24 de desembre de 2018

Badar


"Badar" és una de les paraules més boniques del nostre idioma. Ho és per la sonoritat, per la dolçor, per la cadència, per la seva capacitat suggestiva, per la seva polisèmia (imagino que per tot plegat també deu costar força de traduir). Etimològicament prové del llatí vulgar batare, és a dir, "obrir, descloure", que al seu torn deriva del mot onomatopeic bat. Per això en català podem obrir les finestres "de bat a bat" o podem dir que "la porta bada mig pam" o que "badem la saca per ficar-hi les pinyes". De vegades, cohibits, sorpresos o insegurs, "no badem boca" o, fins i tot, en aquests dies tan convulsos i repressius, hem d'anar alerta perquè no "ens badin el cap amb un cop de porra". Per això també pot "badar-se una poncella" i de les flors de certes plantes, com la carbassera o el magraner, en diem "badocs" (com d'aquells que baden o que estan embadalits).
Heus aquí, doncs, una altra accepció de badar, íntimament lligada amb l'anterior: abstreure's, distreure's, encantar-se, perdre's en la contemplació d'alguna cosa. De vegades badar comporta una manca d'atenció, una descurança o negligència, per això diem que "si bades, ho perds tot" o que "no s'hi val a badar". Però badar també vol dir embadalir-se, o sigui, admirar-se davant la bellesa o la sorpresa o el misteri; és com si el temps s'esfumés i el teu ànim quedés en suspensió, gairebé en èxtasi. És llavors quan restem bocabadats o entotsolats o meravellats. Els nostres sentits i la nostra ment s'obren de bat a bat, es baden, i deixen doncs que hi penetrin totes les subtileses i matisos, totes les sensacions, tots els detalls que, en el tràfec del dia a dia, ens passen desapercebuts.
Aquest és el badar que hem perdut o que ens han pres, adelerats en mil coses insignificants i enganyoses, en tasques supèrflues que ens han venut com a imprescindibles, en problemes que ens creem nosaltres mateixos i en objectius tan fútils com inassolibles. De fet, badar s'ha convertit gairebé en una prohibició, fa mal efecte, no és productiu, distreu d'altres ocupacions pretesament més elevades. Cal no avorrir-se mai, no badar, no perdre el temps (que sovint vol dir guanyar-ne), cal estar sempre ocupats, atrafegats, esclaus d'horaris i imposicions de tota mena. Hem deixat de badar i ens estem perdent una de les activitats més enriquidores i agradables de la vida. M'ho ha recordat aquell lúcid jardiner de la Rodoreda: "Quan era petit m'asseia davant d'una flor i esperava que s'obrís".


Diari de Girona, 23 de desembre de 2018



10 de desembre de 2018

Rossinyols i reitincs

       Entre dos suros retorts, que diria Bertrana, s'insinuava un corriol potser només fressat per senglars golafres i esquerps. El terreny semblava davallar en feixes i més feixes, com si menés a una riera, i, més enllà, s'entreveien brucs altíssims, fimbrants, atapeïts. Era una invitació per a qualsevol boletaire sensat (vull dir aquell que esmerça esforços a buscar bolets, no a devastar el bosc). Així, doncs, la meva filla i jo ens hi vam endinsar, com qui s'endinsa en una aventura, en un castell encantat o en una promesa temptadora. Aviat els suros es van anar barrejant amb roures, alzines i cirerers d'arboç, i tot el terra es va anar encatifant de fulles dentades i cruixents, d'una tonalitat tan càlida com la benvinguda que ens dedicava aquell racó de món. A mida que penetràvem la tofa de la vegetació, la llum, filtrada entre el fullatge, anava adquirint intensitats intermitents: branques, fulles, soques o pedres, tornassolades, cobraven mil formes i matisos. És aquell moment en què un rovelló es camufla en un roc o un sureny podria ser una escorça enfosquida per tantes nits de pluja. Tot és tan insegur, tan subtil i dubtable, que els sentits s'aguditzen i la ment es concentra, àvida, per abraçar-ho tot.
Llavors, entre prats de molsa esponjosa i humida, com animalons que hi pasturen o follets atrafegats, van anar sorgint taques marronoses amb un tronc espigat i groguenc: centenars de rossinyols de pi s'estenien per aquelles praderies conquerides a còpia de plugims i solanes. Abraçats a la base dels brucs, ocults entre pinyes i troncs, entortolligats entre l'herbam, els bolets desafiaven la nostra vista i la nostra perícia. De quatre grapes, com feres boscanes, anàvem assolint tots els racons per omplir el cistell. De sobte, un moviment entre el brancatge ens va cridar l'atenció i vam restar muts, immòbils: un pit-roig es va aturar a dos pams dels nostres nassos i ens va mirar, mig encuriosit mig descarat. Els ulls de la meva filla van fulgurar com només ho poden fer els ulls d'un infant. Durant tota l'estona que vam ser allà, el pit-roig (o reitinc o rupit o tirrit) no va fer sinó seguir-nos, saltironejant de branca en branca, ara espigolant llavors i insectes, ara estarrufant les plomes amb coqueteria, sempre proper i juganer.
D'ençà, hem visitat aquell paratge moltes altres vegades i cada cop hi ha menys rossinyols de pi, però el pit-roig, fidel, agraït, sempre torna per fer espurnejar els ulls de la meva filla.

Diari de Girona, 9 de desembre de 2018