4 de març de 2019

Poesia inesgotable


          Els meus primers contactes amb la poesia devien ser força vagues i difusos, potser a través de la música; però en qualsevol cas els associo al ritme de les paraules, a la melodia i a l'harmonia d'uns mots que m'atrapaven més enllà del seu significat, que només entreveia o intuïa. Era, doncs, un lligam instintiu, una mena d'atracció irresistible cap a la paraula i el seu so. S'assemblava, per tant, a un joc, en definitiva, perquè, com qualsevol joc, m'ajudava a comprendre, em plantejava un repte, una endevinalla, i així anava simulant, provant i experimentant. Ras i curt: m'anava enriquint i tot plegat deixava pòsit.

      A l'adolescència aquesta relació va esdevenir a poc a poc conscient i, per tant, més sòlida i estable. Per això es va produir un procés d'interiorització dels poemes, un intent de posseir-los com un objecte preciós i necessari: memoritzant-los, anotant-los en un bloc, al marge de la llibreta, folrant-ne la carpeta o omplint-ne les parets de l'habitació (amb aquella urgent passió de l'adolescència, és clar). En el fons, el que pretenia -encara sense saber-ho- era "anostrar" els poemes, una paraula esplèndida que tant vol dir fer nostre, com formar a la nostra manera, com traduir a la nostra llengua.
        Durant el període universitari, els meus estudis de filosofia es van anar barrejant -o potser caldria dir que es van anar complementant- cada vegada més amb la lectura de poesia, segurament perquè ja pressentia que, tant l'una com l'altra, s'interrogaven sobre els grans assumptes vitals, per bé que utilitzessin camins i recursos diferents. Va ser una lectura eclèctica, de vegades suggerida per professors o per companys, però més sovint espigolada de manera intuïtiva i anàrquica. Aquesta lectura àvida, impulsiva, una mica caòtica, em va servir per garbellar continguts i interessos, per afinar el criteri i, doncs, per fer-me els amics-poetes que m'acompanyarien de per vida.
          I a l'edat adulta, ja subjugat per la lectura, els poemes van anar madurant lentament, gràcies a tot aquest periple vital/poètic i després de petites victòries i fracassos, d'alguna frustració i de moments reveladors i estimulants que van representar tota una experiència de plenitud intel·lectual. Ara, doncs, els poemes tornen i retornen, com qui passa i torna a passar per un camí fressat i cada cop el fa més ample i planer, per bé que mai no l'esgota.

Diari de Girona, 3 de març de 2019