12 de maig de 2019

Racionalitat poètica

Quan estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia" significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia, si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies, significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós, espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua, fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia, per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.
Però, ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los -sempre a través de la paraula- és una barreja constant i indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites, moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no, el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors? No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica, l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges i flors i, sobretot, La mort i la primavera.

Diari de Girona, 12 de maig de 2019