11 de novembre de 2019

Pactar


La noia que m’agradava tenia els ulls clars, vius com brases. Quan reia, que era tot sovint, se li feien dos clotets a les galtes i aquells ulls s’encenien fins a enlluernar-me. A l’aula, l’observava de reüll: les pestanyes llargues i inquietes, els llavis molsuts, el nassó arromangat, la cabellera incandescent... A l’hora del pati la cercava com qui cerca l’ombra a l’estiu i m’amansia sota els seus somriures, que eren xiuxiuejos i crits alhora. Li escrivia cartes que no li enviava, em despertava desitjos que no gosava confessar-li, la somiava fins i tot quan la tenia a davant. Era el darrer curs de Primària, tenia tretze anys, i el món es desplegava, generós, resplendent, despreocupat, al meu voltant.
Però un bon dia vaig adonar-me que un dels meus millors amics també es mirava aquella noia de reüll i la buscava a l’hora del pati, i... Érem amics des d’abans de néixer, perquè els nostres pares ja eren amics. Sempre havíem anat junts a l’escola, havíem crescut junts en un poble petit on tothom es coneixia, ens fèiem confidències i ens guardàvem secrets. Corríem pels mateixos carrers i jugàvem al mateix equip. I els diumenges, amb tota una colla, anàvem al mateix cinema i tots dos esperàvem amb delit seure al costat de la mateixa noia. La foscor còmplice de la sala ens oferia mil camins i la pel·lícula potser atiaria la nostra imaginació i ens faria més atrevits, més adults. El meu amic i jo teníem un problema, potser el més gran i seriós que mai havíem tingut, molt més que petites picabaralles o minúscules enveges. No sé com va anar, no en recordo els detalls, ni els preliminars, però vam resoldre ben aviat i expeditivament el nostre conflicte. Vam acordar que cada setmana un de nosaltres, per estricte torn, s’asseuria al costat d’aquella noia (tot era tan innocent i càndid!). La nostra amistat va restar intacta, de fet es va enfortir, perquè sentíem un íntim, irreprimible orgull per haver superat aquella prova.

Potser va ser llavors quan vaig començar a assumir que tot es podia arreglar dialogant -que si més no valia la pena internar-ho. Segurament aquella experiència em va ajudar a entendre que sempre calia cedir una mica per aconseguir acords, per avançar, per evitar ferides o patacades, per preservar certa dignitat i integritat. És a dir, tot allò que una majoria de polítics ineptes, despòtics i arrogants són incapaços de fer.


Diari de Girona, 10 de novembre de 2019

29 d’octubre de 2019

Justificar la violència


Què pot fer, davant la brutalitat policial, un ciutadà que es manifesta pacíficament? No res. Només pot entomar els cops, que són més dolorosos i humiliants per injustos i vils. No parlo només de les esgarrifoses imatges d’aquests dies a Catalunya, parlo també de totes les càrregues policials que hem vist abans i que tornarem a veure amb motiu de desnonaments, vagues o manifestacions sindicals, protestes de diversos moviments socials o col·lectius desfavorits, aquí i arreu del món. La violència policial mai és excessiva, sempre està justificada perquè està legitimada pel govern, per l’estat i per tots els poders que el sostenen. Per això els policies i els militars, portin l’uniforme que portin, es revesteixen d’una autoritat gairebé sagrada, ja que, de fet, són els representants del poder, dels interessos del poder. Fins i tot es pot donar la paradoxa que les forces repressives actuïn contra els seus propis interessos, per exemple en una manifestació que reclami millores salarials dels funcionaris. Com autòmats, com robots, executen cegament les ordres que els dicten, per injustes i irracionals que siguin. Al cap i a la fi, el missatge essencial és sempre el mateix: subjugar i aterrir el que es queixa, dissuadir el que podria queixar-se. El violent, doncs, sempre és el que es manifesta, el que reclama, el que qüestiona el poder. Llavors l’estat ja engegarà la seva ingent maquinària propagandística per imposar el seu relat del conflicte. Així, els policies, els militars, esdevenen herois, salvadors de la pàtria i l’ordre. Els manifestants, per contra, són titllats d’elements subversius, d’enemics de la democràcia o directament de terroristes; en una paraula: són criminalitzats. Per això no val igual un policia ferit que un manifestant ferit, per això els policies ferits reben la visita dels qui manen, se’ls condecoren o fins i tot esdevenen màrtirs i símbols patriòtics.
Karl Marx, que en algunes anàlisis va ser força matusser, en d’altres va ser molt sagaç i va adonar-se que l’estat necessita un aparell repressor per justificar la ideologia de la classe dominant. Però va ser un contemporani seu, Charles Dickens, qui va exposar amb reveladora contundència l’abús sistemàtic dels poderosos a la seva novel·la Temps difícils (1854): «Si deixeu que milers i milers de persones continuïn enfonsades fins al coll en aquest femer, aquestes persones acabaran per constituir un poble a part, i vosaltres un altre, amb un abisme tenebrós entre uns i altres».

Diari de Girona, 27 d'octubre de 2019

14 d’octubre de 2019

La por al servei dels estats

Segurament una de les emocions que ens fa més manipulables i dòcils és la por. La por ens torna irracionals, perquè activa els instints més primaris, els ressorts atàvics de la supervivència. La por és rudimentària i immediata, punyent i corcadora, per això ens fa tan vulnerables, ens infantilitza, ens bestialitza o ens redueix a cendres. Per por combatem o obeïm consignes, renunciem als nostres drets o justifiquem certes injustícies. La por ens immobilitza i ens encarcara: deixem de fer moltes coses per por, ens en perdem moltes altres. O, impulsats per aquesta mateixa por, actuem precipitadament, impulsivament, sovint esperonats per prejudicis, clixés o meres suposicions. La por amaga sempre un punt d’ignorància, d’obscuritat, de manera que desboca la imaginació i engrandeix els seus propis monstres. De la por al pànic, doncs, hi ha un sol pas. I la por i l’odi s’alimenten mútuament.
Tot això ho saben i ho han sabut sempre els governs i en general qualsevol forma de poder. De fet, els estats s’han sustentant tradicionalment en la por, han crescut i s’han enfortit a l’entorn de la por. Perquè l’estat es presenta sempre com a garantia contra aquesta por, com a pare protector, com a força suprema que pot vèncer qualsevol amenaça. Per això mateix els estats necessiten enemics que provoquin i mantinguin viva aquesta por, enemics interns o externs, reals o inventats. Durant la Guerra Freda, per exemple, les dues grans potències mundials, la URSS i els Estats Units, van justificar la carrera espacial i armamentística, l’espionatge i la vulneració de llibertats, la manipulació informativa i la propaganda, gràcies a la por que provocava l’enemic, és a dir, l’altre, el diferent (el comunista o el capitalista, en aquest cas).

L’Estat Espanyol ho ha tingut sempre molt clar: l’enemic, i doncs, la por, eren a casa i calia combatre’ls amb tots els mitjans de què disposa un estat, que són molts i sovint molt atroços. El franquisme va insistir fins a la nàusea que els enemics eren -a banda de la conspiració judeomaçònica- els rojos i els separatistes, i així va justificar i sostenir una de les repressions més bàrbares i llargues que ha patit un país. L’actual democràcia, hereva del franquisme, va continuar atiant la por al separatisme i durant anys i panys el País Basc va donar molts rèdits electorals. Avui, el gran enemic són els separatistes catalans i tot, absolutament tot, sembla justificable per parar-los els peus. 

Diari de Girona, 13 d'octubre de 2019

30 de setembre de 2019

En Puig


Fa cosa de trenta anys, caminant per Begur amb un meu amic, ens vam trobar en Josep Puig. Li vaig preguntar com estava i em va respondre: «Aquí, anar esperant la mort». La seva resposta ens va fer somriure, de fet encara la recordem de tant en tant, amb el meu amic; s’ha convertit en una mena de sentència, en un clàssic de les nostres converses. Perquè allò que semblava un estirabot o un acudit, amagava un profund coneixement de la vida, revelava tota la lucidesa d’aquell home de barba eterna i veu d’actor, artista de soca-rel.

La mort el va esperar a ell fins dimarts passat. La mort i en Puig es van estar esperant i sotjant durant vuitanta-vuit anys. I en tot aquest temps, no es va estar mai quiet, no en sabia, no podia. Va pintar (la petita, estreta i recòndita sala-taller L’Ou era una delícia), va dirigir i protagonitzar pel·lícules, va ser cartellista i pessebrista, va donar classes, va fer de director i actor de teatre, va participar a les Carrosses, va col·laborar amb tot allò que se li demanava, fins i tot va escriure guions, un dels quals vaig convertir en un conte. Però tot això ja ho sap tothom, era un home conegut, expansiu, generós, algú a qui Palafrugell hauria de dedicar un espai públic per agrair-li tot el talent que hi va esmerçar. Jo vull parlar més aviat del Puig que m’acollia a casa seva, que durant un temps va ser com casa meva, perquè em vaig fer gran al costat del seu fill Marc. Jo vull parlar del seu tarannà crític, inconformista, àcrata, que et sacsejava i et feia adonar de moltes coses, la primera de les quals era que en Puig, per bé i per mal, trencava motlles. El seu sentit de l’humor era esmoladíssim, de vegades ombrívol o macabre, però sempre perspicaç i revelador. Aquests darrers anys, sempre que me’l trobava em deia que s’alegrava molt que fos escriptor, i sé que ho deia sincerament perquè hi havia una espurna d’orgull a la seva mirada, la complicitat d’algú que sap com n’és, de difícil, obrir-se pas en el món artístic sense renunciar als teus principis i conviccions i sense adular els que remenen les cireres.
Fa poc, rellegint Mar brut de Joan Vinyoli, vaig recordar aquella sentència d’en Puig. Vinyoli conclou el seu poema afirmant que la vida no consisteix en altra cosa que en «jocs/ per ajornar la mort». És cert, la mort ens espera sempre, però mentrestant podem intentar convertir la vida en alguna cosa de profit. En Puig, a través del seu art i la seva actitud, no va deixar mai d’intentar-ho, per això em mereix tota l’estima i admiració. El trobaré molt a faltar.

Diari de Girona, 29 de setembre de 2019

16 de setembre de 2019

La caverna d'Internet


Ara que ja hi portem uns anys atrapats, potser comencem a adonar-nos amb més claredat que Internet i les xarxes socials són -com gairebé tot a la vida- una arma de doble tall. El que vull dir és que expliciten les paradoxes, que fan paleses les contradiccions amb una immediatesa i una contundència que sovint no trobem en altres àmbits comunicatius o culturals. Potser l’exemple més evident d’això que dic és que utilitzem les xarxes socials per criticar, analitzar o menystenir aquestes mateixes xarxes socials. Aquest article, sense anar més lluny, es publicarà en paper però també en l’edició digital del diari i, per tant, podrà llavors escampar-se per diferents vies d’Internet. Umberto Eco va afirmar a La Stampa que les xarxes socials representaven «la invasió dels idiotes», perquè donaven veu a gent que abans només deia aquests disbarats asseguda a la barra d’un bar després d’un got de vi. El mateix Eco reconeixia, però, que Internat ha servit per revelar informació i denunciar injustícies, sobretot a països on la manipulació mediàtica o la censura són més vigoroses.
Segurament el gran problema d’Internet i les xarxes socials és que acaben esdevenint una mena de miratge, de manera que confonem l’aparença amb la realitat, la veritat amb la pseudoveritat o amb mentides emmascarades. Són una mica com la caverna de Plató, en la qual els presoners estan convençuts que les ombres són reals (i això els fa encara més presoners). Per una banda tenim accés a un cabal extraordinari d’informació, però això no ens assegura la qualitat i fiabilitat d’aquesta informació, perquè sovint en desconeixem la font o no sabem si aquesta font és prou solvent o fins a quin punt ha estat manipulada. A més, molta d’aquesta informació és d’una banalitat esfereïdora, d’una superficialitat abismal; sovint es tracta només d’escandalitzar, de sorprendre, de cridar l’atenció sense aportar realment cap argument sòlid, cap coneixement o cap element de reflexió. Hi domina, per tant, el cinisme més pur, la futilitat o la carrincloneria més tòpica. La majoria dels debats que es generen a les xarxes són pura cridòria (recorden el bar que esmentava Eco), rebombori buit, i no admeten doncs els matisos ni subtileses que precisament els podrien enriquir. Però hi ha un aspecte que potser passa més desapercebut: les xarxes han fet creure a un munt de gent que tenen molts «amics», que són populars i admirats, que el món gira al seu voltant... És una mena de soledat entre la multitud, tan devastadora com inconscient.

Diari de Girona, 15 de setembre de 2019

2 de setembre de 2019

Natura morta


Al pati de cals meus avis, tot just enfilar les escales d’entrada, s’hi alçava un pi formidable, sorgit d’algun conte o d’alguna llegenda. Devia ser centenari, perquè tenia les branques com soques, i la soca, imponent. «Sempre l’he vist igual», deia el meu avi, com si volgués atribuir-li un bri d’eternitat, una presència indiscutible. Amb els anys i les lectures, vaig entendre per què els poetes utilitzaven tan sovint els arbres com a metàfores o símbols: la seva grandària, la seva força i resistència, la majestuositat, la longevitat eren sempre superiors a la humana. Aquell pi, que ara han talat per fer-hi habitatges, s’estenia arreu, aeri i frondós, com si volgués aixoplugar i ombrejar aquella caseta perduda enmig d’un bosc, amb una terrassa des d’on només es podia contemplar la mar.
Quan era petit, tot al volant del pi, hi trobava pinyes rosegades i llavors mirava enlaire, fins que em feia mal el coll, per intentar descobrir els esquirols que hi niaven. Sempre els veia primer la cua, com un estel fugaç que deixa un ròssec, i després els seguia de branca en branca, com el trapezista al circ. Era una visió fugaç, d’una elegància torbadora, per això em seduïa tant, com un do efímer, ocasional, que cada vegada em permetia retenir i revelar un nou detall: el salt prodigiós, les orelles alçades i punxegudes com les d’un follet, aquelles urpes com garfis, el cap de conill en una còrpora de mustela, el morro inquiet i els bigotis vibràtils, els ulls vivíssims, sortints, rodons... i, sobretot, aquella cua, exuberant, pletòrica, com un altre cos dins del mateix cos. Els anys i les lectures em van fer de nou un regal: la paraula «esquirol» deriva del llatí vulgar scuriolus, que al seu torn prové del terme grec skíourus, que significa «el qui es fa ombra amb la cua». Magnífic! Preciós!

Un dia, però, vam anar a visitar uns parents llunyans que, de tan llunyans, no vèiem gairebé mai. Ens van rebre amb unes efusions un xic exagerades i ens van fer seure en una sala, atapeïda i gèlida, que semblava un museu. Tot feia flaire de resclosit, fins i tot les galetes que ens van portar en una safata. Els adults parlaven i parlaven i jo, avorrit, em vaig començar a passejar per l’estança. En un racó ombrívol, alguna cosa em va cridar l’atenció: era un esquirol dissecat. Aquell cos rígid, en una postura inversemblant, aquells ulls de vidre, la cua pansida amb el pelatge opac, aquella mort dissimulada i maldestra, em van provocar una pena infinita, desoladora, que no han apaivagat ni els anys ni les lectures. 

Diari de Girona, 1 de setembre de 2019

19 d’agost de 2019

Caminar


Caminar s’ha convertit en una de les activitats més plaents i necessàries de la meva vida. Però, com gairebé tot allò que fem i que som, és fruit d’un procés, d’un pòsit que els anys han anat deixant amb discreció però amb tenacitat. Quan vivia al mas Bladó de Pals recordo anar sovint a peu a estudi i també a la vila a comprar; recordo les caminades, que eren aventures, fins al Pou de ses Garites o fins al cim de Quermany. També havia anat un munt de vegades de Sa Riera a Begur a peu, tot fent drecera per un corriol que passava pel convent de Santa Reparada. A peu anàvem també a buscar espàrrecs i bolets i cargols. Fins i tot durant l’adolescència, aquell període de perplexitat, vaig continuar caminant: acampades i excursions amb amics, sortides a muntanya amb alguns professors, escapades desfogadores per camins de ronda... Durant els anys d’estudiant universitari a Girona em vaig recórrer la ciutat a totes les hores possibles i per motius ben diversos, com si la volgués interioritzar i retenir-ne cada racó. Semblantment em va passar quan vaig viure a Anglaterra; un dia a la setmana anava a Londres amb tren i caminava per la ciutat evitant els indrets més turístics i cercant, un xic a l’atzar, les altres cares de la ciutat. Perquè caminar permet descobrir, sobretot als nuclis urbans, una realitat que mai veiem quan ens desplacem amb un vehicle: carrerons i andrones, jardins interiors i eixides, detalls arquitectònics, perspectives i vistes inèdites, barris insòlits...
D’un temps ençà, surto dia sí, dia també a caminar. A l’estiu, de matinada, tot just despunta el sol; la resta de l’any havent dinat, preferiblement. No és només un exercici físic, és també una mena d’alliberació, una demanda atàvica i instintiva, un complement a les hores d’escriptura i de lectura. Tot caminant han sorgit idees per articles o novel·les, tot caminant he trobat aquella paraula que tant es resistia, aquell matís que arrodonia un text. Perquè caminar abstreu i alhora concentra, permet observar el paisatge i la natura, i al mateix temps convida a pensar o simplement a divagar o badar. De cada caminada, se’n desprèn una activitat intel·lectual, reflexiva i contemplativa, un estat de plena consciència, tant física com moral i espiritual. Una de les moltes coses que ens hem deixat prendre sense ni adonar-nos ha estat el temps, aquest temps imprescindible per fer tot allò que dóna sentit a la nostra vida, com ara caminar i tots els seus beneficis.


Diari de Girona, 18 d'agost de 2019



5 d’agost de 2019

Passats foscos


Paul Auster és un escriptor perspicaç, lúcid i compromès, que darrerament ha condemnat amb contundència l’administració Trump, al qual ha qualificat de «maníac psicòpata», i que ja havia criticat les polítiques dels Bush, presidents ultraconservadors, bel·ligerants i superbs. Però Auster ha anat més enllà: ha afirmat que els Estats Units s’han edificat i han crescut a costa del seu passat esclavista i de l’aniquilació i marginació dels indis, és a dir, dels natius americans. L’escriptor està convençut que fins que la societat nord-americana no reconegui aquests fets, fins que no els assimili i en faci autocrítica no s’espolsarà de sobre tots els seus fantasmes. És més, s’arrossega un deute històric amb aquests col·lectius que el país hauria de satisfer, una memòria que caldria restituir i un relat que caldria recuperar.
Segurament tots els països, com totes les persones, amaguen punts foscos en el seu passat, deutes pendents, complexos i frustracions no superats. L’imperialisme i el colonialisme practicat per la majoria d’estats europeus en seria un exemple. Quants països africans, asiàtics i sud-americans no estan pagant encara aquells abusos, aquell espoli i aquella depredació? I si volem exemples més recents només cal que pensem en el nazisme, una de les majors atrocitats que ha conegut la humanitat. O les purgues i brutalitats dels règim soviètic o l’absurda guerra del Vietnam o les sinistres dictadures militars de Xile, l’Argentina o Nicaragua. La llista seria llarguíssima. Quants països, però, ha passat comptes amb el seu passat? Quants han estat capaços de parlar-ne obertament?

Aquí, continuem ancorats en l’autocomplaença i l’autoengany, sense un bri de crítica ni cap intenció seriosa d’encarar el passat. En aquest país vam permetre que un dictador sanguinari es morís tranquil·lament al llit i que tots els seus sequaços acaparessin llavors diferents quotes de poder. Durant quaranta anys i de manera sistemàtica, es va perseguir, torturar, empresonar i matar aquells que tenien idees contràries al règim i es va intentar aniquilar qualsevol llengua o cultura que no fos la castellana. Aquí, la monarquia va ser imposada per la dictadura perquè tot semblés diferent però en el fons tot continués igual (allò de «atado y bien atado»). Aquí mai s’ha demanat perdó per res, ni hi ha hagut judicis al franquisme, els criminals de la dictadura han sortit sempre indemnes, per això l’extrema dreta se sent tan desacomplexada. Com m’agradaria que hi hagués algun Paul Auster, en aquest país!

Diari de Girona, 4 d'agost de 2019

22 de juliol de 2019

Educar en la consciència


Trobo a faltar moltes coses en l’educació, una mena de forats negres, de llacunes i clapes que s’haurien d’omplir o refer. Hi trobo a faltar, en primer lloc, un assoliment conscient i ferm de la llengua, perquè el llenguatge és allò que ens permet pensar, comunicar-nos i abastar el món; som essencialment éssers lingüístics i dominar el llenguatge vol dir també disposar de més armes i recursos per defensar-nos i copsar la realitat i els seus matisos. M’hi manca també la poesia, entesa com un joc amb la llengua, com una melodia de paraules, com una eina per explorar els laberints de la raó i una fórmula gairebé màgica de traspassar, amb metàfores i símbols, molts límits. I la música, també demana més presència, perquè afina la sensibilitat, perquè obre un univers d’harmonies i arriba directa a l’ànima, com una intuïció vigorosa. Tampoc entenc per què la filosofia no entra a les escoles des dels primers cursos per ensenyar la mainada a raonar amb subtilesa, a argumentar, deduir, inferir... i qüestionar-se amb sentit crític tot allò que els envolta.
És clar que també ens haurien d’aportar informacions més pragmàtiques. En algun moment de la nostra educació ens haurien de dotar d’habilitats i coneixements per moure’ns en aquesta xarxa (o teranyina) que és el sistema capitalista: nocions d'economia, de comptabilitat, petites escletxes fiscals i legals per rendibilitzar els nostres esforços i diners. Els alumnes haurien de rebre xerrades sobre nutrició i alimentació, perquè -és una obvietat que sovint s’oblida- som el que mengem. Per això mateix caldria incidir en el coneixement del propi cos, a través de l’esport però també de la dansa o el teatre, per exemple. I els docents haurien de tenir més llibertat i temps per sortir de les aules, per mostrar a fora el que es fa a dins dels centres, per demanar la implicació dels pares i per portar els seus alumnes a conèixer l’entorn i participar de les activitats culturals. I algunes d’aquests sortides haurien de propiciar el contacte amb la natura, despertar la sensibilitat pel medi ambient, recuperar el gust per la contemplació de la bellesa.

Em sembla que tot plegat ajudaria els nostres fills a prendre consciència del fet de viure, vull dir de no passar per la vida de puntetes, com un autòmat, fent simplement el que ens diuen que hem de fer i pensant el que volen que pensem. Potser, al cap i a la fi, l’educació ens ha d’oferir l’oportunitat de ser una mica més lliures.


Diari de Girona, 21 de juliol de 2019

8 de juliol de 2019

Ells

Com cada any, aquests dies em trobo cues i cues a la carretera, embussos, retencions... Del cotxe estant em miro els altres vehicles: audis, mercedes, porshe... en la seva majoria, que es dirigeixen -és un dir- a les seves segones residències de la Costa Brava: mansions arran de mar o penjades als penya-segats per continuar dominant la vista i el món, cases luxoses (en diuen exclusives) per passar-hi amb prou feines unes setmanes l’any, immensos jardins de gespa amb mobles de teca i piscines olímpiques, una flota de minyones i -si cal- mainaderes per als fills. Però sigui com sigui el cotxe, tots fan cara d’emprenyats (no puc dir-ho amb un altre adjectiu), tots semblen amargats o perplexos davant el que passa temporada sí, temporada també. No estan avesats a esperar-se, tenen pressa, frisen per arribar a lloc, per això tot sovint panteixen, esbufeguen i toquen el clàxon amb insistència com si, en comptes d’una botzina, fos una vareta màgica que pogués descongestionar les carreteres en un obrir i tancar d’ulls.
I jo no puc deixar d’observar-los: és un espectacle humà hipnòtic, un experiment sociològic, un contrast massa bèstia entre la seva vida i la meva, entre la seva concepció del món i la meva. Me’ls imagino arribant a lloc i sospirant, perquè el viatge sempre els fa nosa, no en saben gaudir, com una part més de les vacances. Surten d’un vehicle caríssim per ficar-se en una casa caríssima, passen d’un cau a un altre, sempre aïllats, com si temessin contaminar-se. S’estaran totes les vacances en aquell jardí de gespa i en aquella gran piscina. Rebran amics a casa i aniran a sopar a casa dels amics, sortiran junts amb el iot i fondejaran lluny de la platja.
No crec que hagin passejat mai per un camí de ronda i s’hagin anat aturant a cada cala per nedar-hi o agafar un grapat de pallerides (de fet, no crec pas que sàpiguen què són les pallerides). No crec tampoc que es llevin a trenc d’alba per caminar pels corriols, arran de riera, amb aquella frescor purificadora. Dubto que mai hagin anat a l’hort per collir les primeres tomates de pera, que són flairoses i suaus, amb les darreres llums del dia. No me’ls imagino estirats a terra, amb un bri d’herba a la boca, esperant que les estrelles fugaces creuïn el firmament.
El trànsit es va descongestionant i ells acceleren. Em poso al carril de la dreta, i els veig avançar llampants. Aviat són només un punt minúscul, insignificant, com un insecte. Llavors somric, em poso música i gaudeixo del camí de tornada.

 Diari de Girona, 7 de juliol de 2019

14 de juny de 2019

Bèsties


No puc separar la meva infantesa dels animals. Primer de tot, els animals domèstics: sobretot gossos, que eren els meus companys de jocs i aventures, sempre fidels, sempre protectors; i també tot l’aviram de cals meus avis: les gallines, les pintades, els ànecs, els indiots i el paó, que cada cop que desplegava el plomatge ens convocava, bocabadats, al seu voltant. Mil vegades vaig intentar fugir de les pessigades de les oques i mil vegades vaig fracassar. Al mas on anàvem a buscar la llet, m’entretenia acaronant els vedells, raspallant el matxo o mirant, amb prevenció, les immenses truges que es rebolcaven pel fang. I sovint aprofitava el viatge per abastar un grapat de fulles de morera per als cucs de seda que, com tots els nens de la meva generació, guardava en una capsa de sabates fins que ens n’atipàvem.
De tornada cap a casa era freqüent trobar-se lluerts, d’un verd lluent i hipnòtic, i sargantanes que paraven el sol en parets de pedra seca: em faltava temps per caçar-les i escuar-les per veure, novament fascinat, com aquell apèndix es movia sol, separat del cos, com una serp de les que també s’encauaven entre aquells rocs. Els esquirols saltaven de branca en branca, amb les cues estarrufades, i de tant en tant una pinya rosegada et passava arran. Durant un temps, els conills de bosc van agafar una malaltia que els inflava i deformava el cap i es quedaven immòbils, com perduts, al marge d’un camp o al mig d’un corriol, i em feien una pena infinita, com aquells eriçons esclafats al mig de la carretera. A la primavera, si havia bufat la tramuntana, ensopegaves sovint amb algun pardal caigut del niu, que estirava el coll i badava el bec perquè el peixessis. I si tenies temps –que sempre en tenies- podies fer marrada i arribar-te fins a la bassa on les granotes, eternament confiades, es deixaven agafar a mans nues per fer llavors salts i acrobàcies al teu voltant. Els calàpets, en canvi, eren indefectiblement torturats: burxats amb una branca fins que es botien i expel·lien aquell suc verinós. La mateixa sort patien els abellots i borinots, que atrapàvem al vol, dins d’un pot de vidre que sacsejàvem fins que l’insecte quedava marejat i atuït i, doncs, a la nostra mercè. I encara restaven els dies de mar: julivies iridescents, garoines i musclos arrapats al rocam, lluites aferrissades amb pops i crancs...
Va ser durant aquella època que, a l’escola, ens van fer llegir El zoo d’en Pitus. A qui li pot estranyar que xalés tant i tant amb aquella lectura!


Diari de Girona, 9 de juny de 2019


27 de maig de 2019

Els depredadors de la Costa Brava


Deia Pla que s’havia enamorat sovint d’un paisatge, però que mai s’havia pogut enamorar d’una persona. Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava, va escriure: «Sempre he cregut que l’home, si no és una expressió personal del territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d’un test, ve a ser quelcom d’insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre’s al camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d’aquells ocells que tant l’embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura. Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s’hi va lliurar sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en un personatge més de les seves obres... I només parlo de la literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o de la fotografia i del cinema.
Hi ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se’l pot mirar de pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic. Se’l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte. Se’l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s’hi voldria fondre o integrar. Se’l pot evocar fins i tot quan no hi és o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre. La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar d’obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber, potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional, moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions sentimentals, culturals, històriques... El dia que -com qualsevol mortal- els toqui tornar a la terra, és molt probable que els escupi. 


Diari de Girona, 26 de maig de 2019

12 de maig de 2019

Racionalitat poètica

Quan estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia" significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia, si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies, significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós, espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua, fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia, per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.
Però, ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los -sempre a través de la paraula- és una barreja constant i indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites, moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no, el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors? No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica, l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges i flors i, sobretot, La mort i la primavera.

Diari de Girona, 12 de maig de 2019

30 d’abril de 2019

Groc

L'agost del 2017, Susana Ruiz, amb tota generositat, em va regalar una sessió fotogràfica. Necessitava imatges per a la promoció d'un nou llibre, per a la meva web i l'entrada a la Viquipèdia. No sé mai com posar-m'hi, a les fotos: em sento encarcarat, forçat, incòmode. La fotògrafa, però, va aconseguir que em relaxés, que no pensés que m'estaven retratant, va aconseguir que els somriures fossin naturals i el rostre no semblés de cera. Vam fer la sessió a fora, en un pati interior, a primera hora del dematí, amb un aire fresquet i agradable, cercant els millors racons i la millor llum. Malgrat el model, el resultat fa molt de goig: són imatges vives, còmplices, espontànies, en les quals m'hi reconec. Tot el mèrit és de la fotògrafa, no cal dir-ho.
Algunes d'aquestes fotos han sortit després a diversos diaris i revistes, a la solapa dels meus llibres, a cartells de diferents presentacions, xerrades o clubs de lectura. També han circulat per les xarxes socials per difondre diverses activitats literàries. El fons d'algunes d'aquestes fotos és groc. I ho és perquè un dels racons del pati on es van fer estava pintat de groc i afavoria la llum i l'enquadrament de les imatges. És groc com podia haver estat verd, blau o carbassa (el meu color preferit, tot i les connotacions polítiques que té). És groc perquè és un de tants colors amb què es pinta, es veu i es viu el món. Però alguns, malalts de suspicàcia, hi han vist intencions polítiques perverses, d'altres fins i tot s'han queixat de com es pot utilitzar una imatge per enviar missatges subliminars, i alguns altres han arribat a dir que era intolerable que un organisme públic exhibís una fotografia amb aquest fons groc. Faria riure si no fos veritat. És certament grotesc, delirant i tristíssim alhora. I és que les fotos, a més, es van fer -ho repeteixo tant com calgui- l'agost del 2017, és a dir, abans del referèndum de l'1 d'octubre, abans dels presos polítics i dels llaços grocs. Però tant li fa que intenti argumentar tot això, tampoc no m'escolten. Veuen fantasmes a tot arreu, cerquen desesperadament la provocació, el conflicte; necessiten un enemic encara que se l'hagin d'inventar. Estan encegats pel groc i, per això, són incapaços de veure matisos. Viuen atrapats en la pobresa moral i espiritual del blanc i negre, potser perquè els recorda aquells temps en què qualsevol altre color i pensament eren reprimits amb brutalitat.

Diari de Girona, 28 d'abril de 2019


15 d’abril de 2019

Capote i Palamós


Nascut el 1924 a Nova Orleans, al sud conservador i tradicionalista, la infantesa de Truman Capote va ser -segons el seu mateix testimoni- solitària i trista, però constantment evocada i mitificada a la seva obra. La recerca d'un lloc al món, d'una identitat sexual, d'una explicació poètica de la realitat ja apareixen amb una força trasbalsadora a la seva primera novel·la, Altres veus, altres àmbits (1948). El pas pel periodisme, la relació d'amor-odi amb l'alta societat nord-americana, l'alcoholisme i les drogues van anar desdibuixant l'escriptor per caricaturitzar el personatge. Com a Oscar Wilde o al nostre Pla, se li atribueixen un munt de frases enginyoses i situacions extravagants. I tot plegat potser ha fet oblidar o ha amagat que Capote era un escriptor potentíssim, d'un lirisme suggeridor, d'una prosa esmolada i alhora elegant, valent i transgressora quan cal, però sense perdre mai el nord i la solidesa.
Esmorzar al Tiffany's (1958) li va atorgar una gran popularitat i va ser portada al cinema, dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Audrey Hepburn. I Música per camaleons (1980), un magistral recull de relats, va ser una de les seves darreres obres: crua, poètica, ambiguament seductora. Però, sens dubte, la majoria de lectors recorden Capote per ser l'autor de la novel·la A sang freda (1966), basada en el brutal assassinat d'una família en un petit poble de Kansas. Capote va llegir la notícia al New York Times i de seguida va quedar atrapat per aquella tràgica història, que el desgastaria gairebé fins a destruir-lo.
Bona part d'aquesta novel·la es va escriure durant els períodes que Truman Capote va passar a Palamós els anys 1960, 1961 i 1962. La història l'anava obsessionant, la relació personal que havia mantingut amb els autors del crim l'havia marcat profundament i la incertesa per si acabarien sent penjats també el neguitejava. Des de Palamós, el 10 de setembre de 1962, poc després de la mort de la seva estimada Marilyn Monroe, va escriure aquesta carta al seu editor Bennett Cerf, fundador de Random House: "Crec que la meva feina et complaurà. Si pensaves que la primera meitat del llibre era apassionant, espera a veure’n la segona! No obstant, és veritat que es tracta de l’obra més difícil que he escrit en la meva vida (i tant si ho és), una obra dolorosa amb la qual he conviscut dia i nit durant molt temps. Però haurà valgut la pena: ho sé".

Diari de Girona, 14 d'abril de 2019





24 de març de 2019

Llegendes de nit

Llegendes de nit

Editorial: Edicions Sidillà. Primera edició, febrer 2019
Pàgines: 361
Il·lustracions: David Granato


       Llegendes de nit ens parla de les nits més màgiques de l'any: Sant Joan, Tots Sants, Nadal i Cap d'Any a totes les comarques catalanes
Vinculada al solstici d'estiu, la diada de Sant Joan simbolitza el renaixement de la natura i, es practiquen tota mena de ritus secrets: encanteris, remeis, ordalies o sortilegis, que han donat origen a moltes llegendes. És quan es manifesten un estol d'éssers fabulosos com els follets, els nyitos, els menairons o les llufes, protagonistes també d'un munt d'històries.
Tots Sants és una diada plena de respecte i devoció davant el misteri de la mort. Ànimes i espectres tornen a la vida per enllestir assumptes pendents o pagar les malifetes: són llegendes   inquietants, esgarrifoses que ens posen en contacte amb la part més fosca i enigmàtica de la nostra existència.
La nit de Nadal, en canvi, s'associa amb el solstici d'hivern, la natura s'encalma i la gent  s'arrauleix a la llar, a l'escalf del foc i d'un bon àpat. És una celebració religiosa, però també amb elements profans com el mateix tió. Aquesta nit sorgeixen éssers fantàstics com en Fumera, el Pelut, la Pesanta o l'Esgarrapadones. Però és sobretot la nit de Cap d'Any quan les forces del mal prenen el comandament: bruixes, bruixots i totes les formes que adopta el dimoni.
Totes aquestes llegendes són el testimoni del nostre desig d'entendre el món i donar-li una explicació a través de la paraula.

19 de març de 2019

Centenari Salinger


Aquest 2019 es compleixen cent anys del naixement de J. D. Salinger, autor nord-americà d'obra escassa però de profunda petjada. Nascut a Nova York, on va situar bona part del les seves històries, va ser un mestre del conte, tot i que és sobretot conegut per la novel·la The Catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol), publicada el 1951. La vida de Salinger està envoltada de llegenda i misteri, i segurament de molts tòpics que es van repetint i perpetuant, cosa que ha desvirtuat el valor i la comprensió de la seva obra.
Em sembla que un dels grans temes de l'obra de Salinger és la incomunicació, la incapacitat humana per elaborar un discurs que ens apropi a la resta, que ens ajudi a teixir complicitats en comptes de malentesos que cada cop ens aïllen més i més. Els seus personatges viuen enxarxats en una mena de paradoxa: per una banda volen fer-se entendre, acostar-se als altres, compartir els seus neguits i desitjos, però per l'altra només troben incomprensió i rebuig o són incapaços d'adaptar-se a les normes socials, generalment absurdes, banals i hipòcrites. És cert que sovint totes aquestes vicissituds s'expliquen des de l'humor, des d'una ironia que de vegades pren una volada sarcàstica i mordaç, però sempre s'hi acaba descobrint un profund desencant, un dolor punyent i una enorme frustració (que pot desembocar en la fugida o fins i tot en el suïcidi). Tot plegat ho trobem als seus contes, petites peces de gran concisió, hàbilment narrades, amb diàlegs trepidants, vius, intensíssims. Però és Holden Caulfield, el protagonista de The Catcher in the Rye, qui encarna millor que ningú aquesta desubicació, aquesta desorientació davant un món que ni comprèn i el comprèn a ell. I no només perquè sigui un adolescent, crític i rebel davant el món adult, sinó perquè la seva barreja de lucidesa i ingenuïtat, de sensatesa i bogeria, l'acaben convertint en una mena de Quixot que recorre els carrers de Nova York a la recerca d'un ideal, d'una realitat segura i fiable, d'una vida lluny dels convencionalismes i la falsedat. Malgrat tot, el seu viatge resulta en va, perquè tot acaba perdent consistència, tot esdevé superficial, pura aparença. Només la infantesa, com un paradís sòlid i càlid, ple de veritat i senzillesa, sembla redimir-nos com a humans. És per això que Holden voldria viure eternament dins aquell poema-cançó que ens parla d'un camp de sègol i ser qui vigila que els nens no caiguin per aquell precipici que tothora els tempta i els assetja. 

Diari de Girona, 17 de març de 2019



4 de març de 2019

Poesia inesgotable


          Els meus primers contactes amb la poesia devien ser força vagues i difusos, potser a través de la música; però en qualsevol cas els associo al ritme de les paraules, a la melodia i a l'harmonia d'uns mots que m'atrapaven més enllà del seu significat, que només entreveia o intuïa. Era, doncs, un lligam instintiu, una mena d'atracció irresistible cap a la paraula i el seu so. S'assemblava, per tant, a un joc, en definitiva, perquè, com qualsevol joc, m'ajudava a comprendre, em plantejava un repte, una endevinalla, i així anava simulant, provant i experimentant. Ras i curt: m'anava enriquint i tot plegat deixava pòsit.

      A l'adolescència aquesta relació va esdevenir a poc a poc conscient i, per tant, més sòlida i estable. Per això es va produir un procés d'interiorització dels poemes, un intent de posseir-los com un objecte preciós i necessari: memoritzant-los, anotant-los en un bloc, al marge de la llibreta, folrant-ne la carpeta o omplint-ne les parets de l'habitació (amb aquella urgent passió de l'adolescència, és clar). En el fons, el que pretenia -encara sense saber-ho- era "anostrar" els poemes, una paraula esplèndida que tant vol dir fer nostre, com formar a la nostra manera, com traduir a la nostra llengua.
        Durant el període universitari, els meus estudis de filosofia es van anar barrejant -o potser caldria dir que es van anar complementant- cada vegada més amb la lectura de poesia, segurament perquè ja pressentia que, tant l'una com l'altra, s'interrogaven sobre els grans assumptes vitals, per bé que utilitzessin camins i recursos diferents. Va ser una lectura eclèctica, de vegades suggerida per professors o per companys, però més sovint espigolada de manera intuïtiva i anàrquica. Aquesta lectura àvida, impulsiva, una mica caòtica, em va servir per garbellar continguts i interessos, per afinar el criteri i, doncs, per fer-me els amics-poetes que m'acompanyarien de per vida.
          I a l'edat adulta, ja subjugat per la lectura, els poemes van anar madurant lentament, gràcies a tot aquest periple vital/poètic i després de petites victòries i fracassos, d'alguna frustració i de moments reveladors i estimulants que van representar tota una experiència de plenitud intel·lectual. Ara, doncs, els poemes tornen i retornen, com qui passa i torna a passar per un camí fressat i cada cop el fa més ample i planer, per bé que mai no l'esgota.

Diari de Girona, 3 de març de 2019

18 de febrer de 2019

El judici


M'hauria agradat escriure sobre alguna altra qüestió, però aquests dies és molt difícil abstreure's del judici als presos polítics. En sento les notícies a la ràdio del cotxe, a la tele, m'arriben comentaris i articles a través de les xarxes socials, la gent en parla arreu... Tot em força a reflexionar-hi, a analitzar-ho, a parlar-ne i escriure'n per provar de treure'n l'entrellat o mirar d'entendre com s'ha arribat fins aquí. Les grans preguntes que em venen al cap són sempre les mateixes: Per què aquestes persones fa mesos i mesos que estan captius? Per què el conflicte no es va resoldre políticament, és a dir, amb diàleg i acords? Per què tot s'acaba judicialitzant? He rellegit Gaziel, que va retratar com ningú la relació entre Catalunya i Espanya i les febleses i virtuts de totes dues; he tornat a Joan Maragall, que també va provar de teoritzar la catalanitat i les desavinences amb la visió espanyola; fins i tot he espigolat fragments de l'epistolari entre Rodoreda i Sales, en el qual s'hi troben espurnes tan lúcides i acerades com aquesta: "... com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé" (carta de Rodoreda, Ginebra, 30 de març de 1977).
Potser el moll de l'os és aquest que diu Rodoreda: la democràcia no pot funcionar en un país que no és demòcrata. Perquè la democràcia no és només votar cada vegada que toca; la democràcia és fer política, dialogar, entomar els desafiaments, els reptes i buscar-hi solució i consens; la democràcia és acceptar la diversitat, les minories, la crítica i la llibertat d'expressió; la democràcia és renovar, revisar, adaptar-se constantment als canvis que reclama qualsevol país; i la democràcia és respectar la separació i la independència de poders. Sembla, però, que la mentalitat de l'Estat Espanyol (subjugada pel tarannà de Castella, segons diu Gaziel) és refractària a tots aquests atributs de la democràcia.
De fet, és una mentalitat que ve de lluny... A la pel·lícula La Amistad, un vaixell espanyol que transporta esclaus va a parar a les costes dels Estats Units després d'un motí a bord. Allà, el judici als esclaus s'allarga per diverses controvèrsies i apel·lacions, i ocasiona una topada diplomàtica entre els Estats Units i Espanya, que envia un emissari de la reina Isabel II (que aleshores, el 1839, té nou anys) i que no pot entendre de cap manera que el govern americà no intervingui sobre la decisió dels jutges. La pel·lícula fou dirigida per Spielberg, algú que en principi no ha estat adoctrinat per TV3 i les escoles catalanes.




Diari de Girona, 17 de febrer de 2019



4 de febrer de 2019

Visionaris


Els grans autors tenen sempre alguna cosa de visionaris, és una barreja de lucidesa i sensibilitat, d'intuïció i crítica. Segurament s'avancen al seu temps perquè la seva llibertat no té límits i l'afany de veritat els arrossega com una ventada.
A Temps difícils, per exemple, Dickens desemmascara -amb aquella poderosa ironia- totes les injustícies que han sorgit de la revolució industrial: l'explotació laboral, el treball infantil, l'empobriment de les classes populars i l'enriquiment desmesurat de la burgesia, la deshumanització, el pragmatisme, l'utilitarisme i el materialisme, i en general un sistema polític, econòmic, social, educatiu i judicial que només afavoreix els interessos d'una minoria dirigent. Però, a més, Dickens intueix com aquest sistema capitalista incipient pot esdevenir, en el futur, una bèstia insaciable que arrasi tot allò que precisament ens fa humans: la pietat, la compassió, la solidaritat, la imaginació, la fantasia, la ficció... Fins i tot és capaç d'adonar-se de la presó en què s'han convertit les ciutats industrials i de les nefastes conseqüències que tot plegat tindrà a la llarga per a la natura, com un precursor de l'ecologisme.
I només cal passejar-se pels contes de Txékhov per descobrir-hi també una genial intuïció de grans problemes i preguntes que encara arrosseguem. L'autor rus, igualment crític amb les injustícies socials, reflexiona sobre els límits morals de la ciència mèdica, sobre el tracte als malalts mentals, sobre l'absurditat d'un sistema burocràtic monstruós, sobre les formes més evidents però també més subtils d'explotació, sobre les addiccions i la pèrdua de llibertat, sobre el paper dels intel·lectuals en la societat i sobre la redempció a través de l'art, sobre la mort, és clar, i sobre la transcendència. Però, també, com Dickens, sembla intuir el poc respecte que els humans van mostrant cap a l'entorn natural. Al conte La flauta, un caçador ensopega amb un pastor que es lamenta: "Les àguiles, els falcons, els xots... Se n'han anat al diable! I també les feres se n'han anat a mal borràs (...) Ja fa quaranta anys que observo les coses de Déu i veig que tot fa el mateix camí (...) De cada any anem a pitjor i, ja ho veuràs, ben aviat no quedarà ni un peix".

Seria molt ingenu per part meva pensar que els que estan destruint el nostre paisatge, els que estan empobrint les nostres vides a costa dels seus guanys desorbitats, els manipuladors i demagogs, llegiran Dickens o Txékhov. Però nosaltres sí que ho hauríem de fer. 


Diari de Girona, 3 de febrer de 2019

21 de gener de 2019

Sa Riera, el paradís devastat


Els meus avis vivien a sa Riera, en una caseta envoltada de pins que deixaven entreveure el mar i les sirenes de les Medes. Les feixes anaven guanyant terreny a la muntanya, com escales immenses que pugessin cap al cel. En algunes s'hi escampaven ceps ja envellits, en d'altres hi creixien fruiters ufanosos i la resta eren terres silvestres flairoses de romaní i farigola on jugàvem a tots els jocs que sabíem inventar. També hi havia un pou tenebrós on sovint queia la pilota i un colomar i un galliner i una bassa amb ànecs cridaners. El meu avi tenia cura de l'hort amb una dedicació reverencial i la meva àvia trescava tot el dia pertot arreu. D'aquella arcàdia, en dèiem sa Vinya, nom de connotacions bíbliques i que també significa un lloc profitós i exuberant.
Quan anava a l'institut, sovint em quedava a dinar a cals meus avis. Havent dinat, ells feien una becaina i jo m'esquitllava feixes amunt fins a trobar un lloc arrecerat i còmode on estudiar. Recordo, per exemple, haver repassat els apunts de Jacobé i El quadern gris en algun d'aquells racons. Però sobretot recordo haver llegit poemes de Costa i Llobera, de Maragall i de Carner. I si ho recordo tan bé és perquè tenia la sensació que la natura i el paisatge que m'embolcallaven eren els mateixos que sorgien d'aquells versos. Era com si hi hagués una correspondència perfecta entre el poeta i jo: de la terra en naixia la paraula i la paraula retornava, agraïda, a la terra en forma de poema. Segurament va ser llavors, encara intuïtivament, quan vaig copsar el poder de la literatura i el seu vincle insubornable amb la terra, la natura i el paisatge.

Ara no hi ha fruiters ni ceps ni hort. Tampoc hi ha cap galliner ni colomar ni bassa amb ànecs. Ni tan sols hi resta la caseta i els pins que l'envoltaven. Les màquines ho han devastat tot. Tot. Queda, això sí, un esvoranc colossal al ventre de la muntanya, com una ferida mortal. Diuen que hi construiran habitatges "de luxe" (suposo que volen dir superflus), "en plena naturalesa" i "en una zona verge de la Costa Brava". Tot plegat sembla una perversió del llenguatge o una exhibició de cinisme o una broma macabra. Volen beneficis més enllà de qualsevol límit material o moral. Volen un paradís exclusiu i, per obtenir-lo, han arrasat el paradís que ja existia. Avui aquella natura i aquell paisatge només perviuen en la literatura que, com un eco, ens anirà evocant tot el que hem perdut i malmenat, i ens recordarà fins a la nàusea la misèria i la corrupció que ens esclavitzen. 

Diari de Girona, 20 de gener de 2019



8 de gener de 2019

Víctimes de la fama

Hi ha molta gent que donaria un braç i part de l'altre per ser famós. Gent que voldria enfilar-se ben amunt, fins al cim del cim, per mirar-s'ho tot des de dalt, des de lluny, per sobre de tot i de tothom. Hi ha moltíssimes persones que es deleixen per ser conegudes i reconegudes, afalagades i estimades sense fi, centre de mira i d'atenció permanent, petits déus amb milions d'adeptes que els segueixen i els idolatren. Alguns, àvids, voraços, arriben a la fama escalant, reptant o trepitjant tot allò que els obstaculitza el camí. D'altres hi arriben per mèrits propis, per una rara barreja de talent i intuïció, d'ambició, tenacitat i abnegació. També és veritat que alguns altres acaben sent famosos sense ni voler-ho, gairebé per sorpresa, sense haver-ho sospitat. El que em sembla que gairebé tots ells experimenten, en el punt àlgid de la seva fama, és una gran solitud, una sensació de buidor, de superficialitat, de pèrdua i desorientació.
Superat per la beatlemania, per un entorn asfixiant, per una popularitat que no podia assimilar, John Lennon va compondre Help: una crida desesperada d'ajuda, un afany per recuperar el seny i la placidesa del passat, per mantenir una independència i una joia que la fama anava devorant, un desig de -com diu la cançó- "tornar a tocar de peus a terra". Anys després, Lennon va explicar que, mentre escrivia Help, no era conscient de tota l'amargor i solitud que desprenia la cançó. La mateixa solitud i amargor que va sentir en molts moments Elvis Presley, a qui Lennon esmenta, o tantes altres estrelles del rock com Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison, tots ells morts prematurament i engolits pel seu propi personatge. Semblantment els va passar a molts actors i actrius, enlairats per una popularitat que els allunyava cada cop més de la vida real, dels amics i dels familiars, de les petites certeses que ens ajuden a viure, que els anava isolant i els demanava cada vegada un preu més alt per mantenir-la. Un dels exemples més desoladors és el de Marilyn Monroe.

Fins i tot la literatura ha tingut víctimes de la fama. J.D. Salinger, de qui celebrem el centenari aquest 2019, no va pair mai la popularitat que va comportar la publicació de The Catcher in the Rye (1951) i es va recloure per intentar fugir de totes les mirades. Potser, en el fons, volia seguir al peu de la lletra les recomanacions del protagonista de la seva novel·la: "No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom".

Diari de Girona, 6 de gener de 2019