8 de gener de 2019

Víctimes de la fama

Hi ha molta gent que donaria un braç i part de l'altre per ser famós. Gent que voldria enfilar-se ben amunt, fins al cim del cim, per mirar-s'ho tot des de dalt, des de lluny, per sobre de tot i de tothom. Hi ha moltíssimes persones que es deleixen per ser conegudes i reconegudes, afalagades i estimades sense fi, centre de mira i d'atenció permanent, petits déus amb milions d'adeptes que els segueixen i els idolatren. Alguns, àvids, voraços, arriben a la fama escalant, reptant o trepitjant tot allò que els obstaculitza el camí. D'altres hi arriben per mèrits propis, per una rara barreja de talent i intuïció, d'ambició, tenacitat i abnegació. També és veritat que alguns altres acaben sent famosos sense ni voler-ho, gairebé per sorpresa, sense haver-ho sospitat. El que em sembla que gairebé tots ells experimenten, en el punt àlgid de la seva fama, és una gran solitud, una sensació de buidor, de superficialitat, de pèrdua i desorientació.
Superat per la beatlemania, per un entorn asfixiant, per una popularitat que no podia assimilar, John Lennon va compondre Help: una crida desesperada d'ajuda, un afany per recuperar el seny i la placidesa del passat, per mantenir una independència i una joia que la fama anava devorant, un desig de -com diu la cançó- "tornar a tocar de peus a terra". Anys després, Lennon va explicar que, mentre escrivia Help, no era conscient de tota l'amargor i solitud que desprenia la cançó. La mateixa solitud i amargor que va sentir en molts moments Elvis Presley, a qui Lennon esmenta, o tantes altres estrelles del rock com Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison, tots ells morts prematurament i engolits pel seu propi personatge. Semblantment els va passar a molts actors i actrius, enlairats per una popularitat que els allunyava cada cop més de la vida real, dels amics i dels familiars, de les petites certeses que ens ajuden a viure, que els anava isolant i els demanava cada vegada un preu més alt per mantenir-la. Un dels exemples més desoladors és el de Marilyn Monroe.

Fins i tot la literatura ha tingut víctimes de la fama. J.D. Salinger, de qui celebrem el centenari aquest 2019, no va pair mai la popularitat que va comportar la publicació de The Catcher in the Rye (1951) i es va recloure per intentar fugir de totes les mirades. Potser, en el fons, volia seguir al peu de la lletra les recomanacions del protagonista de la seva novel·la: "No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom".

Diari de Girona, 6 de gener de 2019