24 de desembre de 2018

Badar


"Badar" és una de les paraules més boniques del nostre idioma. Ho és per la sonoritat, per la dolçor, per la cadència, per la seva capacitat suggestiva, per la seva polisèmia (imagino que per tot plegat també deu costar força de traduir). Etimològicament prové del llatí vulgar batare, és a dir, "obrir, descloure", que al seu torn deriva del mot onomatopeic bat. Per això en català podem obrir les finestres "de bat a bat" o podem dir que "la porta bada mig pam" o que "badem la saca per ficar-hi les pinyes". De vegades, cohibits, sorpresos o insegurs, "no badem boca" o, fins i tot, en aquests dies tan convulsos i repressius, hem d'anar alerta perquè no "ens badin el cap amb un cop de porra". Per això també pot "badar-se una poncella" i de les flors de certes plantes, com la carbassera o el magraner, en diem "badocs" (com d'aquells que baden o que estan embadalits).
Heus aquí, doncs, una altra accepció de badar, íntimament lligada amb l'anterior: abstreure's, distreure's, encantar-se, perdre's en la contemplació d'alguna cosa. De vegades badar comporta una manca d'atenció, una descurança o negligència, per això diem que "si bades, ho perds tot" o que "no s'hi val a badar". Però badar també vol dir embadalir-se, o sigui, admirar-se davant la bellesa o la sorpresa o el misteri; és com si el temps s'esfumés i el teu ànim quedés en suspensió, gairebé en èxtasi. És llavors quan restem bocabadats o entotsolats o meravellats. Els nostres sentits i la nostra ment s'obren de bat a bat, es baden, i deixen doncs que hi penetrin totes les subtileses i matisos, totes les sensacions, tots els detalls que, en el tràfec del dia a dia, ens passen desapercebuts.
Aquest és el badar que hem perdut o que ens han pres, adelerats en mil coses insignificants i enganyoses, en tasques supèrflues que ens han venut com a imprescindibles, en problemes que ens creem nosaltres mateixos i en objectius tan fútils com inassolibles. De fet, badar s'ha convertit gairebé en una prohibició, fa mal efecte, no és productiu, distreu d'altres ocupacions pretesament més elevades. Cal no avorrir-se mai, no badar, no perdre el temps (que sovint vol dir guanyar-ne), cal estar sempre ocupats, atrafegats, esclaus d'horaris i imposicions de tota mena. Hem deixat de badar i ens estem perdent una de les activitats més enriquidores i agradables de la vida. M'ho ha recordat aquell lúcid jardiner de la Rodoreda: "Quan era petit m'asseia davant d'una flor i esperava que s'obrís".


Diari de Girona, 23 de desembre de 2018