19 de març de 2019

Centenari Salinger


Aquest 2019 es compleixen cent anys del naixement de J. D. Salinger, autor nord-americà d'obra escassa però de profunda petjada. Nascut a Nova York, on va situar bona part del les seves històries, va ser un mestre del conte, tot i que és sobretot conegut per la novel·la The Catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol), publicada el 1951. La vida de Salinger està envoltada de llegenda i misteri, i segurament de molts tòpics que es van repetint i perpetuant, cosa que ha desvirtuat el valor i la comprensió de la seva obra.
Em sembla que un dels grans temes de l'obra de Salinger és la incomunicació, la incapacitat humana per elaborar un discurs que ens apropi a la resta, que ens ajudi a teixir complicitats en comptes de malentesos que cada cop ens aïllen més i més. Els seus personatges viuen enxarxats en una mena de paradoxa: per una banda volen fer-se entendre, acostar-se als altres, compartir els seus neguits i desitjos, però per l'altra només troben incomprensió i rebuig o són incapaços d'adaptar-se a les normes socials, generalment absurdes, banals i hipòcrites. És cert que sovint totes aquestes vicissituds s'expliquen des de l'humor, des d'una ironia que de vegades pren una volada sarcàstica i mordaç, però sempre s'hi acaba descobrint un profund desencant, un dolor punyent i una enorme frustració (que pot desembocar en la fugida o fins i tot en el suïcidi). Tot plegat ho trobem als seus contes, petites peces de gran concisió, hàbilment narrades, amb diàlegs trepidants, vius, intensíssims. Però és Holden Caulfield, el protagonista de The Catcher in the Rye, qui encarna millor que ningú aquesta desubicació, aquesta desorientació davant un món que ni comprèn i el comprèn a ell. I no només perquè sigui un adolescent, crític i rebel davant el món adult, sinó perquè la seva barreja de lucidesa i ingenuïtat, de sensatesa i bogeria, l'acaben convertint en una mena de Quixot que recorre els carrers de Nova York a la recerca d'un ideal, d'una realitat segura i fiable, d'una vida lluny dels convencionalismes i la falsedat. Malgrat tot, el seu viatge resulta en va, perquè tot acaba perdent consistència, tot esdevé superficial, pura aparença. Només la infantesa, com un paradís sòlid i càlid, ple de veritat i senzillesa, sembla redimir-nos com a humans. És per això que Holden voldria viure eternament dins aquell poema-cançó que ens parla d'un camp de sègol i ser qui vigila que els nens no caiguin per aquell precipici que tothora els tempta i els assetja. 

Diari de Girona, 17 de març de 2019