8 de juliol de 2019

Ells

Com cada any, aquests dies em trobo cues i cues a la carretera, embussos, retencions... Del cotxe estant em miro els altres vehicles: audis, mercedes, porshe... en la seva majoria, que es dirigeixen -és un dir- a les seves segones residències de la Costa Brava: mansions arran de mar o penjades als penya-segats per continuar dominant la vista i el món, cases luxoses (en diuen exclusives) per passar-hi amb prou feines unes setmanes l’any, immensos jardins de gespa amb mobles de teca i piscines olímpiques, una flota de minyones i -si cal- mainaderes per als fills. Però sigui com sigui el cotxe, tots fan cara d’emprenyats (no puc dir-ho amb un altre adjectiu), tots semblen amargats o perplexos davant el que passa temporada sí, temporada també. No estan avesats a esperar-se, tenen pressa, frisen per arribar a lloc, per això tot sovint panteixen, esbufeguen i toquen el clàxon amb insistència com si, en comptes d’una botzina, fos una vareta màgica que pogués descongestionar les carreteres en un obrir i tancar d’ulls.
I jo no puc deixar d’observar-los: és un espectacle humà hipnòtic, un experiment sociològic, un contrast massa bèstia entre la seva vida i la meva, entre la seva concepció del món i la meva. Me’ls imagino arribant a lloc i sospirant, perquè el viatge sempre els fa nosa, no en saben gaudir, com una part més de les vacances. Surten d’un vehicle caríssim per ficar-se en una casa caríssima, passen d’un cau a un altre, sempre aïllats, com si temessin contaminar-se. S’estaran totes les vacances en aquell jardí de gespa i en aquella gran piscina. Rebran amics a casa i aniran a sopar a casa dels amics, sortiran junts amb el iot i fondejaran lluny de la platja.
No crec que hagin passejat mai per un camí de ronda i s’hagin anat aturant a cada cala per nedar-hi o agafar un grapat de pallerides (de fet, no crec pas que sàpiguen què són les pallerides). No crec tampoc que es llevin a trenc d’alba per caminar pels corriols, arran de riera, amb aquella frescor purificadora. Dubto que mai hagin anat a l’hort per collir les primeres tomates de pera, que són flairoses i suaus, amb les darreres llums del dia. No me’ls imagino estirats a terra, amb un bri d’herba a la boca, esperant que les estrelles fugaces creuïn el firmament.
El trànsit es va descongestionant i ells acceleren. Em poso al carril de la dreta, i els veig avançar llampants. Aviat són només un punt minúscul, insignificant, com un insecte. Llavors somric, em poso música i gaudeixo del camí de tornada.

 Diari de Girona, 7 de juliol de 2019

14 de juny de 2019

Bèsties


No puc separar la meva infantesa dels animals. Primer de tot, els animals domèstics: sobretot gossos, que eren els meus companys de jocs i aventures, sempre fidels, sempre protectors; i també tot l’aviram de cals meus avis: les gallines, les pintades, els ànecs, els indiots i el paó, que cada cop que desplegava el plomatge ens convocava, bocabadats, al seu voltant. Mil vegades vaig intentar fugir de les pessigades de les oques i mil vegades vaig fracassar. Al mas on anàvem a buscar la llet, m’entretenia acaronant els vedells, raspallant el matxo o mirant, amb prevenció, les immenses truges que es rebolcaven pel fang. I sovint aprofitava el viatge per abastar un grapat de fulles de morera per als cucs de seda que, com tots els nens de la meva generació, guardava en una capsa de sabates fins que ens n’atipàvem.
De tornada cap a casa era freqüent trobar-se lluerts, d’un verd lluent i hipnòtic, i sargantanes que paraven el sol en parets de pedra seca: em faltava temps per caçar-les i escuar-les per veure, novament fascinat, com aquell apèndix es movia sol, separat del cos, com una serp de les que també s’encauaven entre aquells rocs. Els esquirols saltaven de branca en branca, amb les cues estarrufades, i de tant en tant una pinya rosegada et passava arran. Durant un temps, els conills de bosc van agafar una malaltia que els inflava i deformava el cap i es quedaven immòbils, com perduts, al marge d’un camp o al mig d’un corriol, i em feien una pena infinita, com aquells eriçons esclafats al mig de la carretera. A la primavera, si havia bufat la tramuntana, ensopegaves sovint amb algun pardal caigut del niu, que estirava el coll i badava el bec perquè el peixessis. I si tenies temps –que sempre en tenies- podies fer marrada i arribar-te fins a la bassa on les granotes, eternament confiades, es deixaven agafar a mans nues per fer llavors salts i acrobàcies al teu voltant. Els calàpets, en canvi, eren indefectiblement torturats: burxats amb una branca fins que es botien i expel·lien aquell suc verinós. La mateixa sort patien els abellots i borinots, que atrapàvem al vol, dins d’un pot de vidre que sacsejàvem fins que l’insecte quedava marejat i atuït i, doncs, a la nostra mercè. I encara restaven els dies de mar: julivies iridescents, garoines i musclos arrapats al rocam, lluites aferrissades amb pops i crancs...
Va ser durant aquella època que, a l’escola, ens van fer llegir El zoo d’en Pitus. A qui li pot estranyar que xalés tant i tant amb aquella lectura!


Diari de Girona, 9 de juny de 2019


27 de maig de 2019

Els depredadors de la Costa Brava


Deia Pla que s’havia enamorat sovint d’un paisatge, però que mai s’havia pogut enamorar d’una persona. Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava, va escriure: «Sempre he cregut que l’home, si no és una expressió personal del territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d’un test, ve a ser quelcom d’insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre’s al camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d’aquells ocells que tant l’embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura. Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s’hi va lliurar sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en un personatge més de les seves obres... I només parlo de la literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o de la fotografia i del cinema.
Hi ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se’l pot mirar de pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic. Se’l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte. Se’l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s’hi voldria fondre o integrar. Se’l pot evocar fins i tot quan no hi és o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre. La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar d’obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber, potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional, moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions sentimentals, culturals, històriques... El dia que -com qualsevol mortal- els toqui tornar a la terra, és molt probable que els escupi. 


Diari de Girona, 26 de maig de 2019

12 de maig de 2019

Racionalitat poètica

Quan estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia" significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia, si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies, significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós, espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua, fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia, per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.
Però, ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los -sempre a través de la paraula- és una barreja constant i indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites, moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no, el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors? No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica, l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges i flors i, sobretot, La mort i la primavera.

Diari de Girona, 12 de maig de 2019

30 d’abril de 2019

Groc

L'agost del 2017, Susana Ruiz, amb tota generositat, em va regalar una sessió fotogràfica. Necessitava imatges per a la promoció d'un nou llibre, per a la meva web i l'entrada a la Viquipèdia. No sé mai com posar-m'hi, a les fotos: em sento encarcarat, forçat, incòmode. La fotògrafa, però, va aconseguir que em relaxés, que no pensés que m'estaven retratant, va aconseguir que els somriures fossin naturals i el rostre no semblés de cera. Vam fer la sessió a fora, en un pati interior, a primera hora del dematí, amb un aire fresquet i agradable, cercant els millors racons i la millor llum. Malgrat el model, el resultat fa molt de goig: són imatges vives, còmplices, espontànies, en les quals m'hi reconec. Tot el mèrit és de la fotògrafa, no cal dir-ho.
Algunes d'aquestes fotos han sortit després a diversos diaris i revistes, a la solapa dels meus llibres, a cartells de diferents presentacions, xerrades o clubs de lectura. També han circulat per les xarxes socials per difondre diverses activitats literàries. El fons d'algunes d'aquestes fotos és groc. I ho és perquè un dels racons del pati on es van fer estava pintat de groc i afavoria la llum i l'enquadrament de les imatges. És groc com podia haver estat verd, blau o carbassa (el meu color preferit, tot i les connotacions polítiques que té). És groc perquè és un de tants colors amb què es pinta, es veu i es viu el món. Però alguns, malalts de suspicàcia, hi han vist intencions polítiques perverses, d'altres fins i tot s'han queixat de com es pot utilitzar una imatge per enviar missatges subliminars, i alguns altres han arribat a dir que era intolerable que un organisme públic exhibís una fotografia amb aquest fons groc. Faria riure si no fos veritat. És certament grotesc, delirant i tristíssim alhora. I és que les fotos, a més, es van fer -ho repeteixo tant com calgui- l'agost del 2017, és a dir, abans del referèndum de l'1 d'octubre, abans dels presos polítics i dels llaços grocs. Però tant li fa que intenti argumentar tot això, tampoc no m'escolten. Veuen fantasmes a tot arreu, cerquen desesperadament la provocació, el conflicte; necessiten un enemic encara que se l'hagin d'inventar. Estan encegats pel groc i, per això, són incapaços de veure matisos. Viuen atrapats en la pobresa moral i espiritual del blanc i negre, potser perquè els recorda aquells temps en què qualsevol altre color i pensament eren reprimits amb brutalitat.

Diari de Girona, 28 d'abril de 2019


15 d’abril de 2019

Capote i Palamós


Nascut el 1924 a Nova Orleans, al sud conservador i tradicionalista, la infantesa de Truman Capote va ser -segons el seu mateix testimoni- solitària i trista, però constantment evocada i mitificada a la seva obra. La recerca d'un lloc al món, d'una identitat sexual, d'una explicació poètica de la realitat ja apareixen amb una força trasbalsadora a la seva primera novel·la, Altres veus, altres àmbits (1948). El pas pel periodisme, la relació d'amor-odi amb l'alta societat nord-americana, l'alcoholisme i les drogues van anar desdibuixant l'escriptor per caricaturitzar el personatge. Com a Oscar Wilde o al nostre Pla, se li atribueixen un munt de frases enginyoses i situacions extravagants. I tot plegat potser ha fet oblidar o ha amagat que Capote era un escriptor potentíssim, d'un lirisme suggeridor, d'una prosa esmolada i alhora elegant, valent i transgressora quan cal, però sense perdre mai el nord i la solidesa.
Esmorzar al Tiffany's (1958) li va atorgar una gran popularitat i va ser portada al cinema, dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Audrey Hepburn. I Música per camaleons (1980), un magistral recull de relats, va ser una de les seves darreres obres: crua, poètica, ambiguament seductora. Però, sens dubte, la majoria de lectors recorden Capote per ser l'autor de la novel·la A sang freda (1966), basada en el brutal assassinat d'una família en un petit poble de Kansas. Capote va llegir la notícia al New York Times i de seguida va quedar atrapat per aquella tràgica història, que el desgastaria gairebé fins a destruir-lo.
Bona part d'aquesta novel·la es va escriure durant els períodes que Truman Capote va passar a Palamós els anys 1960, 1961 i 1962. La història l'anava obsessionant, la relació personal que havia mantingut amb els autors del crim l'havia marcat profundament i la incertesa per si acabarien sent penjats també el neguitejava. Des de Palamós, el 10 de setembre de 1962, poc després de la mort de la seva estimada Marilyn Monroe, va escriure aquesta carta al seu editor Bennett Cerf, fundador de Random House: "Crec que la meva feina et complaurà. Si pensaves que la primera meitat del llibre era apassionant, espera a veure’n la segona! No obstant, és veritat que es tracta de l’obra més difícil que he escrit en la meva vida (i tant si ho és), una obra dolorosa amb la qual he conviscut dia i nit durant molt temps. Però haurà valgut la pena: ho sé".

Diari de Girona, 14 d'abril de 2019





24 de març de 2019

Llegendes de nit

Llegendes de nit

Editorial: Edicions Sidillà. Primera edició, febrer 2019
Pàgines: 361
Il·lustracions: David Granato


       Llegendes de nit ens parla de les nits més màgiques de l'any: Sant Joan, Tots Sants, Nadal i Cap d'Any a totes les comarques catalanes
Vinculada al solstici d'estiu, la diada de Sant Joan simbolitza el renaixement de la natura i, es practiquen tota mena de ritus secrets: encanteris, remeis, ordalies o sortilegis, que han donat origen a moltes llegendes. És quan es manifesten un estol d'éssers fabulosos com els follets, els nyitos, els menairons o les llufes, protagonistes també d'un munt d'històries.
Tots Sants és una diada plena de respecte i devoció davant el misteri de la mort. Ànimes i espectres tornen a la vida per enllestir assumptes pendents o pagar les malifetes: són llegendes   inquietants, esgarrifoses que ens posen en contacte amb la part més fosca i enigmàtica de la nostra existència.
La nit de Nadal, en canvi, s'associa amb el solstici d'hivern, la natura s'encalma i la gent  s'arrauleix a la llar, a l'escalf del foc i d'un bon àpat. És una celebració religiosa, però també amb elements profans com el mateix tió. Aquesta nit sorgeixen éssers fantàstics com en Fumera, el Pelut, la Pesanta o l'Esgarrapadones. Però és sobretot la nit de Cap d'Any quan les forces del mal prenen el comandament: bruixes, bruixots i totes les formes que adopta el dimoni.
Totes aquestes llegendes són el testimoni del nostre desig d'entendre el món i donar-li una explicació a través de la paraula.

19 de març de 2019

Centenari Salinger


Aquest 2019 es compleixen cent anys del naixement de J. D. Salinger, autor nord-americà d'obra escassa però de profunda petjada. Nascut a Nova York, on va situar bona part del les seves històries, va ser un mestre del conte, tot i que és sobretot conegut per la novel·la The Catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol), publicada el 1951. La vida de Salinger està envoltada de llegenda i misteri, i segurament de molts tòpics que es van repetint i perpetuant, cosa que ha desvirtuat el valor i la comprensió de la seva obra.
Em sembla que un dels grans temes de l'obra de Salinger és la incomunicació, la incapacitat humana per elaborar un discurs que ens apropi a la resta, que ens ajudi a teixir complicitats en comptes de malentesos que cada cop ens aïllen més i més. Els seus personatges viuen enxarxats en una mena de paradoxa: per una banda volen fer-se entendre, acostar-se als altres, compartir els seus neguits i desitjos, però per l'altra només troben incomprensió i rebuig o són incapaços d'adaptar-se a les normes socials, generalment absurdes, banals i hipòcrites. És cert que sovint totes aquestes vicissituds s'expliquen des de l'humor, des d'una ironia que de vegades pren una volada sarcàstica i mordaç, però sempre s'hi acaba descobrint un profund desencant, un dolor punyent i una enorme frustració (que pot desembocar en la fugida o fins i tot en el suïcidi). Tot plegat ho trobem als seus contes, petites peces de gran concisió, hàbilment narrades, amb diàlegs trepidants, vius, intensíssims. Però és Holden Caulfield, el protagonista de The Catcher in the Rye, qui encarna millor que ningú aquesta desubicació, aquesta desorientació davant un món que ni comprèn i el comprèn a ell. I no només perquè sigui un adolescent, crític i rebel davant el món adult, sinó perquè la seva barreja de lucidesa i ingenuïtat, de sensatesa i bogeria, l'acaben convertint en una mena de Quixot que recorre els carrers de Nova York a la recerca d'un ideal, d'una realitat segura i fiable, d'una vida lluny dels convencionalismes i la falsedat. Malgrat tot, el seu viatge resulta en va, perquè tot acaba perdent consistència, tot esdevé superficial, pura aparença. Només la infantesa, com un paradís sòlid i càlid, ple de veritat i senzillesa, sembla redimir-nos com a humans. És per això que Holden voldria viure eternament dins aquell poema-cançó que ens parla d'un camp de sègol i ser qui vigila que els nens no caiguin per aquell precipici que tothora els tempta i els assetja. 

Diari de Girona, 17 de març de 2019



4 de març de 2019

Poesia inesgotable


          Els meus primers contactes amb la poesia devien ser força vagues i difusos, potser a través de la música; però en qualsevol cas els associo al ritme de les paraules, a la melodia i a l'harmonia d'uns mots que m'atrapaven més enllà del seu significat, que només entreveia o intuïa. Era, doncs, un lligam instintiu, una mena d'atracció irresistible cap a la paraula i el seu so. S'assemblava, per tant, a un joc, en definitiva, perquè, com qualsevol joc, m'ajudava a comprendre, em plantejava un repte, una endevinalla, i així anava simulant, provant i experimentant. Ras i curt: m'anava enriquint i tot plegat deixava pòsit.

      A l'adolescència aquesta relació va esdevenir a poc a poc conscient i, per tant, més sòlida i estable. Per això es va produir un procés d'interiorització dels poemes, un intent de posseir-los com un objecte preciós i necessari: memoritzant-los, anotant-los en un bloc, al marge de la llibreta, folrant-ne la carpeta o omplint-ne les parets de l'habitació (amb aquella urgent passió de l'adolescència, és clar). En el fons, el que pretenia -encara sense saber-ho- era "anostrar" els poemes, una paraula esplèndida que tant vol dir fer nostre, com formar a la nostra manera, com traduir a la nostra llengua.
        Durant el període universitari, els meus estudis de filosofia es van anar barrejant -o potser caldria dir que es van anar complementant- cada vegada més amb la lectura de poesia, segurament perquè ja pressentia que, tant l'una com l'altra, s'interrogaven sobre els grans assumptes vitals, per bé que utilitzessin camins i recursos diferents. Va ser una lectura eclèctica, de vegades suggerida per professors o per companys, però més sovint espigolada de manera intuïtiva i anàrquica. Aquesta lectura àvida, impulsiva, una mica caòtica, em va servir per garbellar continguts i interessos, per afinar el criteri i, doncs, per fer-me els amics-poetes que m'acompanyarien de per vida.
          I a l'edat adulta, ja subjugat per la lectura, els poemes van anar madurant lentament, gràcies a tot aquest periple vital/poètic i després de petites victòries i fracassos, d'alguna frustració i de moments reveladors i estimulants que van representar tota una experiència de plenitud intel·lectual. Ara, doncs, els poemes tornen i retornen, com qui passa i torna a passar per un camí fressat i cada cop el fa més ample i planer, per bé que mai no l'esgota.

Diari de Girona, 3 de març de 2019

18 de febrer de 2019

El judici


M'hauria agradat escriure sobre alguna altra qüestió, però aquests dies és molt difícil abstreure's del judici als presos polítics. En sento les notícies a la ràdio del cotxe, a la tele, m'arriben comentaris i articles a través de les xarxes socials, la gent en parla arreu... Tot em força a reflexionar-hi, a analitzar-ho, a parlar-ne i escriure'n per provar de treure'n l'entrellat o mirar d'entendre com s'ha arribat fins aquí. Les grans preguntes que em venen al cap són sempre les mateixes: Per què aquestes persones fa mesos i mesos que estan captius? Per què el conflicte no es va resoldre políticament, és a dir, amb diàleg i acords? Per què tot s'acaba judicialitzant? He rellegit Gaziel, que va retratar com ningú la relació entre Catalunya i Espanya i les febleses i virtuts de totes dues; he tornat a Joan Maragall, que també va provar de teoritzar la catalanitat i les desavinences amb la visió espanyola; fins i tot he espigolat fragments de l'epistolari entre Rodoreda i Sales, en el qual s'hi troben espurnes tan lúcides i acerades com aquesta: "... com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé" (carta de Rodoreda, Ginebra, 30 de març de 1977).
Potser el moll de l'os és aquest que diu Rodoreda: la democràcia no pot funcionar en un país que no és demòcrata. Perquè la democràcia no és només votar cada vegada que toca; la democràcia és fer política, dialogar, entomar els desafiaments, els reptes i buscar-hi solució i consens; la democràcia és acceptar la diversitat, les minories, la crítica i la llibertat d'expressió; la democràcia és renovar, revisar, adaptar-se constantment als canvis que reclama qualsevol país; i la democràcia és respectar la separació i la independència de poders. Sembla, però, que la mentalitat de l'Estat Espanyol (subjugada pel tarannà de Castella, segons diu Gaziel) és refractària a tots aquests atributs de la democràcia.
De fet, és una mentalitat que ve de lluny... A la pel·lícula La Amistad, un vaixell espanyol que transporta esclaus va a parar a les costes dels Estats Units després d'un motí a bord. Allà, el judici als esclaus s'allarga per diverses controvèrsies i apel·lacions, i ocasiona una topada diplomàtica entre els Estats Units i Espanya, que envia un emissari de la reina Isabel II (que aleshores, el 1839, té nou anys) i que no pot entendre de cap manera que el govern americà no intervingui sobre la decisió dels jutges. La pel·lícula fou dirigida per Spielberg, algú que en principi no ha estat adoctrinat per TV3 i les escoles catalanes.




Diari de Girona, 17 de febrer de 2019



4 de febrer de 2019

Visionaris


Els grans autors tenen sempre alguna cosa de visionaris, és una barreja de lucidesa i sensibilitat, d'intuïció i crítica. Segurament s'avancen al seu temps perquè la seva llibertat no té límits i l'afany de veritat els arrossega com una ventada.
A Temps difícils, per exemple, Dickens desemmascara -amb aquella poderosa ironia- totes les injustícies que han sorgit de la revolució industrial: l'explotació laboral, el treball infantil, l'empobriment de les classes populars i l'enriquiment desmesurat de la burgesia, la deshumanització, el pragmatisme, l'utilitarisme i el materialisme, i en general un sistema polític, econòmic, social, educatiu i judicial que només afavoreix els interessos d'una minoria dirigent. Però, a més, Dickens intueix com aquest sistema capitalista incipient pot esdevenir, en el futur, una bèstia insaciable que arrasi tot allò que precisament ens fa humans: la pietat, la compassió, la solidaritat, la imaginació, la fantasia, la ficció... Fins i tot és capaç d'adonar-se de la presó en què s'han convertit les ciutats industrials i de les nefastes conseqüències que tot plegat tindrà a la llarga per a la natura, com un precursor de l'ecologisme.
I només cal passejar-se pels contes de Txékhov per descobrir-hi també una genial intuïció de grans problemes i preguntes que encara arrosseguem. L'autor rus, igualment crític amb les injustícies socials, reflexiona sobre els límits morals de la ciència mèdica, sobre el tracte als malalts mentals, sobre l'absurditat d'un sistema burocràtic monstruós, sobre les formes més evidents però també més subtils d'explotació, sobre les addiccions i la pèrdua de llibertat, sobre el paper dels intel·lectuals en la societat i sobre la redempció a través de l'art, sobre la mort, és clar, i sobre la transcendència. Però, també, com Dickens, sembla intuir el poc respecte que els humans van mostrant cap a l'entorn natural. Al conte La flauta, un caçador ensopega amb un pastor que es lamenta: "Les àguiles, els falcons, els xots... Se n'han anat al diable! I també les feres se n'han anat a mal borràs (...) Ja fa quaranta anys que observo les coses de Déu i veig que tot fa el mateix camí (...) De cada any anem a pitjor i, ja ho veuràs, ben aviat no quedarà ni un peix".

Seria molt ingenu per part meva pensar que els que estan destruint el nostre paisatge, els que estan empobrint les nostres vides a costa dels seus guanys desorbitats, els manipuladors i demagogs, llegiran Dickens o Txékhov. Però nosaltres sí que ho hauríem de fer. 


Diari de Girona, 3 de febrer de 2019

21 de gener de 2019

Sa Riera, el paradís devastat


Els meus avis vivien a sa Riera, en una caseta envoltada de pins que deixaven entreveure el mar i les sirenes de les Medes. Les feixes anaven guanyant terreny a la muntanya, com escales immenses que pugessin cap al cel. En algunes s'hi escampaven ceps ja envellits, en d'altres hi creixien fruiters ufanosos i la resta eren terres silvestres flairoses de romaní i farigola on jugàvem a tots els jocs que sabíem inventar. També hi havia un pou tenebrós on sovint queia la pilota i un colomar i un galliner i una bassa amb ànecs cridaners. El meu avi tenia cura de l'hort amb una dedicació reverencial i la meva àvia trescava tot el dia pertot arreu. D'aquella arcàdia, en dèiem sa Vinya, nom de connotacions bíbliques i que també significa un lloc profitós i exuberant.
Quan anava a l'institut, sovint em quedava a dinar a cals meus avis. Havent dinat, ells feien una becaina i jo m'esquitllava feixes amunt fins a trobar un lloc arrecerat i còmode on estudiar. Recordo, per exemple, haver repassat els apunts de Jacobé i El quadern gris en algun d'aquells racons. Però sobretot recordo haver llegit poemes de Costa i Llobera, de Maragall i de Carner. I si ho recordo tan bé és perquè tenia la sensació que la natura i el paisatge que m'embolcallaven eren els mateixos que sorgien d'aquells versos. Era com si hi hagués una correspondència perfecta entre el poeta i jo: de la terra en naixia la paraula i la paraula retornava, agraïda, a la terra en forma de poema. Segurament va ser llavors, encara intuïtivament, quan vaig copsar el poder de la literatura i el seu vincle insubornable amb la terra, la natura i el paisatge.

Ara no hi ha fruiters ni ceps ni hort. Tampoc hi ha cap galliner ni colomar ni bassa amb ànecs. Ni tan sols hi resta la caseta i els pins que l'envoltaven. Les màquines ho han devastat tot. Tot. Queda, això sí, un esvoranc colossal al ventre de la muntanya, com una ferida mortal. Diuen que hi construiran habitatges "de luxe" (suposo que volen dir superflus), "en plena naturalesa" i "en una zona verge de la Costa Brava". Tot plegat sembla una perversió del llenguatge o una exhibició de cinisme o una broma macabra. Volen beneficis més enllà de qualsevol límit material o moral. Volen un paradís exclusiu i, per obtenir-lo, han arrasat el paradís que ja existia. Avui aquella natura i aquell paisatge només perviuen en la literatura que, com un eco, ens anirà evocant tot el que hem perdut i malmenat, i ens recordarà fins a la nàusea la misèria i la corrupció que ens esclavitzen. 

Diari de Girona, 20 de gener de 2019



8 de gener de 2019

Víctimes de la fama

Hi ha molta gent que donaria un braç i part de l'altre per ser famós. Gent que voldria enfilar-se ben amunt, fins al cim del cim, per mirar-s'ho tot des de dalt, des de lluny, per sobre de tot i de tothom. Hi ha moltíssimes persones que es deleixen per ser conegudes i reconegudes, afalagades i estimades sense fi, centre de mira i d'atenció permanent, petits déus amb milions d'adeptes que els segueixen i els idolatren. Alguns, àvids, voraços, arriben a la fama escalant, reptant o trepitjant tot allò que els obstaculitza el camí. D'altres hi arriben per mèrits propis, per una rara barreja de talent i intuïció, d'ambició, tenacitat i abnegació. També és veritat que alguns altres acaben sent famosos sense ni voler-ho, gairebé per sorpresa, sense haver-ho sospitat. El que em sembla que gairebé tots ells experimenten, en el punt àlgid de la seva fama, és una gran solitud, una sensació de buidor, de superficialitat, de pèrdua i desorientació.
Superat per la beatlemania, per un entorn asfixiant, per una popularitat que no podia assimilar, John Lennon va compondre Help: una crida desesperada d'ajuda, un afany per recuperar el seny i la placidesa del passat, per mantenir una independència i una joia que la fama anava devorant, un desig de -com diu la cançó- "tornar a tocar de peus a terra". Anys després, Lennon va explicar que, mentre escrivia Help, no era conscient de tota l'amargor i solitud que desprenia la cançó. La mateixa solitud i amargor que va sentir en molts moments Elvis Presley, a qui Lennon esmenta, o tantes altres estrelles del rock com Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison, tots ells morts prematurament i engolits pel seu propi personatge. Semblantment els va passar a molts actors i actrius, enlairats per una popularitat que els allunyava cada cop més de la vida real, dels amics i dels familiars, de les petites certeses que ens ajuden a viure, que els anava isolant i els demanava cada vegada un preu més alt per mantenir-la. Un dels exemples més desoladors és el de Marilyn Monroe.

Fins i tot la literatura ha tingut víctimes de la fama. J.D. Salinger, de qui celebrem el centenari aquest 2019, no va pair mai la popularitat que va comportar la publicació de The Catcher in the Rye (1951) i es va recloure per intentar fugir de totes les mirades. Potser, en el fons, volia seguir al peu de la lletra les recomanacions del protagonista de la seva novel·la: "No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom".

Diari de Girona, 6 de gener de 2019