’actual democràcia, hereva del franquisme, va continuar atiant la por al separatisme i durant anys i panys el País Basc va donar molts rèdits electorals. Avui, el gran enemic són els separatistes catalans i tot, absolutament tot, sembla justificable per parar-los els peus. 

Diari de Girona, 13 d'octubre de 2019