21 de gener de 2019

Sa Riera, el paradís devastat


Els meus avis vivien a sa Riera, en una caseta envoltada de pins que deixaven entreveure el mar i les sirenes de les Medes. Les feixes anaven guanyant terreny a la muntanya, com escales immenses que pugessin cap al cel. En algunes s'hi escampaven ceps ja envellits, en d'altres hi creixien fruiters ufanosos i la resta eren terres silvestres flairoses de romaní i farigola on jugàvem a tots els jocs que sabíem inventar. També hi havia un pou tenebrós on sovint queia la pilota i un colomar i un galliner i una bassa amb ànecs cridaners. El meu avi tenia cura de l'hort amb una dedicació reverencial i la meva àvia trescava tot el dia pertot arreu. D'aquella arcàdia, en dèiem sa Vinya, nom de connotacions bíbliques i que també significa un lloc profitós i exuberant.
Quan anava a l'institut, sovint em quedava a dinar a cals meus avis. Havent dinat, ells feien una becaina i jo m'esquitllava feixes amunt fins a trobar un lloc arrecerat i còmode on estudiar. Recordo, per exemple, haver repassat els apunts de Jacobé i El quadern gris en algun d'aquells racons. Però sobretot recordo haver llegit poemes de Costa i Llobera, de Maragall i de Carner. I si ho recordo tan bé és perquè tenia la sensació que la natura i el paisatge que m'embolcallaven eren els mateixos que sorgien d'aquells versos. Era com si hi hagués una correspondència perfecta entre el poeta i jo: de la terra en naixia la paraula i la paraula retornava, agraïda, a la terra en forma de poema. Segurament va ser llavors, encara intuïtivament, quan vaig copsar el poder de la literatura i el seu vincle insubornable amb la terra, la natura i el paisatge.

Ara no hi ha fruiters ni ceps ni hort. Tampoc hi ha cap galliner ni colomar ni bassa amb ànecs. Ni tan sols hi resta la caseta i els pins que l'envoltaven. Les màquines ho han devastat tot. Tot. Queda, això sí, un esvoranc colossal al ventre de la muntanya, com una ferida mortal. Diuen que hi construiran habitatges "de luxe" (suposo que volen dir superflus), "en plena naturalesa" i "en una zona verge de la Costa Brava". Tot plegat sembla una perversió del llenguatge o una exhibició de cinisme o una broma macabra. Volen beneficis més enllà de qualsevol límit material o moral. Volen un paradís exclusiu i, per obtenir-lo, han arrasat el paradís que ja existia. Avui aquella natura i aquell paisatge només perviuen en la literatura que, com un eco, ens anirà evocant tot el que hem perdut i malmenat, i ens recordarà fins a la nàusea la misèria i la corrupció que ens esclavitzen. 

Diari de Girona, 20 de gener de 2019