30 de setembre de 2019

En Puig


Fa cosa de trenta anys, caminant per Begur amb un meu amic, ens vam trobar en Josep Puig. Li vaig preguntar com estava i em va respondre: «Aquí, anar esperant la mort». La seva resposta ens va fer somriure, de fet encara la recordem de tant en tant, amb el meu amic; s’ha convertit en una mena de sentència, en un clàssic de les nostres converses. Perquè allò que semblava un estirabot o un acudit, amagava un profund coneixement de la vida, revelava tota la lucidesa d’aquell home de barba eterna i veu d’actor, artista de soca-rel.

La mort el va esperar a ell fins dimarts passat. La mort i en Puig es van estar esperant i sotjant durant vuitanta-vuit anys. I en tot aquest temps, no es va estar mai quiet, no en sabia, no podia. Va pintar (la petita, estreta i recòndita sala-taller L’Ou era una delícia), va dirigir i protagonitzar pel·lícules, va ser cartellista i pessebrista, va donar classes, va fer de director i actor de teatre, va participar a les Carrosses, va col·laborar amb tot allò que se li demanava, fins i tot va escriure guions, un dels quals vaig convertir en un conte. Però tot això ja ho sap tothom, era un home conegut, expansiu, generós, algú a qui Palafrugell hauria de dedicar un espai públic per agrair-li tot el talent que hi va esmerçar. Jo vull parlar més aviat del Puig que m’acollia a casa seva, que durant un temps va ser com casa meva, perquè em vaig fer gran al costat del seu fill Marc. Jo vull parlar del seu tarannà crític, inconformista, àcrata, que et sacsejava i et feia adonar de moltes coses, la primera de les quals era que en Puig, per bé i per mal, trencava motlles. El seu sentit de l’humor era esmoladíssim, de vegades ombrívol o macabre, però sempre perspicaç i revelador. Aquests darrers anys, sempre que me’l trobava em deia que s’alegrava molt que fos escriptor, i sé que ho deia sincerament perquè hi havia una espurna d’orgull a la seva mirada, la complicitat d’algú que sap com n’és, de difícil, obrir-se pas en el món artístic sense renunciar als teus principis i conviccions i sense adular els que remenen les cireres.
Fa poc, rellegint Mar brut de Joan Vinyoli, vaig recordar aquella sentència d’en Puig. Vinyoli conclou el seu poema afirmant que la vida no consisteix en altra cosa que en «jocs/ per ajornar la mort». És cert, la mort ens espera sempre, però mentrestant podem intentar convertir la vida en alguna cosa de profit. En Puig, a través del seu art i la seva actitud, no va deixar mai d’intentar-ho, per això em mereix tota l’estima i admiració. El trobaré molt a faltar.

Diari de Girona, 29 de setembre de 2019