22 de juliol de 2019

Educar en la consciència


Trobo a faltar moltes coses en l’educació, una mena de forats negres, de llacunes i clapes que s’haurien d’omplir o refer. Hi trobo a faltar, en primer lloc, un assoliment conscient i ferm de la llengua, perquè el llenguatge és allò que ens permet pensar, comunicar-nos i abastar el món; som essencialment éssers lingüístics i dominar el llenguatge vol dir també disposar de més armes i recursos per defensar-nos i copsar la realitat i els seus matisos. M’hi manca també la poesia, entesa com un joc amb la llengua, com una melodia de paraules, com una eina per explorar els laberints de la raó i una fórmula gairebé màgica de traspassar, amb metàfores i símbols, molts límits. I la música, també demana més presència, perquè afina la sensibilitat, perquè obre un univers d’harmonies i arriba directa a l’ànima, com una intuïció vigorosa. Tampoc entenc per què la filosofia no entra a les escoles des dels primers cursos per ensenyar la mainada a raonar amb subtilesa, a argumentar, deduir, inferir... i qüestionar-se amb sentit crític tot allò que els envolta.
És clar que també ens haurien d’aportar informacions més pragmàtiques. En algun moment de la nostra educació ens haurien de dotar d’habilitats i coneixements per moure’ns en aquesta xarxa (o teranyina) que és el sistema capitalista: nocions d'economia, de comptabilitat, petites escletxes fiscals i legals per rendibilitzar els nostres esforços i diners. Els alumnes haurien de rebre xerrades sobre nutrició i alimentació, perquè -és una obvietat que sovint s’oblida- som el que mengem. Per això mateix caldria incidir en el coneixement del propi cos, a través de l’esport però també de la dansa o el teatre, per exemple. I els docents haurien de tenir més llibertat i temps per sortir de les aules, per mostrar a fora el que es fa a dins dels centres, per demanar la implicació dels pares i per portar els seus alumnes a conèixer l’entorn i participar de les activitats culturals. I algunes d’aquests sortides haurien de propiciar el contacte amb la natura, despertar la sensibilitat pel medi ambient, recuperar el gust per la contemplació de la bellesa.

Em sembla que tot plegat ajudaria els nostres fills a prendre consciència del fet de viure, vull dir de no passar per la vida de puntetes, com un autòmat, fent simplement el que ens diuen que hem de fer i pensant el que volen que pensem. Potser, al cap i a la fi, l’educació ens ha d’oferir l’oportunitat de ser una mica més lliures.


Diari de Girona, 21 de juliol de 2019

8 de juliol de 2019

Ells

Com cada any, aquests dies em trobo cues i cues a la carretera, embussos, retencions... Del cotxe estant em miro els altres vehicles: audis, mercedes, porshe... en la seva majoria, que es dirigeixen -és un dir- a les seves segones residències de la Costa Brava: mansions arran de mar o penjades als penya-segats per continuar dominant la vista i el món, cases luxoses (en diuen exclusives) per passar-hi amb prou feines unes setmanes l’any, immensos jardins de gespa amb mobles de teca i piscines olímpiques, una flota de minyones i -si cal- mainaderes per als fills. Però sigui com sigui el cotxe, tots fan cara d’emprenyats (no puc dir-ho amb un altre adjectiu), tots semblen amargats o perplexos davant el que passa temporada sí, temporada també. No estan avesats a esperar-se, tenen pressa, frisen per arribar a lloc, per això tot sovint panteixen, esbufeguen i toquen el clàxon amb insistència com si, en comptes d’una botzina, fos una vareta màgica que pogués descongestionar les carreteres en un obrir i tancar d’ulls.
I jo no puc deixar d’observar-los: és un espectacle humà hipnòtic, un experiment sociològic, un contrast massa bèstia entre la seva vida i la meva, entre la seva concepció del món i la meva. Me’ls imagino arribant a lloc i sospirant, perquè el viatge sempre els fa nosa, no en saben gaudir, com una part més de les vacances. Surten d’un vehicle caríssim per ficar-se en una casa caríssima, passen d’un cau a un altre, sempre aïllats, com si temessin contaminar-se. S’estaran totes les vacances en aquell jardí de gespa i en aquella gran piscina. Rebran amics a casa i aniran a sopar a casa dels amics, sortiran junts amb el iot i fondejaran lluny de la platja.
No crec que hagin passejat mai per un camí de ronda i s’hagin anat aturant a cada cala per nedar-hi o agafar un grapat de pallerides (de fet, no crec pas que sàpiguen què són les pallerides). No crec tampoc que es llevin a trenc d’alba per caminar pels corriols, arran de riera, amb aquella frescor purificadora. Dubto que mai hagin anat a l’hort per collir les primeres tomates de pera, que són flairoses i suaus, amb les darreres llums del dia. No me’ls imagino estirats a terra, amb un bri d’herba a la boca, esperant que les estrelles fugaces creuïn el firmament.
El trànsit es va descongestionant i ells acceleren. Em poso al carril de la dreta, i els veig avançar llampants. Aviat són només un punt minúscul, insignificant, com un insecte. Llavors somric, em poso música i gaudeixo del camí de tornada.

 Diari de Girona, 7 de juliol de 2019