8 de juliol de 2019

Ells

Com cada any, aquests dies em trobo cues i cues a la carretera, embussos, retencions... Del cotxe estant em miro els altres vehicles: audis, mercedes, porshe... en la seva majoria, que es dirigeixen -és un dir- a les seves segones residències de la Costa Brava: mansions arran de mar o penjades als penya-segats per continuar dominant la vista i el món, cases luxoses (en diuen exclusives) per passar-hi amb prou feines unes setmanes l’any, immensos jardins de gespa amb mobles de teca i piscines olímpiques, una flota de minyones i -si cal- mainaderes per als fills. Però sigui com sigui el cotxe, tots fan cara d’emprenyats (no puc dir-ho amb un altre adjectiu), tots semblen amargats o perplexos davant el que passa temporada sí, temporada també. No estan avesats a esperar-se, tenen pressa, frisen per arribar a lloc, per això tot sovint panteixen, esbufeguen i toquen el clàxon amb insistència com si, en comptes d’una botzina, fos una vareta màgica que pogués descongestionar les carreteres en un obrir i tancar d’ulls.
I jo no puc deixar d’observar-los: és un espectacle humà hipnòtic, un experiment sociològic, un contrast massa bèstia entre la seva vida i la meva, entre la seva concepció del món i la meva. Me’ls imagino arribant a lloc i sospirant, perquè el viatge sempre els fa nosa, no en saben gaudir, com una part més de les vacances. Surten d’un vehicle caríssim per ficar-se en una casa caríssima, passen d’un cau a un altre, sempre aïllats, com si temessin contaminar-se. S’estaran totes les vacances en aquell jardí de gespa i en aquella gran piscina. Rebran amics a casa i aniran a sopar a casa dels amics, sortiran junts amb el iot i fondejaran lluny de la platja.
No crec que hagin passejat mai per un camí de ronda i s’hagin anat aturant a cada cala per nedar-hi o agafar un grapat de pallerides (de fet, no crec pas que sàpiguen què són les pallerides). No crec tampoc que es llevin a trenc d’alba per caminar pels corriols, arran de riera, amb aquella frescor purificadora. Dubto que mai hagin anat a l’hort per collir les primeres tomates de pera, que són flairoses i suaus, amb les darreres llums del dia. No me’ls imagino estirats a terra, amb un bri d’herba a la boca, esperant que les estrelles fugaces creuïn el firmament.
El trànsit es va descongestionant i ells acceleren. Em poso al carril de la dreta, i els veig avançar llampants. Aviat són només un punt minúscul, insignificant, com un insecte. Llavors somric, em poso música i gaudeixo del camí de tornada.

 Diari de Girona, 7 de juliol de 2019